“China es una gran casa de subastas”

ROBERTA BOSCO

“Sobrevivirá solo quien haga una apuesta clara y coherente por piezas de muchísima calidad, a precios competitivos”. Lo asegura el galerista y anticuario Artur Ramon tras un mes de fuego en el cual ha participado en tres ferias: el Salón du Dessin de París, Antiquaris de Barcelona y la más importante del mundo en su sector, TEFAF, de Maastricht. “Es una feria masacrante. Dura 16 días y recibe 80.000 visitantes, que comparados con los 65.000 de la feria del móvil de Barcelona, dan la medida de su magnitud”, explica el anticuario. Artur Ramon Art, fundada en 1926, ha sido una de las cinco galerías españolas y única catalana admitidas en TEFAF, que este año celebró su 25º aniversario con 268 participantes.

Nada que ver con las 50 galerías de la 36ª edición del Salón de Arte Antiguo y Moderno de Feria de Barcelona, a pesar de que reunió por primera vez las dos ferias que se hacían antes, organizadas respectivamente por el Gremio de Anticuarios de Cataluña y la Agrupación de Anticuarios de las Reales Atarazanas. “Ya es un milagro que se haya celebrado”, asegura Ramon, quien dirigió el evento durante cuatro años en los que se superó el centenar de participantes. “A diferencia de Barcelona y París, que ofrecen museos, exposiciones y múltiples eventos, Maastricht solo tiene la feria. Los grandes coleccionistas llegan con sus aviones privados a Aquisgrán, miran, compran y se van, porque ni siquiera hay hoteles a la altura de sus exigencias”, apunta.

Este periplo le ha permitido tomar el pulso de la situación. Lo más destacable es un cambio de tendencia desde el tenebrismo a lo Caravaggio y el gusto por el Barroco, hacia la serenidad de las tablas del Renacimiento. “La pintura tiene el valor añadido de inversión y bien refugio, que el mueble no tiene. Pero, sea lo que sea, el mercado es ávido de piezas muy buenas, que no hayan pasado por subastas y tengan un precio razonable”, indica. Ramon agrega: “En el caso de las tablas del 500, a falta de obras de los grandes maestros se buscan pinturas de su entorno”. Y no oculta su preocupación por la caída internacional del valor de la marca España. Eso sí, excluyendo a Miró, gran triunfador de Maastricht y de las últimas subastas, donde alcanzó los 20 millones.

La pintura tiene el valor añadido de inversión y bien refugio, que el mueble no tiene
Lo de las subastas es otro tema que preocupa al anticuario, ya que mientras antaño los campos de acción estaban separados, ahora se han convertido en competencia. “Tras Sotheby’s y Christie’s, ahora la mayor casa de subastas del mundo es China. Menos mal que, por el momento, parecen estar interesados exclusivamente en artistas chinos y no amenazan con destrozar el mercado, como hicieron los japoneses en la década de 1990 subiendo las cotizaciones de los impresionistas hasta las nubes”, explica. Según Ramon, lo que ha cambiado las reglas del juego ha sido Internet. “El flujo de información se ha revelado un arma de doble filo; ha desaparecido el secreto profesional y la excesiva transparencia ya no nos permite trabajar de forma tradicional”, admite.

Entre tantas preocupaciones también hay un motivo de alegría: la llegada de Pepe Serra a la dirección del MNAC, que según Ramon dará al museo el impulso que le ha faltado. “El MNAC no ha sabido posicionarse en el sitio que le corresponde ni establecer relaciones con sus homólogos internacionales”. Es más, se pregunta: “¿Cómo es posible que en la gran exposición sobre el gótico catalán, que acaba de inaugurarse, falte la pieza cumbre del periodo, el Sant Jordi de Martorell, conservado en el Art Institute de Chicago?”, se pregunta Ramon, crítico también con la actividad de Caixafòrum. Tal como denunció el director del MNAC, a propósito de las exhibiciones de Goya y Delacroix, el centro de La Caixa está haciendo “contraprogramación gratuita”. El anticuario insiste en que “el MNAC es prioritario. Es imprescindible un acuerdo político que evite esta especie de competencia desleal por parte de Caixafòrum”. Añade: “Es necesaria una política cultural seria, que revitalice el mecenazgo y potencie una visión global y no fragmentaria”.

Entrevista a José Milicua: l’últim gran connaisseur

Tot i ser un dels grans historiadors de l’art que ha donat l’Espanya moderna, José Milicua Illarramendi (Oñati, Guipúscoa, 1921) no és gaire conegut. Establert a Barcelona des de 1944, on estudia la llicenciatura de Filosofia i Lletres i es doctora, la seva carrera s’ha centrat en la docència.

Continua llegint

Amagant l’assassinat de Rusiñol

El 1890 el Diario Mercantil definia perfectament el quadre que ens ocupa: “Una figura tendida en el pavimento con heridas sangrantes”. Així el va pintar Rusiñol aquell mateix any en una tela que va adquirir a Montmartre segons la inscripció al dors: “Colours fines. Toiles à tableaux. Pignel Dupont, 17 rue Lepic, Montmartre Paris”. Si comparem la imatge del quadre que va pintar Rusiñol amb la que cinquanta anys després va fotografiar Serra podem jugar a les diferencies com ho fem al diari, tot i que aquí ens costarà trobar-ne set. N’hi ha tres. La més evident és la figura de l’home mort que ha estat tapada. Assegut en l’ampit del finestral s’ha inclòs una dona i davant seu una cadira convertint un magatzem sinistre on acaba de passar una tragèdia en el porxo d’una casa menestral. Curiosament, la porta de fusta ha estat també manipulada i ja no està formada per barrots i darrera un porticó, el qual ha estat eliminat i només es veuen les lames de la fusta possiblement amb la idea de relaxar el dramatisme de l’escena. De fet, aquesta porta mig oberta funciona en la composició insinuant la sortida de l’assassí. Al fons hi ha un foc encara encès i en primer terme runa, potser alguna d’aquestes pedres han servit per matar l’home. Rusiñol pinta aquest quadre a París o a Manlleu, no ho sabem, però si sabem que darrera la imatge de l’escorç de l’home mort hi ha la pintura de Manet que coneixia d’a prop, especialment L’Home mort que va pintà vint-i-cinc anys abans.

Per què el quadre que va pintar Rusiñol va ser transformat canviant el tema?. Possiblement per fer-lo més comercial. El tema no és el més agradable per penjar en un saló i algun desaprensiu va voler-lo millorar, tot canviant aspectes primordials del seu relat. No conec qui el va manipular encara que puc imaginar-ho però si sé ser que el quadre va ser venut dues vegades amb les dues versions perquè va passar per les nostres mans. A principis dels vuitanta el vem vendre a un amic doctor tal com l’havíem adquirit, és a dir, amb la dona i la cadira. Vint anys després el quadre ens va retornar i mentre es netejava,- els vernissos l’havien engroguit molt-, va sorgir el mort. Llavors la nostra restauradora ens va explicar que aquell era el seu estat natural i que la dona i la cadira havien estat afegides. Vam consultar al pare Josep Laplana, reconegut expert en Rusiñol, i ens va confirmar la nostra hipòtesi. El quadre penja ara d’un apartament del Passeig de Gracia tal com el va pintar Rusiñol i als seus propietaris no els importa l’escena de l’assassinat retrobat.

Artur Ramon

Primer post

En aquest blog trobareu una part de mi mateix a través d’una tria dels articles, conferències, fitxes per a catàlegs, intervencions relacionades amb l’art que he anat realitzant al llarg dels darrers vint anys. Sempre he considerat que si a l’ofici d’antiquari no li donem visibilitat, la nostra tasca queda silenciada.

A través d’aquesta plataforma aniré publicant comentaris i penjant tot allò que produeixi.

Yuki & Nina

A través d’en Victor Font, productor d’Intermedio, m’arriba el DVD de la pel.licula Yuki & Nina (2009), obra franco-japonesa dels directors Nobuhiro Suwa i Hippolyte Girardot. Narra la història d’una nena de nou anys, Yuki, de pare francés i mare japonesa que en assabantar-se que els seus pares es volen separar s’escapa de casa i es refugia al bosc amb la seva amiga Nina, també filla de pares separats. A diferència d’altres films que tracten les separacions des de l’òptica dels pares,-vegis la més famosa: Kramer vs Kramer (1979)-, aquí la mirada es concentra en els fills davant d’un món que s’esfondra sense previ avís. Hi ha una escena meravellosa quan la Yuki sopa amb els seus pares i tot és silenci quan l’amor ja ha mort. Preguntes sense respostes. Davant el paisatge debastat, la Yuki i la Nina decideixen reconstruir les seves vides juntes, amagades al bosc, lluny del que fou casa seva.

Sempre és més interessant el punt de vista de la victima que el del botxí i el gran merit de la pel.lícula és explicar la història sense dramatisme, ni sucre. Dos directors, dues llengues, dues nenes en una petita joia cinematogràfica molt post-nouvellevague,- un homenatge a Renoir i a Chabrol-, que omple la pantalla de silencis i paisatges per tractar un dels grans drames del món d’avui: els trencament de les famílies, els sentiments agredolços, les culpabilitats com cadenes arrossegant-se tota la vida i sobretot les infanteses robades a dues nenes que son més adultes que els seus pares. Real com la vida mateixa. De visió obligada. Un poema visual.

Artur Ramon i Navarro