Tot i ser un dels grans historiadors de l’art que ha donat l’Espanya moderna, José Milicua Illarramendi (Oñati, Guipúscoa, 1921) no és gaire conegut. Establert a Barcelona des de 1944, on estudia la llicenciatura de Filosofia i Lletres i es doctora, la seva carrera s’ha centrat en la docència.
En 1987 tenia veinte años y estaba estudiando historia del arte mientras comenzaba a trabajar en la empresa familiar. Lo que más me gustaba era la feria de antigüedades de Montjuic. Ese año tuvimos de vecino a un viejo anticuario formado en los Encantes que tenía una intuición extraordinaria. Me admiraba ese hombre de mirada de hielo y buenos modales que cuando alguien le regateaba soltaba : “lo siento pero esto no es para ti” desarmando al buscador de gangas disfrazado de coleccionista. En su estand colgaba un cuadro de más de dos metros que representaba el Prendimiento de Cristo. Una escena nocturna y carnosa que narraba el momento en que Judas traiciona a Cristo bañado en las luces y sombras de Caravaggio. La cartela llevaba el vago titulo de “Escuela italiana” que ya entonces no me convenció.
Fa dues setmanes que inauguràvem la mostra L’edat de la pintura catalana (1885-1930) i encara que és molt aviat per fer balanç, i més amb una exposició que estarà oberta fins el 8 de gener de 2012, si que hi ha alguns aspectes que m’agradaria comentar….
Val a dir, primerament, que hem tingut molts visitants i n’estem molt satisfets. A poc a poc es va trencant el prejudici o la por escènica de poder entrar a una galeria d’art sense haver de comprar. Estem oberts a tots els que us interessi el projecte i a més entrar és gratuït i no us obliguem a res. A més, us regalem un cartell de l’exposició. Gracies per venir-nos a veure.
Quant al missatge que volíem enviar ha estat molt ben recollit pels mitjans de comunicació que li han donat una cobertura ajustada a l’ambició de la proposta. També vull destacar el treball del nostre gabinet de comunicació Arenalia que amb una estratègia molt ben dissenyada i dosificada estan acomplint els propòsits pels quals vam voler treballar amb ells. L’exposició està arribant a tothom i el missatge també: la reivindicació de l’època d’or de la nostra pintura, quan l’art expressa l’esplendor d’un temps i un país.
Hi ha una certa nostàlgia quan pensen en la Catalunya de fa un segle, tan allunyada de la nostra. Llavors floreixia un concepte de civilitat propulsat pel Noucentisme que trobava en la cultura, -l’art també, naturalment-, un eix dinamitzador i vertebrador. Quina involució! pensarem. Sí, la Catalunya de 1901 segons Vicens Vives era perfecta. Avui la de 2011dista molt de ser-ho, és del tot imperfecte. Hi convivien tendències diverses, podien conviure en els mateixos anys la mirada burgesa i descriptiva de Cusachs amb la revoluciònaria de Canals. L’anarquisme pictòric de Nonell amb la Belle Epoque de Miralles. Un Casas mirant Degas amb un Morera mirant Manet. El paisatgisme salvatge de Mir amb el simbolisme naïf de Pidelaserra. El fauvisme de Pichot amb l’impressionisme del virtuós Meifrén. Totes les tendències i llenguatges en un mateix espai i en un mateix temps. Llavors no hi havia la dictadura del gust, la ortodòxia de la modernitat, el dogma del nou.
I la resposta per part dels compradors?. A nivell privat, no ha estat dolenta. Hi ha set quadres venuts i alguns aparaulats. I les institucions?. Al menys, hem aconseguit, per via mediàtica, que s’interessin i pensin que potser valdria la pena fer un esforç i adquirir alguna obra que cobriria algun forat, malgrat les retallades.
Tenim per endavant molta feia per fer. Aquesta setmana, dijous 20 la visita comentada a la qual esteu convidats. I no us perdeu tampoc la taula rodona del 27 de novembre que és el veritable plat fort del nostre programa: promet una reflexió en profunditat sobre l’estat de la qüestió del tema de la mostra.
El 1890 el Diario Mercantil definia perfectament el quadre que ens ocupa: “Una figura tendida en el pavimento con heridas sangrantes”. Així el va pintar Rusiñol aquell mateix any en una tela que va adquirir a Montmartre segons la inscripció al dors: “Colours fines. Toiles à tableaux. Pignel Dupont, 17 rue Lepic, Montmartre Paris”. Si comparem la imatge del quadre que va pintar Rusiñol amb la que cinquanta anys després va fotografiar Serra podem jugar a les diferencies com ho fem al diari, tot i que aquí ens costarà trobar-ne set. N’hi ha tres. La més evident és la figura de l’home mort que ha estat tapada. Assegut en l’ampit del finestral s’ha inclòs una dona i davant seu una cadira convertint un magatzem sinistre on acaba de passar una tragèdia en el porxo d’una casa menestral. Curiosament, la porta de fusta ha estat també manipulada i ja no està formada per barrots i darrera un porticó, el qual ha estat eliminat i només es veuen les lames de la fusta possiblement amb la idea de relaxar el dramatisme de l’escena. De fet, aquesta porta mig oberta funciona en la composició insinuant la sortida de l’assassí. Al fons hi ha un foc encara encès i en primer terme runa, potser alguna d’aquestes pedres han servit per matar l’home. Rusiñol pinta aquest quadre a París o a Manlleu, no ho sabem, però si sabem que darrera la imatge de l’escorç de l’home mort hi ha la pintura de Manet que coneixia d’a prop, especialment L’Home mort que va pintà vint-i-cinc anys abans.
Per què el quadre que va pintar Rusiñol va ser transformat canviant el tema?. Possiblement per fer-lo més comercial. El tema no és el més agradable per penjar en un saló i algun desaprensiu va voler-lo millorar, tot canviant aspectes primordials del seu relat. No conec qui el va manipular encara que puc imaginar-ho però si sé ser que el quadre va ser venut dues vegades amb les dues versions perquè va passar per les nostres mans. A principis dels vuitanta el vem vendre a un amic doctor tal com l’havíem adquirit, és a dir, amb la dona i la cadira. Vint anys després el quadre ens va retornar i mentre es netejava,- els vernissos l’havien engroguit molt-, va sorgir el mort. Llavors la nostra restauradora ens va explicar que aquell era el seu estat natural i que la dona i la cadira havien estat afegides. Vam consultar al pare Josep Laplana, reconegut expert en Rusiñol, i ens va confirmar la nostra hipòtesi. El quadre penja ara d’un apartament del Passeig de Gracia tal com el va pintar Rusiñol i als seus propietaris no els importa l’escena de l’assassinat retrobat.
Artur Ramon
Les imatges que han passat totes les televisions dels moments posteriors al casament de la Duquessa d’Alba amb el funcionari Díaz, just quan Cayetana es treu les sabates a la manera de la Chunga i es marca unes sevillanes davant del públic entregat son d’una potencia visual atàvica que ens remeten al mateix cor de les tenebres d’aquesta dissortada pell de brau. Sense anar massa lluny, veure aquesta iaia banyada en rosa i la silueta de l’esquelet amb les mitges que cobreixen uns peus artrítics i uns dits enbenats mirant de ballar com un autòmata, m’ha portat directament als aiguaforts de Goya. En concret, a la sèrie de Los Caprichos, el conjunt de gravats més important de la historia de l’art gràfica que Goya va realitzar “para ocupar la imaginació mortificada en la consideración de mis males” i perquè “el capricho y la invención no tiene ensanche”. Mirant atentament les obres, hi ha moltes imatges que s’ajusten a la seqüencia patético-folclorica que ens va regalar Cayetana. Per exemple: El si pronuncian y la mano alargan al primero que llega, Tal para qual, Ni así la distingue, El amor y la muerte, Que sacrificio, Dios la perdone. Y era su madre, Bien tirada está, Ya tiene asiento, Ruega por ella, Linda maestra i Donde va mama? , entre altres. Però hi ha una imatge que val més que mil paraules: Hasta la muerte. Es veu una dona vella que ens recorda la Duquessa asseguda al seu tocador provant-se un barret a la moda i projectant la imatge de la seva senectut en un mirall. Darrera seu una noia que s’ho mira expectant, i al davant uns nois miren avergonyits cap a un altre costat.
Goya va inventar els Caprichos el 1794, fa més de dos segles, però hi ha escenes de la nostra crònica rosa que avui l’inspirarien per igual. O és que si observem detingudament l’estampa sembla que no hagi passat el temps?. Podria ser la mateixa Cayetana al seu boudoir, vestint-se per l’aconteixement, amb la seva filla malalta de vergonya i darrera els fills acceptant la tragèdia, mirant a un altre costat, un cop han lligat ben curta l’herència. La única diferencia està en que la nostra Cayetana té deu anys més que la vella que Goya retrata.
De Goya a Cayetana, i sempre la Duquessa d’Alba pel camí, la cadena que va de l’Espanya negra a l’Espanya rosa, el mateix país esperpèntic que va copsar Valle Inclán i que va lamentar Machado. Res no ha canviat. Així ens va….
Artur Ramon