L’anunciat del meu article no és el nom d’un escriptor japonès que aviat li donaran el Nobel de literatura o el d’un artista xinés subversiu que omple els museus d’art contemporani amb tones de pipes. No, es tracta de l’exòtic i bell nom d’un arbre que va arribar a Europa el 1727 procedent de Xina . És un arbre caducifoli, elegant i que creix molt lentament. Es caracteritza per les seves fulles en forma de vano, nervioses, que mortes tenen la textura carnosa dels rovellons. Es un dels arbres més antics del la terra, s’han trobat restes fossilitzades de dos-cents mil.lions d’anys.

Vaig conèixer l’existència del ginkgo a través de l’arquitecte Frank Lloyd Wright el qual utilitzava les formes sinuoses de les seves fulles per a decorar la seva arquitectura quan l’ornament encara no era delicte. Llavors em vaig prometre que el dia que tingués un jardí plantaria un ginkgo. Ara quan surto al meu jardí del Montseny contemplo el ginkgo encara jove i observo com va canviant amb les estacions. M’agrada veure com surten les fulles d’un verd intensíssim i com es van tornant brunes i cauen i es queda calb durant l’hivern. Recordo que Goethe li va dedicar a la seva estimada Marianne un poema el tema del qual era el ginkgo que havien vist plegats al castell de Heidelberg. Allí va agafar dues fulles siameses i les va posar dins d’un sobre i va escriure un dels versos més bells sobre la fragilitat de la vida on compara el seu amor amb la dualitat d’aquesta espècie vegetal: ” senzill i doble com un aquest arbre”.

Artur Ramon

Passo quatre vegades al dia pel carreró de Francesc Pujols darrera el Decathlon de Canuda i penso que és un homenatge discret al pensador genial de la Torre de les Hores de Martorell. Quan arribo a casa busco com estan representats els nostres millors escriptors en els carrers de la ciutat. Així,  Josep Pla, el millor narrador del segle XX, té un carrer impersonal que va de la Gran Via a la Diagonal. I Josep Maria de Sagarra, l’altre gran, té un carrer amagat a Pedralbes darrera el restaurant Neichel.  Narradors brillants que donen nom a carrers de segona?

Els nostres poetes han tingut millor sort, d’Ausiàs Marc a Salvador Espriu, de l’Eixample a la Vila Olímpica passant per l’Avinguda Foix que corre paral·lela a Major de Sarrià camí de les Rondes allà per on caminava cada migdia el poeta. Per què els nostres poetes tenen millors carrers que els nostres narradors?. Potser perquè la crítica i el sentiment popular els estima més, no ho sé. De fet, tendim sovint a l’oblit, a la desmemoria. Busco Josep Carner i té un passeig prop del mar, molt inferior al de Salvat- Papasseit. I Riba?. Un carrer ridícul tocant al tanatori de sant Gervasi.  Es podria fer un inventari de carrers d’escriptors i llavors extrauríem algunes conclusions interessants de la nostra manera de reconèixer la tradició. Parlant de tradició que no de plagi. I D’Ors?. Res, un carrer perdut prop de la Gran Via de Carles III on hi ha les ruïnes d’un cinema. Mentre tant, segueixo passant rutinariament pel carrer de Francesc Pujols, aquell maître à penser que va dir: “més valdrà ser català que milionari”…

Artur Ramon

Acostumo a arribar als llocs amb temps. Fa una setmana entrava a Girona dues hores abans de la conferència que donava al Caixaforum sobre els paisatges de la col·lecció Thyssen. Vaig pensar omplir aquell temps d’espera visitant el casc antic de la ciutat on feia anys hi havia anat sovint per a decorar l’apartament de Lance Armstrong al carrer de la Força. Em temo que el meu amic ciclista necessitarà molta força ara per poder sortir de l’infern. Sé que se’n sortirà: és un lluitador nat.

Vaig pujar les escales piranesianes que et porten a la catedral i davant la porta principal hi ha un cartell que t’indica una entrada lateral. Resulta que per a entrar has de pagar set euros i si no ho fas només pots  seure al bar de la plaça i contemplar com cau la tarda sobre la pell de nata de la façana massa neta, la qual cosa que vaig fer de molt bon gust.

Darrera la única industria que ens funciona- el turisme- ens hem venut el país. A les grans ciutats cosmopolites pots entrar a les catedrals de franc, només pagues si vols visitar el tresor. Això passa a Nôtre Dame de Paris, a Saint Paul de Londres o al Duomo de Milà. Aquí no. A Girona fem pagar per entrar a la catedral. Hi ha una opció per entrar sense pagar: llevar-nos ben d’hora com deia Sant Pep Guardiola i anar de vuit a nou del matí, la única hora que s’obre al culte. Llavors podrem passejar-nos gratuïtament, sabent-nos estalbiadors, per la nau més ample del gòtic meridional mentre els fidels preguen.

Artur Ramon