Dijous passat vaig assistir als premis Educaweb al foyer del Palau de la Música. Vesprejava i entrar en el temple del saqueig em va produir una certa esgarrifança. L’ambient festiu, la gent majoritariament jove i tot plegat tenia un to cosmopolita que contrarestava la tristesa de saber-me en el palau del fantasma Millet. Si tancava els ulls em podía trobar a Londres o a Paris o a Nova York, o tanmateix a una Barcelona culta i civilitzada que de tant en tant encara sobresurt entre tanta miseria moral i decadència civil.

Educaweb és un projecte d’orientació educativa que neix el 1998 i que es desenvolupa a través de diverses activitats entre les quals destaca la del portal que els dona nom. Una pàgina web creada per a estudiants, educadors, orientadors que vol donar resposta al món de l’orientació profesional, tot sabent que orientar no és fàcil com deia l’eslogan d’aquesta edició dels premis. Vaig asseure’m per a escoltar els parlaments dels responsables del projecte i d’alguns representants de l’Administració i entre les paraules vaig reflexionar sobre una idea que no em va deixar d’obsessionar. El contrast entre el que representa el món educaweb i la malaurada realitat d’aquell espai musical. Com el seu nom indica, educaweb fonamenta la seva activitat en potenciar i prioritzar l’educació com a compromís vital de l’individu en la societat. Només les civilitzacions que apostin pels valors que comporta l’educació des d’un punt de vista global, -formació,aprenentatge, esforç- podran sortir de la situació actual en la que es troben. No recordo quin dels ponents va sintetitzar molt clarament el problema dient que fins ara s’havia apostat per un model a curt plaç que primava els resultats immediats i l’èxit professional per sobre els fonaments de la formació. Ara calia canviar el model i apostar per la formació per tal d’aconseguir resultats en un horitzó a llarg plaç. Es tracta de formar individus potents per a la societat i no futurs especuladors. Però perquè això passi caldrà transformar transversalment no només el sistema educatiu i les escoles sinó també els valors a les families que es allà on comença el perquè de tot plegat.

Un amic m’ensenyava ahir dues vinyetes sortides de la premsa portuguesa. En una, que duia la data del 1969, es veía a uns pares demanant a un nen al costat de la mestre: “per què treus aquestes notes?” tot renyant-lo. En l’altra, amb data 2009, es veía a uns pares i un nen assetjant a una mestra i demanant-li explicacions sobre aquelles notes. El missatge que hi ha darrera d’aquestes imatges explica clarament com ha canviat el punt de vista, el criteri en l’educació, discurs que ha estat molt ben argumentat per l’assagista Rafael Sánchez Ferlosio quan parla dels “burriquitos con chándal”, és a dir, dels nens que van a l’escola pensant que van a un club de tennis. L’escola és la condensació de la societat en l’espai i en el temps i cal relacionar-se amb respecte als mestres i als companys. Respecte, esforç, aprenentatge: educación.
Com a cloenda, només felicitar als responsables d’aquest projecte sorgit des de la iniciativa privada i desenvolupada amb entusiasme, rigor i voluntat de servei. Enhorabona!.

Artur Ramon i Navarro
www.entransversal.blogspot.com

Visc en una casa de pisos acabada de construir. De fet, nosaltres som els primers colonitzadors d’aquest edifici modern construït sobre les runes d’una casa d’estiueig quan Sarrià era un poble. Viure sense veïns té els seus avantatges i els seus inconvenients. La llibertat de estar sol, de poder fer soroll sense patir, i la sensació que si passa alguna cosa estàs sol com un mussol. M’agrada quan em llevo veure el quadre que em dona la finestra oberta a la Ronda i que em recorda els paisatges urbans de Alejandro Quincoces. Es l’únic quadre que tinc a casa i canvia segons la llum i el moviment. Avui plou i tot és una bombolla de grisos. Malenconia. Octubre.

Surto al carrer i una fira de poble dorm després dels excessos de la nit. A can Foix em rep el bust en bronze del poeta i unes dependentes sortides d’un conte del poeta. No goso preguntar si es diuen Gertrudis o nom semblants. Es una pastisseria que podria ser un cafè com els de Viena però es queda a mig camí amb un annexa amb barra del tot inadequada per prendre l’esmorzar mentre repasses allò que no diu La Vanguardia que sovint és més del que diu. Avui puja l’euro i Millet no es empresonat. A l’ipod sona Brell i Madelaine, musica que acompanya aquest matí nou i trist. “Il pleut com tout la semaine, Madelaine”. Brell té aquesta cosa de soufflé dels francesos que m’agrada.. Sona ,però, antic, llunyà. Octubre.

Llegeixo Julià Guillamon i és una manera de comunicar-nos. M’agrada saber que està en forma i que corre Diagonal enllà. Crec que no he tornat a córrer per la Diagonal d’ençà que sortia fa vint anys de la caserna del Bruc vestit amb aquell uniforme sòrdid i corrent en rajada. Només recordo la catifa de fulles brunes que també xutava a la rive gauche. Imaginem-nos que Barcelona fos Paris, i l’asfalt de la Diagonal el Sena i imaginem en Julià corrent a prop del riu i pujant el parc Turó que seria Palais Royal, just darrera la Comedie, allà on van viure i morir Colette i Cocteau. Barcelona mai no serà París però la melangia és la mateixa a l’octubre, la tardor morint i deixat pas a l’hivern. Si Paris fos una dona li diria: “moi je t’offrirai des perles de pluie venus de pays où il ne pleut pas”…Octubre.

Artur Ramon i Navarro