La lleona

La primera peça que vaig comprar per al meu gabinet de curiositats va ser un crani de lleona. El vaig trobar a Els Encants i em va atraure la seva mirada buida i el preu del tot raonable. A més, vaig regatejar perquè li faltava un ullal i les mandíbules no encaixaven. El venedor amb va dir que venia d’una casa molt distingida i que havia estat durant molts anys al rebedor en forma de catifa. Recordo que aquell home no tenia paper d’embolicar i que al metro la gent, sense dissimular, em mirava encuriosida.

Com tenia un ullal perfecte, el meu restaurador va fer un motlle i en guix (en vori hagués estat massa car) va reproduir el que faltava i va encaixar perfectament les mandíbules: semblava que hagués mort així. D’aquesta manera, va estar-se un temps al meu gabinet fins que un dia, visitant la casa d’uns senyors de Barcelona on vaig comprar alguns gravats i mentre prenia el té amb la senyora va sortir el tema del gabinet de curiositats i de la meva obsessió per arreplegar cranis de bèsties. I aquella dama em va comentar que a la seva casa familiar hi havia una catifa amb el cap i la pell d’una lleona dissecada que havia venut a un brocanter dels Encants. Li vaig comentar que aquella lleona era possiblement la meva (no crec que es venguin tantes catifes de lleona a la ciutat) i ella, sense dir res, es va aixecar i del calaix de l’escriptori va treure un ullal de marfil, lluentíssim, tot dient: “quan van venir a buscar-la es van deixar aquesta peça que li anirà bé a vostè per tornar-la a lloc”…

Artur Ramon i Navarro
Pubublicat a l’AVUI, 22/10/2009

memòria, feble memòria

El president Pujol està de promoció. Com una estrella de rock o un premi Nobel de literatura, promociona la segona part del seu llibre, Memòries. Temps de construir (1980-1993) l’apartat més sucós de la seva vida perquè és el que aplega el seus anys al Govern. No he tingut temps de llegir-les i tampoc no sé si ho faré ( hi ha massa clàssics que m’esperen a l’estudi) però he anat seguint les entrevistes que per terra, mar i aire li han anat fent i no m’ha sorprès tant la seva innata capacitat per tirar pilotes fores a preguntes incomodes sinó com ha afrontant certs temes candents, especialment el de la seva successió com a líder de CIU. Ara resulta que sempre va tenir clar que Miquel Roca era el seu successor natural però que no van coincidir en el calendari. Meravellós!.

És indubtable que Jordi Pujol ha estat un dels polítics més interessants i consistents que ha donat la democràcia. Una vegada li vaig preguntar si estava d’acord amb aquella sentència clàssica que diu que els homes polítics només miren les següents el.lecions i els homes d’estat miren a la següent generació. I ell em va respondre amb una pregunta: I vostè quina classe de polític creu que he estat jo?. I li vaig contestar, amb sinceritat i sense voler afalagar-lo, que ell havia estat els dos homes a l’hora, és a dir, l’estrateg i l’estadista, difícil simbiosi que explica tants anys manant. Maragall no va ser ni una cosa ni l’altre i així li va anar i Montilla és només l’estrateg que es tanca, com un petit Napoleó, amb Zaragoza i Iceta a controlar tot el poder a Catalunya. Pujol sabia nedar i guardar la roba i reinventar-se constantment, qualitats de vàlua en un polític. Però el que em fascina es el seu do per fer de la memòria literatura i quedar-se tan ample. O es que ningú recorda com Pujol va anar erosionant a Roca i el roquisme dins de Convergència per imposar la seva casta?, o es què ningú sap com Mas va arribar amb el suport del clan Pujol-Ferrusola?. De què parla quan diu que entre ell i Roca no hi va haver més que un desencaix en el calendari?. Roca, tothom ho sap, era la solució de continuïtat natural dins de Convergència, l’home cridat a seguir construint el país (en lèxic pujolià) al partit i al Govern. I Roca no va tirar la tovallola per dedicar-se a la seva carrera professional com ens vol vendre, sinó que al veure truncades les seves expectatives de poder, va anar renunciant als càrrecs per a refugiar-se en la seva carrera d’advocat, la qual, per cert, li ha anat molt bé. Trencar la cadena darwiniana-convergent ha representat, representa i representarà anys a l’ombra del tripartit.

Estem immersos en una època sense lideratge, d’ortodòxia de partit, i personatges com Pujol es troben a faltar. Ara bé, una cosa es que hi ha hagi un dèficit de líders i l’altra, ben diferent, es parlar del passat tant subjectivament, sense cap autocrítica, oblidant tanta gent que et van ajudar a construir el país. Us confessaré la veritable raó per la qual no vaig comprar les memòries pujolistes. Vaig anar directe a l’índex onomàstic i vaig sentir la lleu esgarrifança de la injustícia al veure quanta noms que hi havien de ser no hi eren i quant que hi eren no haguessin hagut de ser. Entre ells, en galerades, potser va desaparèixer un tal Millet que ara ja fa nosa i fa mig any era un prohom patriòtic del país.

Artur Ramon i Navarro

El per què d’un títol?

Titular una secció es com posar nom a una casa. A diferència d’un llibre, al qual li posem títol després d’haver-lo escrit , en una secció intentes condensar el futur en tres paraules. No hi ha res més difícil que definir allò que escriuràs. I per això més que en un nom he pensat en una imatge, en la dels gabinets de curiositats o càmeres de les meravelles on hi conviuen cranis d’animals amb herbaris antiquíssims, pintures, gravats, mapes i primeres edicions introbables. Gabinets que expliquen l’evolució de les especies i la curiositat humana per conèixer: espais que son homenatges a Darwin.

En aquest gabinet hi abocaré la curiositat repartida de manera transversal, humanista, polièdrica, a través de l’observació que va de les petites coses a les més grans. Naturalment, depassaré el meu interès personal i professional per l’art i procuraré que la meva mirada vagi més enllà de les imatges visuals: de la pròpia vida a la literatura o viceversa, el cinema o la fotografia com un mirall de la realitat i la reflexió pel descrèdit del passat i la lenta agonia del fet de col·leccionar que darrerament tant m’obsessionen.

En un gabinet, els objectes poden estar disposats com en un museu d’història natural o en continua evolució com en la casa d’un col·leccionista. El meu gabinet neix amb vocació mòbil, de dispersió dels objectes i de les idees, de debat entorn a les mateixes i de provocació que és una de les armes que esperonen l’anhel per saber, la curiositat o els fonaments de tota cultura.

Artur Ramon i Navarro

AVUI, 8/09/09

Esperit olímpic

Prefereixo no sincerar-me sobre la meva reacció natural a la possibilitat que Madrid organitzés els Jocs Olímpics de 2016. No vull caure en un exercici demagògic, fariseu, com tants han caigut aquests dies, el debat entre el cap o allò políticament correcte que ens diu que cal donar suport a la capital, i el cor o allò visceral que ens diu que, amb els Jocs, la distància entre Madrid i nosaltres que ja és abismal hagués estat insondable.

La veritat és que tothom sabia que les opcions de Madrid eren ben poques amb rivals de la talla de Chicago, Tokio i sobretot Rio. No recordo que una el.lecció de seu olímpica es visqués amb tanta expectació mediàtica i amb tanta presència de caps d’Estat i caps coronats. Molts ens preguntem si tota aquesta gent no té millor coses a fer: tot molt exagerat. De la delegació espanyola vaig observar alguns trets que voldria subratllar. D’una banda, el missatge de “tengo una corazonada” el trobo de glucosa i molt perillós perquè si no guanyes la corazonada adivina passa a ser una corazonada trista i de decepció. De l’altra, no entenc l’interés d’uniformar-ho tot, des de les maletes vermelles als vestits d’homes i dones, potser pensant que uniformats donen una imatge de més unitat. També m’han sobrat tots els comentaris triomfalistes abans de jugar el match, molt a l’estil del nacionalisme espanyol abocat als esports com quan la roja havia de guanyar tots els Mundials abans de començar-los. Aquest patriotisme ranci i hispànic es basa en el despreci del rival i no entenc els gestos d’eufòria quan les altres ciutats candidates eren eliminades que em recorden a aquells que aplaudeixen els errors no forçats del rival en els partits de tennis o quan un jugador falla un penalti. Però el que més em disgusta és aquest cant absurd i pepero del “ a por ellos, oe, a por ellos, oe” que mai no he entès. En aquest cas, a per qui anaven?. Inclús vaig veure la Reina cantant aquest cant tribal ben a prop de Raül i de Arantxa Sánchez. Lamentable.

Quant als discursos, crec que les figures mediàtiques van ser més negatives que positives, van aportar ben poc a la decisió final, van restar més que sumar. Així, Obama no va ajudar a Chicago perquè els membres del COI son gent bastant esnob i van tenir l’oportunitat única de penalitzar el triomf de l’efecte Obama que és com la cervesa San Miguel. I el discurs de Samaranch (remarcant la ch com agrada a Espanya) va ser positiu de portes a dintre (cap espanyol podrà dir que l’il.lustre català no els va ajudar) però perniciós de portes enfora: semblava que demanés caritat des del llit de mort. Quina vanitat!.

De tot plegat, em pregunto dues coses: on va quedar l’esperit olímpic?. Probablement, només en el reconeixement de la derrota. I per què volen celebrar uns Jocs si a Espanya (Barcelona s’entén) ja en vem celebrar uns i de molt èxit?. En fi, ara veurem si volen seguir somniant en el 2020 o la data ja queda massa llunyana i abandonen els somnis olímpics.

Artur Ramon i Navarro