Avui que ja et puc dir avi…

Sempre m’he sentit afortunat de tenir uns pares o uns avis relativament joves. Quan jo vaig néixer els meus pares tenien al voltant dels vint-i-cinc anys i els meus avis rondaven els cinquanta. Avui, dels quatre avis, tan sols em queda un i sempre vaig saber que ell sobreviuria als altres per una raó molt simple: era el que veia més jove de tots. Sent jo el primer net, el paper d’avi li esqueia malament, tant que durant anys el vaig anomenar pel seu nom de pila: Josep o amb el diminutiu Pepe, la qual cosa no vaig acabar d’entendre mai. Em referia als altres tot posant el substantiu avi davant dels seus noms,- avi Artur, àvia Fina, àvia Elisa- , bellíssimes persones que tant vaig estimar i tant enyoro, ell era en Pep, abans Pepe. Probablement aquesta manca de definició lligada al seu esperit jove i a una curiositat intel·lectual per totes les coses el singularitzaven, com també els tocs de pilota que feia davant meu, l’experiència dels seus anys de jove davanter de l’Europa: jugar a futbol és com anar en bicicleta, el toc mai no es perd i es bonic tenir per avi a un virtuós de la bimba.

Dijous passat, aprofitant una visita ludico-professional a Sitges, vaig anar-lo a veure a la residència de l’Hospital sant Joan Baptista. Vaig arribar d’hora al matí, abans de les nou, i el patí feia olor de net. Sota els arbres i els bancs encara molls el vaig esperar i va arribar amb l’energia de sempre recolzada en un bastó. Va voler-me ensenyar-me la seva habitació. A l’entrar a l’hospital em vaig adonar que l’administrador és l’amic Roland Sierra, el qual m’havia comentat que estaven endegant unes reformes i dono fe que l’hospital llueix modern i confortable amb tots els ets i uts per garantir una vida digne als seus residents.

Admiro el meu avi,-ara ja puc emprar el substantiu- per la seva decisió de deixar el seu pis i anar a la residència. Un home com ell només podia anar-hi pel seu propi peu i no arrossegat per la família com els hi passa a molts altres. L’admiro perquè no es fàcil deixar un model de vida per passar-ne a un altre. No es gens fàcil que et truquin dient que hi ha una plaça per l’àvia, morta fa dos anys, i dir que vols ser tu qui l’accepti, no es fàcil posar les coses fàcils als altres i viure el darrer tram de la teva vida amb independència i rigor. El vaig veure animat tot i que encara a la residència no hi ha wifi i ell sense Internet no és feliç. Un avi modern. I es que el Pep sempre ha estat un admirador de les darreres tecnologies i navegava per Internet com peix per l’aigua quan els seus contemporanis pensaven que Internet era un país perdut per Islàndia. L’edat és un estat d’ànim li vaig dir i ell va riure intentant contradir-me amb un mal de maluc insoportable. A la vellesa un cal que s’agafi a la vida com el nàufrag a una taula per continuar vivint. I les ganes de continuar lluitant, els projectes de futur i vèncer la ineludible finitud de tota experiència vital per la màgia de la il·lusió son cabdals.

De la relació amb ell només lamento no haver-nos vist més per raons que ara no venen al cas. Les nostres històries han estat peces d’un calidoscopi a vegades difícils d’acoblar. Si que recordo els caps de setmana de la meva infantesa i primera adolescència a la casa de la urbanització Los Viñedos propera a Sant Pere de Ribas i el seu taller de bricolatge que feia olor de fusta nova on els diumenges escoltàvem Carrusel Deportivo a la ràdio mentre el Barça golejava a l’Hercules. Però si un vol mai no es tard i miraré de compensar la meva absència amb visites més freqüents. També sé que a l’hospital-residència estarà ben cuidat vora la malvasia sitgetana i només li demano que segueixi amb l’esperit jove perquè així l’edat no deixarà de ser més que una anècdota.

Artur Ramon i Navarro

El cor de les tenebres

Manllevo, bastardament, el títol de Conrad per una causa que no s’ho mereix. Ho sé i en demano públiques disculpes però em ve com anell al dit. Divendres a la nit jeia rendit a la butaca de casa davant del televisor després de tota la setmana. Trillat, feia zapping automàticament i anava de Tele 5 a Antena 3 on veia imatges que encara no sé si son reals o imaginaries. Formats similars. Tertulians asseguts i presentadors homosexuals. L’espectacle de burxar en les entranyes del cor dels que no son ni famosos. A DEC (l’antic “Donde estás corazón”) els voltors es llençaven sobre una presa de curta volada, una tal Marcia, actriu porno que anava explicant els encants virils de Paquirrín. Una meravella d’enginy i bon gust televisiu amb arguments tan sòlids com la llargada del membre del fill de la Pantoja o les característiques menstruals de la brasilera de torn. Darrera del presentador, una pantalla amb imatges suggerents de la tal Marcia mig despullada. Al·lucinant!. Per no quedar enrere, a Tele 5 la Esteban es barallava amb la convidada, la striper Sònia Monroy amb un diàleg que anava de verdulaire cap a munt.

Sovint penso que la televisió és el mirall de l’ànima d’un país. Si veritablement fos així, Espanya té l’ànima corrompuda i trencada. I dic Espanya perquè afortunadament a Catalunya fem una altra mena de televisió, més nostrada si voleu, però menys cridanera i de millor to. I és que la televisió no només és el mirall que reprodueix l’ànima del país sinó també la realitat social i serveix també d’exemple, té sempre una certa qualitat pedagògica i em temo que aquetes actituds, aquesta manera grollera de parlar, els crits, no només son el resum perfecte de part de la nostra vulgar societat sinó que han servit de referent per a la xusma que mal vestida i bramant invadiran les platges i piscines del llevant peninsular. Avui, a moltes famílies, s’han perdut els valors jeràrquics, el respecte pels més grans, i la gent es crida i es falta sense pudor, indignament. Un dels trets que defineix una civilització és el silenci: a més soroll més imbecil·litat. Nosaltres ocupem el primer lloc en el rànquing mundial de soroll i falta de respecte pel silenci dels altres.

La plastificada Sònia Monroy va exclamar: “esto es un circo”. Quina manera més vil de falsejar la realitat!. Un circ és tota una altra cosa. Aquests programes son clavegueres en estat pur o quatre desgraciats accepten ser devorats per quatre euros i quatre minuts de glòria televisiva a la manera de Warhol. I on voltors vells i famèlics, absolutament corcats, es disfressen de periodistes per remoure les entranyes d’un convidat que abans d’entrar al plató ja sap que és un cadàver, un que no és ningú més que el germà del fill d’algú que un dia va ser famós. Denigrant!.

Certament, alguns em direu que son programes que s’emeten i tenen èxit perquè gent com jo els mira. D’acord. Però el fet de mirar-los no implica que no es puguin criticar i que no ens expliquen com és part de la nostra societat, la qual cada dia és més incivilitzada, salvatge, frívola i simplement infantilitzada i idiotitzada entre el futbol i el cor de les tenebres.

Artur Ramon i Navarro

Louis Corinth

En la darrera visita a l’estudi de la pintora i amiga Leticia Feduchi em va deixar un catàleg, el de la mostra antològica Louis Corinth (1858-1925) presentada al Museu d’Orsay de Paris fa just un any.

Corinth és una illa en la història de l’art modern, el seu camí artístic és absolutament personal i intransferible. Es un pintor narratiu, de pinzellada desimbolta com ho foren Hals o Rembrandt, arrelat al tema: història, Bíblia, retrat. Un pintor naturalista marcat per la lliçó de Courbet que observa i anatomitza els instants i els personatges de la vida moderna. Un gran retratista, autoretratista, de flors i natures mortes, de nus que son Freuds avant la lettre. Reutilitza els temes clàssics de la pintura, com la Susanna i els Vells: darrera la cortina s’entreveu la cara de sàtir d’un dels primers voyeurs de la història de l’art. O la Betsabé, carn grossa i blanca, amb el sexe tapat per una roba negra, que ens mira nostàlgica. O l’esgarrifós Botí de guerra on contrasta el cos virginal de l’adolescent de cabells d’or amb el soldat encuirassat: eros i thanatos, teatre i violència, la poesia i l’horror de la guerra.. La tensió d’aquesta parella a la força contrasta amb les dones tan belles com la italiana en sofà groc que no ens deixa veure el rostre, tan sols el cos rosat i nu. O el retrat de Madame Douglas d’ulls banyats de luxuria.Com a través de la pintura Corinth pot despullar la dona del seu amic?, com pot fer visible el seu subconscient de possessió de bellesa d’una manera tan diàfana a través d’un quadre que sembla d’època però que amaga la passió en estat pur?. Hi ha una carta de 1909 en el que el pintor li comenta a la seva dona que passarà uns dies a casa dels Douglas i que intentarà pintar a la senyora tot i que té el nas gros i es massa morena de pell: un detall més per confirmar que no només l’hagués volgut pintar. Tan sols un gran mestre pot transcendir l’ànima a través del seu art i Corinth n’és un encara que no hagi passat en lletres capitals a la història dels grans noms de la història de l’art.

M’agraden els seus autoretrats,-l’artista davant ell mateix- i no tant els rembrandtians que son massa literaris sinó els més originals com el de l’esquelet. Es pinta el dia que fa trenta-vuit anys al seu taller de Munich. A l’esquerra un esquelet de mig cos, a la dreta el pintor amb corbata i mirada alienada. Darrera un gran finestral de l’estudi amb la llum de plom de la capital de Baviera. Contrasta el seu coll de brau, el cap animal, ulls banyats d’alcohol i bigoti de turc i la corpulència del tors amb la simplicitat de l’esquelet. Es un memento mori?. Fins a cert punt. L’esquelet serveix per l’estudi de l’anatomia i era propi en els tallers dels pintors. La originalitat de Corinth està en utilitzar-lo per autoretratar-se. Per a mi és més una afirmació de la vida que una nostàlgia del inevitable final. Obra clau per a entendre el naturalisme europeu en la primera dècada del segle XX.

Corinth treballa a la prima. Pinta ràpidament, amb pinzellades breus i encara humides aplicades directament a la tela. Barreja els colors purs amb una gama de grisos, blancs i negres per a obtindre resultats de gran intensitat en la gama dels grisos. Dibuixant, aquarel·lista, gravador, Corinth depassa els generes i les tècniques.

No em cansaria mai de veure les il·lustracions d’aquest llibre perquè és una lliçó de veritable pintura. Avui que la pintura es perd irremediablement engolada per la frivolitat de les imatges banals de l’art contemporani, reivindico la figura de Corinth i dels seus seguidors, entre ells, la pintura lliure i intel·ligent de la Letícia.

Artur Ramon i Navarro