Dijous Sant la nostra televisió,-TV3-, ens va sorprendre amb una sèrie coproduïda amb la RAI que s’allunya de les històries menestrals a les quals ens té tan acostumats. Caravaggio. Una pel•lícula sobre la vida del Merisi. He de reconèixer que em vaig asseure davant el televisor ple de prejudicis, entre altres coses perquè no m’agraden les pel•lícules sobre la vida dels pintors, acostumen a ser fantasioses, sense rigor. A més, entre els pintors, Caravaggio és dels més difícils perquè, enllà de la seva vida de fugitiu sortit d’una novel•la romàntica, amaga molts matisos que expliquen un trencament amb la història de la pintura, els quals son molt difícils d’explicar a través d’una càmera. El darrer intent fou un fracàs. Recordo el 1986 que vaig sortir de la sala on s’exhibí el Caravaggio de Dereck Jarman perquè havia convertir el pintor en una icona gai. Que quedi clar que no tinc res contra els gais però Caravaggio va més enllà de la seva suposada condició sexual.
La sèrie que ens proposa TV3 és magnífica. El que no entenc és perquè el programador va voler emetre-la d’una tirada sense respectar els tres capítols amb els quals va estar pensada. Durava de tres quarts de quatre a quarts de vuit: too much. Els espectadors tenen altres coses a fer que passar quatre hores llargues davant la televisió. Per què en comptes d’aquests programets de varietats que ens llencen en prime-time o d’aquestes series de pa sucat amb oli no ens ofereixen aquest Caravaggio en tres dosis que és de lluny la millor sèrie que mai TV3 ha produït?.
Des del primer minut es que la pel•lícula ha estat assessorada per dos dels grans experts en el Merisi, els professors Maurizio Marini i Claudio Strinati, des de la semblança del protagonista, -molt proper al retrat que Ottavio Leoni ens ha deixat del mestre o als seus propis autoretrats sovint com a caps del Baptista-, a l’ambientació, passant per la utilització de la llum en clarobscur, de la qual a vegades se n’abusa una mica. Narra bé la història del pintor, el seu caràcter salvatge, els problemes comportats d’una manera de pintar, sense dibuixos previs, directament atacant la tela a través de models i la llum condensada en els miralls. Explica acuradament la dificultat d’imposar el seu talent, singular en relació a les normes establertes, a la noble manera d’entendre la pintura que defensava el Baglione o el Zuccaro. Es deixa veure de forma entretinguda però també veraç i no jutja, deixa que l’espectador en tregui una conclusió. Seria una bona eina per a molts instituts i escoles per donar a conèixer un pintor que revolucionà la pintura a través d’una mirada pura sobre la realitat. Caravaggio representa la realitat en estat pur i uns valors de dignitat i justícia. I la sèrie catalano-italiana ho descriu molt bé. De les quatre hores de metratge, em quedo amb la mort a Porto-Ercole quan se li apareix en forma de negre cavaller.
Aquesta sèrie hauria de ser d’ obligada visió per a moltes escoles, instituts i universitats per tal d’apropar-se millor a la obra d’un dels grans talents de la història de la pintura, del qual enguany celebrem el quart centenari de la seva tràgica mort, a la mateixa platja on segles després moriria Pier Paolo Pasolini.
Artur Ramon i Navarro
