Hi ha una corrent en els mitjans que consisteix en ressaltar la mala formació dels estudiants i els pocs coneixements que avui es tenen. Generalitzar sempre és perillós i considero que de bons estudiants i de dolents sempre n’hi han hagut com de bons i dolents mestres. Possiblement el debat en l’ensenyament està més en la pèrdua de valors i d’autoritat que no tant en la pèrdua dels continguts, més en la forma que en el fons, tot i que quan jo estudiava ja hi havia algun brètol que s’encarava al mestre i normalment eren nois sobreprotegits o vinguts de famílies llavors també desestructurades.

Hi ha exemples que neguen aquesta idea general del baix nivell dels estudiants. Només cal sortir al carrer i observar. Sense anar massa lluny, en el recorregut que va de Ciutat Vella a Sarrià em trobo amb les següents escenes:

1. En un banc prop de la boca del metro de Catalunya un noi llegeix la primera edició de Cien años de soledad i no només em sobta per l’edat,-no té més de catorze anys- sinó perquè llegeix la primera (reconec el disseny sixties de Vicente Rojo) i no una edició de butxaca i a més porta un llapis per a subratllar.
2. Davant del meu seient en el vagó del comboi dels FGC que em porta a casa, dues noies d’uns setze anys conversen davant meu de literatura. Una, de cabells de zenc, li explica un conte d’Oscar Wilde amb una naturalitat i una saviesa magnífica.
3. A casa em trobo la meva neboda Nuria (fa quart d’Eso) acaba d’arribar de Roma en un viatge on ha descobert tots els racons i basíliques de la capital del Tiber i torna enamorada de tanta bellesa i art, presa del síndrome de Stendhal.

Enllà de tres exemples triats a l’atzar que em serveixen per a il.lustra aquestes lletres, crec que ara els joves estan més preparats del que estàvem nosaltres quan érem joves i tenen moltes més eines per a cultivar-se. Per exemple, buscar la data de naixement d’un pintor abans requeria anar a la enciclopèdia i tardaves uns minuts, ara amb un clic, amb uns segons ho tens. Quan tenia quinze anys anar a Londres costava uns mil vuit cents euros d’ara mentre avui hi pots anar per deu vegades menys. Per tant, si s’utilitza tota aquesta informació i les avantatges d’un món global es pot estar millor preparat. Es una qüestió de curiositat, d’anhel per aprendre, de voler saber o conèixer i sobretot d’influències. De context, vull dir. Si el jove està envoltat d’empanats o viciats de la Play (utilitzo el llenguatge actual) que consideren que estudiar o aprendre és una pèrdua de temps, fanàtics de la cultura audiovisual, èssers energúmenics integrals que no saben que darrera la pantalla del videojoc hi ha vida, no hi ha res a fer. En canvi, si es mouen en un entorn inquiet, culturalment actiu, a casa i amb els amics, la cosa és molt més fàcil. Estaran més predisposats a llegir un llibre, a escoltar música o a veure una bona pel•lícula. I especialment a escoltar. Escoltar sí, aprendre escoltant dels altres i tornant a la conversa que és allí on es forma un esperit refinat. Cal recuperar la cultura de la tertúlia després dels àpats, a l’hora dels cafès, a la nit abans d’anar a dormir, la cultura de les paraules barrejades amb els fums dels cigars que ens arriben com memòria en estat pur i coneixement que mai no hem de renunciar a copsar.

Artur Ramon i Navarro

Surto del Museu Picasso després d’haver vist una exposició magnífica: el diàleg entre dos grans artistes. Picasso versus Rusiñol. Vespreja i el cel de Barcelona és avui menys blau del que pintava Picasso prop d’aquí. Plovisqueja.
Aquesta mostra no s’hagués pogut fer sense la situació en la què es troba el Cau Ferrat, a punt de la reforma, la qual cosa ha permès que moltes de les peces hagin deixat temporalment el blanc del Racó de la Calma per arribar al gris del carrer Montcada. Justament a l’entrada l’amic Sella m’ensenya un espai dedicat al Cau amb peces que m’hagués agradat portar a Maastricht: dos plats de Montelupo, dues caixetes de sis-cents, una parella de talles flamenques, dos canelobres gòtics i el cap subtil d’una dama del Renaixement , una talla sortida talment d’un Polaiuollo.
Retornem a la mostra i aprofundim amb la capacitat del monstre, Picasso, devorant tot el que té al voltant, del Greco a Rusiñol. Mentre miro els quadres m’arriba el so estrident d’una senyora que parla un castellà a la francesa. L’observo i em clava la mirada. No hi ha dubte: és la mirada del geni que perdura en els ulls de la seva filla Maia. Encuriosit la miro envoltada d’aduladors i de perfil sembla talment el retrat fotogràfic del seu pare disfressat d’indi amb la corona de plomes que li va regalar Gary Cooper, obra de David Doouglas Duncan: miracles de la Deesa Genètica. Fa bonic veure els Grecos del Cau exposats al museu i acompanyats d’altres obres de l’entorn ( el Museu del Prado hagués pogut ser més generós). Rusiñol s’autoretrata en un carbonet del Cau amb la mà al pit copiant l’original del Greco que no han prestat. Si el nostre Museu Picasso estigués a Madrid o fos el de París “otro préstamo cantaría” i si no que li preguntin a l’eficaç i simpatiquíssim director, Pepe Serra.
L’encert del comissari, Eduard Vallés, ha estat centrar-se en el diàleg entre els dos pintors sense voler explicar tot l’arbre genealògic d’associacions interpretatives. I ho aconsegueix amb rigor i eficàcia tant a la exposició com al catàleg. Cal agrair-ho. Malauradament alguns dels quadres del catàleg no hi son a l’exposició. Poc i bo, insual formula ara que es vol explicar tot el possible en exposicions que s’estiren com a xiclets. Enllà de les peces conegudes destaquen el complement dels llibres i documents de l´`epoca i alguna troballa molt singular com aquest fragment del dibuix la Parella de Picasso, pastel que és una icona en el museu i que ara recupera la seva part lateral esquerra donant-li profunditat i moviment. També la figura de Casagemas està molt ben tractada amb poques obres però contundents que expliquen un personatge tormentat que hagués pogut evolucionar lliurement enllà de l’ombra de Picasso si no hagués decidit treure’s la vida massa d’hora, impacient d impotència i amor.
De tot el que he vist, però, em quedo amb algunes obres que no puc deixar d’esborrar de la memòria: els paisatges francesos de Rusiñol d’atmosfera gris, el Picasso de toros de color safrà, el carbonet del carreró de Gènova de Rusiñol on darrera les portes s’amaga el plaer comprat, la sanguina de parella de vells de Casagemas metàfora de l’Espanya Negra i aquests terrats de Barcelona passats pel filtre del blau, terrats de les cases per davant de les quals ara passo anant a buscar un taxi després d’haver contemplat una de les millors exposicions que s’han fet a Barcelona darrerament i de producció pròpia. No se la perdin!.

Artur Ramon i Navarro

De J.V. Foix tinc quasi totes les seves obres en primera edició, algunes signades, una dedicada però em falta KRTU, el qual només tinc en edició nova (Quaderns Crema, 1998) dedicada pel poeta a Joaquim Ventalló amb la mateixa lletra tremolosa amb la qual em va dedicar pels mateix anys, els primers vuitanta, Cròniques de l’ultrason i l’Estació en el pis del carrer de Setantí.
Si Foix era un senyor de Sarrià, Frederic Malagelada és un senyor de Sitges. Ens retrobem a la galeria i em presta alguns llibres que em serviran per a properes columnes i per a sitgetanitzar aquest En Transversal , sovint massa dispers i poc lligat a la Vila. I parlem d’Artur Carbonell a qui en Frederic va conèixer i de Foix i del KRTU que em porta en primera edició des de la Biblioteca Santiago Rusiñol. En el cor del llibre s’obre l’apartat Presentacions i Foix dedica unes proses breus a tres personatges il.lustres: Salvador Dalí, Joan Miró i Artur Carbonell, tres dels grans artistes de l’avantguarda catalana dels anys trenta. Els tres relats tenen una mateixa estructura. El poeta es troba als presentats en diverses circumstàncies quotidianes i en fa una glosa plena de metàfores i d’al•lusions a les seves obres en relació amb la pròpia. El llenguatge de Foix és riquíssim i sorgeix de la tradició dels clàssics i el matís en l’observació i els girs son d’una intel•ligència singular. Només hi ha un escriptor que escrigui com Foix a l’Europa de 1920: l’italià Roberto Longhi. Tots dos escriuen a través d’estructures i idees que busquen la complicitat amb el lector culte i tots dos forcen al llenguatge fins a límits que els fan intraduïbles. Son autors que només es poden apreciar bé en versió original.
Retornem, però, al relat d’Artur Carbonell que en fa Foix i situem-lo en el moment en que tots dos col•laboren a L’Amic de les Arts quan Sitges esdevé una Babel del surrealisme cap el 1930. Situa l’escena a la platja de sant Sebastià on ara els diumenges primaverals dinen junts,entre babaus, els astres argentins de la esfèrica i aleshores,- fa només vuitanta anys-, en Carbonell anava vestit d’àngel “amb una túnica de seda blanca, excessivament llarga, ornada amb irreproduïbles filigranes d’or”. El poeta narra en primera persona l’escena i davant la visió d’aquell àngel deixa “el gonfanó (estendard usat com a insígnia de guerra a l’edat mitjana) amb l’efígie de sant Bartomeu…” i es dirigeix en llatí,-“el dolç argot escolar”-, per a preguntar-li si es l’Artur Carbonell, el mateix que faria un nen d’avui davant del nostre Messi (es) però en castellà vulgar. Junts es posen a garbellar sorra i quan el poeta li pregunta a l’àngel Carbonell que farà de gran, l’àngel li respon amb una pregunta: “I tu?”. Llavors, el poeta vestit de capellà es descorda el nus de la sotana per mostrar-li la nou del coll “que ascendia i davallava vertiginosament”. I mai més no es diuen res. El poeta li dona a llegir “el catorzè vers d’un sonet” i l’àngel li dibuixa i li pinta damunt la tela un pit i el poeta respon ensenyant-li la laringe prominent.El relat acaba així: “Només quan, de tant en tant, ens trobem per Sitges, jo passejant el gonfanó de Sant Bartomeu i ell, vestit d’àngel, que cull petxines i caragols marins, podem repetir-nos, amb cordial delectança, el nom- Caparboponepell!- començo jo. I ell respon_ Fopoix. Aleshores encreuem altra vegada els dits de les dues mans esquerres i garbellem sorra”.
Aquesta prosa poètica que Foix dedica a Carbonell condensa un món en un moment molt precís. Es una al•legoria de la poesia i la pintura i les imatges sembles tant sortides d’una aquarel•la de Carbonell com d’un sonet de Foix. Una recerca de l’origen, -la crida a l’ordre de Cocteau tan de voga llavors-, i una investigació i experimentació en les arts a través del treball en la metàfora del garbellar la sorra. I la paraula com a motor centrada en la laringe prominent del poeta. Tot, carregat d’un misticisme sublim ratllant l’erotisme, que va de l’aparició de l’àngel sortit de la Divina Comèdia a la imatge de sant Bartomeu com a estendard cristià que remet a les processons de Setmana Santa, just quan passa l’escena, “en ple març calcinós”.
No vull escriure sobre el què ja està ben escrit i em remeto als textos competents de la Isabel Coll, la Beli Artigas i el Roland Sierra, entre altres, per a comprendre la figura d’aquest activista cultural que dedicà la seva vida a les arts, especialment a la pintura i el teatre. He volgut glosar també la figura de qui vam tenir el privilegi de portar al MNAC. Una de les seves millors Constel•lacions dels anys trenta penja ja al costat dels grans, de Miró i de Dalí, tot seguint els visionaris postulats estètics del mateix J.V.Foix.

Artur Ramon i Navarro

Sebastià Gasch va posar en voga la idea de l’expansió de l’art català al món a través del seu llibre, que ara parafrasejo, publicat el 1953. Poc podria espera el crític que la seva idea es faria realitat mig segle després en motiu de les exposicions que es realitzaren als Estats Units,-Cleveland i Nova York- i al Museu van Gogh d’Amsterdam. Això acostuma a passar a casa nostra : dones una idea i es realitza cinquanta anys després. Mostres diverses però que naixien de la mateixa inquietud : col•locar el nostre art i els nostres artistes en la història en majúscula de l’art. Propòsit que en part es va acomplir i en part no. Una flor no fa estiu, ni dos primavera.
De la mostra nord-americana, destaco un quadre meravellós d’Artur Carbonell, una constel•lació de 1933 quan el nostre artista feia de Miró. En el catàleg de la mostra reprodueixen l’obra amb un comentari poc generós: “Carbonell pintava visions geomètriques i abstractes com les escultures d’Arp” i com a cloenda li dediquen una brevíssima veu biogràfica. Ja li hagués agradat a Arp, artista excessivament mecànic, pintar una obra tan bella com aquesta. Sobre un fons metàl•lic sorgien formes geomètriques, abstractes, poesia pura. No sé si em meravellà tant veure aquella obra d’un artista poc (re)conegut allí, penjada a les partes del Metropolitan a la quinta avinguda novaiorquesa com retrobar-la, a la venda, poc després a les partes del despatx d’arquitectura del malaurat Oriol Armengou al carrer Bruc de Barcelona, molt a prop d’on llavors jo vivia. Vaig obsessionar-me en portar aquella obra al MNAC i el camí del carrer Bruc al Palau Nacional va ser complicat, laberíntic i a vegades vaig estar a punt de tirar la tovallola. Recordo les reunions a l’hora del cafè amb el Sr. Armengou i les seves germanes i el dia que vam signar l’acord definitiu mentre despenjàvem el quadre deixant la petjada del temps o la memòria enquadrada a la paret. En honor a la veritat val a dir que sempre em van posar les coses fàcils perquè en el fons compartíem el mateix objectiu: que aquella obra anés al millor port possible.
Ara quan retorno al MNAC i el vaig allí penjat al costat dels millors avantguardistes, recordo la prosa poètica de JV Foix i el color d’aquest fons gris deu ser el mateix del cel projectant-se a les aigües que arriben a la platja de sant Sebastià. Quan passo per allí de camí del cementiri, penso que darrera de qualsevol cantonada sortirà el poeta portant la imatge del sant que venera la Vila i el pintor li oferirà pintar un pit petit de la Matilde, de l’Enriqueta , de la Josefina. Acaricio el llom del KRTU i observo la coberta com ha quedat retallada pel fum de les flames tal com va quedar la paret del despatx de l’Oriol Armengou al despenjar el quadre de Carbonell. (M’estic passant de Proust!.Disculpin les molèsties). Ara però envejo a la Biblioteca Santiago Rusiñol que posseeixi la única primera edició que em manca de Foix. Tinc el cuc del llibre i no suporto la lleu esgarrifança del préstec. La poesia però va salvar-se de la incompetència que provocà el foc en el despatx de l’amic Malagelada, erudit sitgetà inusualment generós a qui li dedico aquest dos articles i li agraeixo que m’hagi ajudat a concentrar les meves sempre inhàbils lletres i li demano públicament més material per a pròximes columnes sitgetanissímes. Soc ara un devorador de material literari de la Vila. Sé que li arribarà aquest eco i que correspondrà com un gentleman.

Artur Ramon i Navarro
www.entransversal.blogspot.cm