Marylin per Avedon

El 6 de maig de 1957 Maylin Monroe va posar pel fotògraf Richard Avedon al seu estudi de Madison Avenue a Nova York. Tenia trenta i dos anys i començava a ser una actriu reconeguda més enllà del seu erotisme magnètic. Havia rodat part de les seves pel·lícules més conegudes: Niagara, Els cavallers les prefereixen rosses i Bus Stop entre d’altres. Marylin va entrar com una exhalació a l’estudi i va posar a la manera de les grans actrius de la pantalla: Lillian Russell, Marlen Dietricht, Clara Bow, Jean Harlow, Theda Bera, en una sèrie d’imatges que han quedat per a la posteritat. Per la seva part, Richard Avedon era llavors un dels deu fotògrafs més coneguts del món i buscava sortir dels límits de la publicitat i aconseguir noves imatges més artístiques.

 

Marylin ballava, cantava, semblava feliç i la càmera l’estimava i ella ho sabia. De sobte, després de tanta activitat, es va deixar caure, abatuda, en un sofà. La sessió havia ja acabat. I llavors Avedon, depredador de la instantània, la va caçar donant-nos un dels millors retrats de l’artista: no és Marilyn, és Norma Jean. Vesteix banyada en lluentons i suggereix un bust prominent i la pell de seda. Porta el mateix vestit platejat que a la sèrie però té la mirada absorta, introspectiva. Darrera els seus ulls, hi ha un destí tràgic. Ara ho sabem. Tot és més fàcil de conèixer a posteriori. Una imatge que condensa tota una vida: de l’anonimat a l’estrellat, dels excessos de la fama a una mort prematura, d’Arthur Miller a JFK. Aquest agost farà cinquanta anys que ens va deixar, mig segle sense Marylin. No hi ha hagut mai un cadàver tan bell, ni una llegenda tan misteriosa com la seva.

Tempus fugit

Tempus fugit

 

Pel meu ofici d’antiquari, acostumo a visitar cases alienes on no soc rebut per l’amfitrió sinó per la seva llarga ombra projectada en les seves vídues o fills, personatges en busca dels preus que valen les obres d’art que ha deixat l’estimat difunt. Potser per la impaciència en conèixer el meu veredicte em reben austerament, sense compliments, inclús tot sovint a l’hivern ni em demanen si vull deixar l’abric. Llavors em disposo a recorre un espai que no és el meu però que m’adono que tampoc és del tot el d’ells. Passadissos llargs i estrets amb gravats decoratius i decimonònics bronzes francesos on aquests senyors que ara em reben de petits jugaven a pilota, sales amplies de gust dubtós amb cortines estampades passadíssimes de moda i quadres desiguals. Per sort, en molts d’aquest pisos la república independent de gust nòrdic i la seva moda barata i totalitzadora encara no havia arribat. En canvi, veig menjadors de nobles fustes que es van fer amb la il·lusió dels  acabats de casar i pagats a plaços, els quals acaben tots morint a Els Encants…

 

Més que el dormitori, l’espai sagrat sempre és el despatx i la biblioteca farcida de llibres que mai no van ser llegits i bibelots horribles. Hi ha cases en les que tant els hereus del difunt com jo hem entrat en aquets santa-santorum per primera vegada i ens hem trobat l’escriptori tal com el va deixar. Quan ens morim deixem un record més o menys perdurable i coses materials que porten problemes. La meva feina és donar solucions mentre recordo la cèlebre frase de Virgili: “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus”. Llavors marxo amb les mans brutes en cases on ja no hi ha aigua, ni ànima.

 

3 fires en 20 dies: la marató del mes de març

Tres fires en vint dies: un a marató al més de març

 

Entrem al mes de març i això comporta, per a nosaltres, època de fires. A les ja tradicionals TEFAF Maastricht i Salon du Dessin enguany s’hi afageix Antiquaris Barcelona, la qual cosa suposa tot un repte d’esforç humà i logístic per aconseguir la nostra missió: difondre, donar a conèixer i comercialitzar la nostra marca a casa nostra i a fora a través de les nostres millors obres.

 

Sel.lecció, qüalitat, rigor i passió son els quatre punts en els que es sustenta el nostre ideari professional per tirar endavant una empresa en el complicat context econòmic i desànim psicològic que ens envolta.

 

 

 

TEFAF MAASTRICHT:

Lloc: MECC MAASTRICHT

Dates: del 15 al 25 de Març de 2012

Works on Paper. Stand 705

 

Enguany la millor fira del món celebra les seves bodes de plata i nosaltres hi contribuïm amb el estand més potent que mai hem presentat d’ençà de la nostra primera presencia fa tres anys.

 

Volem explicar en quaranta metres quadrats el que som, qui som i com treballem i no tenim altra possibilitat que fer-ho a través d’obres de qüalitat orientades des de les avantguardes històriques a la nostra contemporaneïtat: de Juan Gris a Miquel Barceló.

 

Certament, Juan Gris obre el nostre itinerari amb un oli i dos dibuixos dels anys vint imbuïts del ple cubisme. Moviment que abordem a través de la segona generació: Gleizes, Valmier, Archipenko, Sacharoff, Lloyd i amb el contrast del llenguatge constructivista de Torres-García o dels esboços per a escultura de Juli González.  L’experimentació geomètrica del primer Luis Fernández connectat al Cercle Carré tanca aquest primer apartat.

 

De l’art de postguerra, presentem obres de Joan Miró, d’Antoni Tàpies,- una manera de retre un homenatge a l’artista recentment traspassat-, i del Joan Ponç més delirant del Dau al Set.

 

I del món contemporani mostrem una obra clau en la trajectòria artística de Miquel Barceló, The Crack Up, obra de gran format que pintà el 1987 pel seu marxant Leo Castelli a Nova York. Un gran llenç de color maragda que simbolitza un espai desèrtic vist a vol d’ocell on destaca una gran esquerda com una fuga de petroli. Quan t’apropes descobreixes un món orgànic, mineral on la pintura es barreja amb les burilles del cigarret quan llavors Barceló fumava, una amanida de tècnica emmirallada en el Tàpies matèric i en l’Action painting de Pollock. I el títol?. Prové d’una novel.la autobiogràfica del gran escriptor nord-americà Francis Scott Fitzgerald que llavors Barceló llegia.

El contrapunt al dibuix i la pintura del nostre espai bé donat per una sel.lecció de fotografies dels millors autors espanyols contemporanis: els espanyols Isabel Muñoz i Joan Fontcuberta, el francès i els germans bessons nord-americans    , la obra dels quals lliga amb dos dibuixos a llapis dels nostres bessons Josep Santilari i Pere Santilari. Possiblement, és el primer cop que coincideixen en un mateix espai expositius dos artistes bessons…

 

 

 

 

ANTIQUARIS BARCELONA:

Fira de Barcelona, pavelló 8, estand 123

 

 

Abans que res,  celebrem que el sentit comú hagi retornat al nostre sector i les dues fires antagòniques s’hagin unit en un sol projecte. Es per això que tornem a Montjuïc al Pavelló 8 on mostrarem un Gabinet de Curiositats Artístiques que van del segle XIV al segle XX.

 

L’estand està configurat com un Gabinet de Curiositats artístiques on Artur Ramon Art mostra les seves últimes novetats.

 

Destaca un escriptori de “pinyolet” de noguera de finals del segle XVI, arqueta de pastiglia veneciana d’estuc circa 1550. Obres que dialoguen bé amb una talla castellana del segle XIV i albarelos de farmàcia de “faixes i cintes” de finals segle XVIII. Sobresurten escultures d’alguns dels millors artistes del segle XX com Hugué, Fenosa i Villèlia.

 

Hi ha una aposta clara per la pintura catalana que sempre és un dels dominants forts de la galeria, especialment en petit format, amb obres rellevants com l’autoretrat de Francesc Gimeno, el paisatge rural de Modest Urgell o al pati suburbial de Isidre Nonell, obres que podrien formar part de les millors col · leccions públiques o privades.

 

I moltes altres peces fins a formar un total de 30 obres de diferents períodes i disciplines amb un denominador en comú: mostrar la nostra visió transversal i eclèctica de l’art sempre amb la premissa de la selecció i màxima qualitat.

 

 

SALON DU DESSIN PARIS

28 de març- 2 d’abril

Palais de la Bourse, estand num 9

 

Tornem a París per quarta vegada consecutiva a la millor fira de dibuix del món. Aquest any proposem un estand transversal que va del segle XVI al segle XX centrat especialment en el dibuix espanyol i italià. Destaca un estudi a tinta per a pilastra de l’entorn d’Alonso Berruguete d’intrigant iconografia de grotescs amb ressò medieval, un estudi al natural d’un captaire amb nen del Guercino i dos trompe-l’oeil de Giuseppe Crespi.

 

Amb aquests dibuixos per a amateurs fem un homenatge als Gabinets de curiositats que s’amplia amb les aquarel·les de perdius de finals del segle XVIII i l’impressionant estudi de crani de cocodril i ostres de Pancrace Besa.

 

El segle XVIII espanyol estarà representat per la figura de José Camaron amb tres exemplars espectaculars i ens endinsarem en l’art del segle XX amb obres, preciosos dibuixos a llapís sobre fons negre, bodegons esplèndids de Josep Santilari i Pere Santilari.

 

Artur Ramon

Warhol:venticinco años después

Celebramos el vigésimo quinto aniversario de la muerte de Andy Warhol que murió con tan sólo cincuenta y siete años en una clínica de Nueva York.

Transcurrido un cuarto de siglo, hoy tenemos suficiente perspectiva para valorar su legado. ¿Qué representa Warhol para la cultura visual del siglo XX?. Mucho. Fue un transgresor que entendió que el arte es un negocio y rompió las reglas del juego hasta entonces establecidas. Para ello se valió de imágenes icónicas y conceptuales extraídas de la publicidad y de una técnica de reproducción rápida de tintas planas como es la serigrafía. En nuestra sociedad audiovisual, Warhol está en todas partes: en los anuncios, en el photoshop, en los reality televisivos, en las campañas electorales… Entendió como nadie que nuestra vida era como una programa de televisión y que todos tendríamos, al menos, quince minutos de fama. Y usó los medios de comunicación para explicar su tiempo. Podemos establecer una afinidad entre Andy Warhol i Truman Capote. Los dos se sirven de la realidad para crear su ficción sabiendo que la primera siempre supera a la segunda. Estados Unidos, años sesenta…

Ahora bien, ¿qué representa Warhol en la historia del arte?. Muy poco. No es alguien que recoja la tradición para decir algo nuevo, como hacen los grandes maestros del siglo XX: Picasso, Miró, Dalí, Pollock, De Kooning, Jasper Johns, Rothko … No, Warhol no sólo la ignora sino porqué la desmonta. Desmantela con la habilidad del mago, los valores con los que se apreciaba el arte hasta entonces, los parámetros esenciales: unicidad, técnica e iconografía. Desmonta el andamiaje del arte tradicional para relativizarlo todo y convertirlo en negocio, en dinero puro y duro. Es el único artista de la historia del arte que retrata a personajes que no ha conocido ya que no le interesa captar su alma sino vender su imagen.

 

¿Por qué gusta tanto Warhol?. Porque  es demasiado reconocible, demasiado fácil. Sus imágenes son tan sencillas como un spot publicitario. Un niño las puede reconocer tanto como un rico que compra arte para afirmarse delante de sus amigos y le gusta poder colgar en sus paredes cuadros que sepan lo que valen, cheques al portador: warhols como ferraris. Su mercado ha crecido exponencialmente arrastrado por la ola de la especulación. Hoy un Warhol vale doscientas veces más de lo que valía cuando murió.

 

Gracias a Warhol, hoy comparamos a Ferran Adrià con Dalí. Todo vale, todo es arte o todo no lo es. La relativización de los valores artísticos tan propia de este tiempo líquido e insustancial en el que vivimos tiene un padre y este no es otro que el hombre de peluca de platino, asexuado, con gafas de sol redondas y que vestía de negro y que respondía las preguntas de las entrevistas con monosílabos. El día de su sepelio también vestía de negro como siempre y trepaba una rosa roja entre sus dedos de piel albina: un cadáver pop.Warhol, un hombre y un nombre, un marca o un genio que supo retratar como nadie el vacío de su tiempo y anticipó también el nuestro, el que vivimos.

 

Artur Ramon

Un clásico en la cúspide

Aunque hace tiempo sabíamos de la enfermedad de Tàpies, su muerte nos arrebata al mejor de los pintores catalanes de nuestro tiempo. Cuando a principios de los sesenta la galerista Martha Jackson pierde a Pollock (se mató en accidente de coche), encuentra en Tàpies su sucesor europeo. Cuando hoy la Tate Modern explica en sus salas el arte de nuestro tiempo escoge sólo a Tàpies entre los artistas vivos. Esa es su dimensión: la cúspide de la pirámide. Un maestro, un clásico, el artista catalán actual más internacional.

¿ De donde arranca su arte?. ¿Cómo se forja?. Aunque siempre quiso ocultarlo,- como Juan Ramon Jiménez con sus primeros poemas-, Tàpies nació de la cultura visual del último Noucentisme, del realismo. Y desde la realidad configuró su obra. Primero con los retratos ingresianos, limpios y fríos de sus amigos y familiares. Después buscando la profundidad que la realidad oculta en el misterio, en el enigma, en la magia del Dau al Set y de los monstruos surgidos del sueño y de las entrañas de la tierra que veía, como Ponç, tan claros mientras dormía. Nunca entendí porque renegó de sus orígenes. Tampoco, la obsesión de algunos por leer siempre su obra en clave política.

 

El azar y el imprevisto le llevan a fijarse en la realidad más próxima y no hay nada más real que el muro. Un espacio en el que pasan cosas: materia táctil, elegante caligrafía y la poesía del signo. Estos tres elementos explican los últimos más de cincuenta años de una evolución coherente, nunca arbitraria, sin concesiones. Tàpies profundizó en esa realidad como San Juan de la Cruz buscando la nada y logró captarla en sus cuadros blancos de los sesenta. Entonces se dio cuenta que la cultura occidental no le bastaba, una cultura que había sido fuente de conflicto y tragedia en los de su generación y buscó en la encrucijada de otras civilizaciones: India y China. Tàpies fue siempre un pintor realista por esto no me sorprendió nada ver como en 1996 prologaba la exposición que el Reina Sofía le dedicaba a Balthus.

Cuando un hombre muere deja bien poca cosa, cuando muere un artista deja un mundo. De Tàpies nos quedan sus cuadros, sus escritos y el vacío que queda al perder a uno de los más grandes.

Artur Ramon

galerista