‘El crit’, de Munch, podria convertir-se avui en el quadre més car de la història
Respon
Arxiu anual: 2012
Miquel Barceló i Alberto Manguel al Pompidou
El passat dilluns 2 d’abril vaig assistir a un diàleg entre l’escriptor Alberto Manguel i l’artista Miquel Barceló en un cicle entorn la creació artística a la sala petita del Pompidou a París. Durant una hora i mitja que em va passar rapidíssima van recórrer la trajectòria de Barceló: dels quaderns de viatge a les obres monumentals. A la pregunta de Manguel: “quan dones una obra per acabada?”. Barceló li contestà: “només quan surt del taller”. Llavors l’escriptor argentí recordà el seu venerat Borges que deia que una obra només s’acaba per religió o cansament i Barceló completà dient que també per fatalitat… Acostumat des de molt jove a l’elogi, a Barceló no li agrada i l’esquiva tant com pot. Quan Manguel li diu que escriu molt bé, ell replica que llegeix encara millor. L’artista passa imatges que il·lustren les seves paraules amb PowerPoint. El pas del temps, les termites com a vanitas de la nostra vida efímera, l’atzar, l’experimentació, la dedicació i el coneixement de l’ofici de pintar. En aquesta mena d’actes, les preguntes son tòpiques i no aporten res. En canvi, una senyora va fer una aportació molt interessant. Va comparar l’obra de Barceló amb el Gènesis. I la idea funciona… en tant que si Déu va haver de donar nom a les coses, els grans artistes han hagut de fer el mateix a través del seu art. Tota l’obra de Barceló és un intent per donar nom al món essencial que l’envolta. I també per no repetir-se, per sempre canviar de registre quan creu que pot caure en el parany de l’èxit, de la fórmula fàcil, el gran mal de l’artista contemporani quan la llum del focus el paralitza.
Artur Ramon i Navarro
Marylin per Avedon
El 6 de maig de 1957 Maylin Monroe va posar pel fotògraf Richard Avedon al seu estudi de Madison Avenue a Nova York. Tenia trenta i dos anys i començava a ser una actriu reconeguda més enllà del seu erotisme magnètic. Havia rodat part de les seves pel·lícules més conegudes: Niagara, Els cavallers les prefereixen rosses i Bus Stop entre d’altres. Marylin va entrar com una exhalació a l’estudi i va posar a la manera de les grans actrius de la pantalla: Lillian Russell, Marlen Dietricht, Clara Bow, Jean Harlow, Theda Bera, en una sèrie d’imatges que han quedat per a la posteritat. Per la seva part, Richard Avedon era llavors un dels deu fotògrafs més coneguts del món i buscava sortir dels límits de la publicitat i aconseguir noves imatges més artístiques.
Marylin ballava, cantava, semblava feliç i la càmera l’estimava i ella ho sabia. De sobte, després de tanta activitat, es va deixar caure, abatuda, en un sofà. La sessió havia ja acabat. I llavors Avedon, depredador de la instantània, la va caçar donant-nos un dels millors retrats de l’artista: no és Marilyn, és Norma Jean. Vesteix banyada en lluentons i suggereix un bust prominent i la pell de seda. Porta el mateix vestit platejat que a la sèrie però té la mirada absorta, introspectiva. Darrera els seus ulls, hi ha un destí tràgic. Ara ho sabem. Tot és més fàcil de conèixer a posteriori. Una imatge que condensa tota una vida: de l’anonimat a l’estrellat, dels excessos de la fama a una mort prematura, d’Arthur Miller a JFK. Aquest agost farà cinquanta anys que ens va deixar, mig segle sense Marylin. No hi ha hagut mai un cadàver tan bell, ni una llegenda tan misteriosa com la seva.
“China es una gran casa de subastas”
ROBERTA BOSCO
“Sobrevivirá solo quien haga una apuesta clara y coherente por piezas de muchísima calidad, a precios competitivos”. Lo asegura el galerista y anticuario Artur Ramon tras un mes de fuego en el cual ha participado en tres ferias: el Salón du Dessin de París, Antiquaris de Barcelona y la más importante del mundo en su sector, TEFAF, de Maastricht. “Es una feria masacrante. Dura 16 días y recibe 80.000 visitantes, que comparados con los 65.000 de la feria del móvil de Barcelona, dan la medida de su magnitud”, explica el anticuario. Artur Ramon Art, fundada en 1926, ha sido una de las cinco galerías españolas y única catalana admitidas en TEFAF, que este año celebró su 25º aniversario con 268 participantes.
Nada que ver con las 50 galerías de la 36ª edición del Salón de Arte Antiguo y Moderno de Feria de Barcelona, a pesar de que reunió por primera vez las dos ferias que se hacían antes, organizadas respectivamente por el Gremio de Anticuarios de Cataluña y la Agrupación de Anticuarios de las Reales Atarazanas. “Ya es un milagro que se haya celebrado”, asegura Ramon, quien dirigió el evento durante cuatro años en los que se superó el centenar de participantes. “A diferencia de Barcelona y París, que ofrecen museos, exposiciones y múltiples eventos, Maastricht solo tiene la feria. Los grandes coleccionistas llegan con sus aviones privados a Aquisgrán, miran, compran y se van, porque ni siquiera hay hoteles a la altura de sus exigencias”, apunta.
Este periplo le ha permitido tomar el pulso de la situación. Lo más destacable es un cambio de tendencia desde el tenebrismo a lo Caravaggio y el gusto por el Barroco, hacia la serenidad de las tablas del Renacimiento. “La pintura tiene el valor añadido de inversión y bien refugio, que el mueble no tiene. Pero, sea lo que sea, el mercado es ávido de piezas muy buenas, que no hayan pasado por subastas y tengan un precio razonable”, indica. Ramon agrega: “En el caso de las tablas del 500, a falta de obras de los grandes maestros se buscan pinturas de su entorno”. Y no oculta su preocupación por la caída internacional del valor de la marca España. Eso sí, excluyendo a Miró, gran triunfador de Maastricht y de las últimas subastas, donde alcanzó los 20 millones.
La pintura tiene el valor añadido de inversión y bien refugio, que el mueble no tiene
Lo de las subastas es otro tema que preocupa al anticuario, ya que mientras antaño los campos de acción estaban separados, ahora se han convertido en competencia. “Tras Sotheby’s y Christie’s, ahora la mayor casa de subastas del mundo es China. Menos mal que, por el momento, parecen estar interesados exclusivamente en artistas chinos y no amenazan con destrozar el mercado, como hicieron los japoneses en la década de 1990 subiendo las cotizaciones de los impresionistas hasta las nubes”, explica. Según Ramon, lo que ha cambiado las reglas del juego ha sido Internet. “El flujo de información se ha revelado un arma de doble filo; ha desaparecido el secreto profesional y la excesiva transparencia ya no nos permite trabajar de forma tradicional”, admite.
Entre tantas preocupaciones también hay un motivo de alegría: la llegada de Pepe Serra a la dirección del MNAC, que según Ramon dará al museo el impulso que le ha faltado. “El MNAC no ha sabido posicionarse en el sitio que le corresponde ni establecer relaciones con sus homólogos internacionales”. Es más, se pregunta: “¿Cómo es posible que en la gran exposición sobre el gótico catalán, que acaba de inaugurarse, falte la pieza cumbre del periodo, el Sant Jordi de Martorell, conservado en el Art Institute de Chicago?”, se pregunta Ramon, crítico también con la actividad de Caixafòrum. Tal como denunció el director del MNAC, a propósito de las exhibiciones de Goya y Delacroix, el centro de La Caixa está haciendo “contraprogramación gratuita”. El anticuario insiste en que “el MNAC es prioritario. Es imprescindible un acuerdo político que evite esta especie de competencia desleal por parte de Caixafòrum”. Añade: “Es necesaria una política cultural seria, que revitalice el mecenazgo y potencie una visión global y no fragmentaria”.
Tempus fugit
Tempus fugit
Pel meu ofici d’antiquari, acostumo a visitar cases alienes on no soc rebut per l’amfitrió sinó per la seva llarga ombra projectada en les seves vídues o fills, personatges en busca dels preus que valen les obres d’art que ha deixat l’estimat difunt. Potser per la impaciència en conèixer el meu veredicte em reben austerament, sense compliments, inclús tot sovint a l’hivern ni em demanen si vull deixar l’abric. Llavors em disposo a recorre un espai que no és el meu però que m’adono que tampoc és del tot el d’ells. Passadissos llargs i estrets amb gravats decoratius i decimonònics bronzes francesos on aquests senyors que ara em reben de petits jugaven a pilota, sales amplies de gust dubtós amb cortines estampades passadíssimes de moda i quadres desiguals. Per sort, en molts d’aquest pisos la república independent de gust nòrdic i la seva moda barata i totalitzadora encara no havia arribat. En canvi, veig menjadors de nobles fustes que es van fer amb la il·lusió dels acabats de casar i pagats a plaços, els quals acaben tots morint a Els Encants…
Més que el dormitori, l’espai sagrat sempre és el despatx i la biblioteca farcida de llibres que mai no van ser llegits i bibelots horribles. Hi ha cases en les que tant els hereus del difunt com jo hem entrat en aquets santa-santorum per primera vegada i ens hem trobat l’escriptori tal com el va deixar. Quan ens morim deixem un record més o menys perdurable i coses materials que porten problemes. La meva feina és donar solucions mentre recordo la cèlebre frase de Virgili: “Sed fugit interea fugit irreparabile tempus”. Llavors marxo amb les mans brutes en cases on ja no hi ha aigua, ni ànima.
