La vida et regala, per atzar, moments inesborrables. Divendres 5 de juny, sense anar més lluny, va ser un dia assenyalat no només pel fet del tot remarcable que L’Amic de les Arts veia, vuitanta anys després, la llum sinó també per tot el que va succeir al voltant de la presentació.

Val a dir que el nostre periple sitgetà, – la meva dona i el meu amic Jordi Ainaud m’acompanyaven-, no va començar massa bé. Al menys per a mi. Mai no cal tornar als escenaris de la infantesa, aquella paradís perdut que l’edat adulta et roba ineludiblement. Vora el cementiri on descansen alguns dels meus avantpassats, hi ha una plaça de ciment allà on hi havia sorra i vegetació desordenada que va vorejant la platja sant Sebastià. Un rètol inhàbil escrit a mà assenyala el restaurant Vivero on menjàvem paelles delicioses com si viatgéssim en un transatlàntic sempre ancorat. Pujant el carrer de la Davallada vaig tornar al numero 9 on abans era casa nostra i ara un restaurant que em diuen que és de quarta generació, és a dir, sense cuina. Un restaurant sense cuina és com una casa sense amo: em temo que he anat més enllà de la metàfora. Sigui com sigui, la façana de la casa queda sepultada per una vegetació tropical, excessiva ,i tot té un aire impostat que em va disgustar. La nostàlgia ja no és el que era, que va dir aquell.

Després de donar-me el gust de fer-me amb L’Eco en el quiosc on de petit comprava els cromos, vem adreçar-nos a la sala gòtica del Maricel on ens esperava l’Antoni Sella amb un exemplar del nou L’Amic…a les mans . En un acte més familiar que solemne van parlar el regidor de cultura, el propi Antoni i el Batlle amb un to civilitat ad hoc amb la revista que presentàvem. Sortint i asseguts a les pedres del racó de la calma, l’amic Jordi Ainaud ens va recitar passatges d’un llibre d’Alvaro Cunqueiro en una escena surrealista i bella. Vesprejava i s’acostava la nit i corria un aire de bohèmia que ens transportava quasi cent anys enrere, aire que vem reprendre en el sopar. Asseguts en una llarga taula en un reservat del restaurant la Nansa la conversa passava, ràpida, de l’experiència romano-blaugrana de l’amic Sella a la blaugrana-canaletiana (de Canaletes no de Canaletto of corse) de l’amic Jou. I, de tant en tant, sortia L’Amic … i la necessitat de posar-nos a treballar en el següent numero perquè dues flors comencen a fer l’estiu. Aviat em vaig adonar que allí estàvem reunits alguns amics de les arts, persones de diversa procedència unides per l’esperit de reconstruir un projecte de revista i per amor a l’art. I ho fèiem amb alegria i volent sumar i reconeixent-nos els mèrits, admirant-nos mútuament. Admiro a tots els qui han col·laborat i han escrit, per les seves idees i el seu esforç, un contingut sàviament coordinat per en Francesc Gil i estructurat pels dissenyadors Jordi Ortiz-Patxi Solà amb un gust refinat que troba el punt just entre la tradició i la modernitat.

En un món egoista i vanitós com el d’avui, sorprenen molt trobar persones que es comuniquen i s’impliquen en projectes altruistes com aquest i que tenen la il·lusió per seguir treballant. Persones que remen en una mateixa direcció sense cap altre ambició que recuperar l’esperit de civilitat, el sitgetanisme, amb el qual en Carbonell i en Foix construiren una de les revistes més significatives en els anys d’entreguerres a Catalunya. Tal com va recordar la Vinyet Panyella, alguns joves sitgetants, entre els quals ella i el seu marit, inquiets per a la cultura corrien els dies de Nadal havent dinat per fer sobretaula amb aquells dos grans intel·lectuals justament en el mateix restaurant en el que divendres celebràvem la resurrecció de L’Amic i estic segur que a en Foix i a en Carbonell els hi hagués agradat veure com la seva revista se seguia produint, continuava ben viva, després d’algun intent aïllat, ençà i enllà del temps.

Artur Ramon i Navarro

Avui, quan aquestes ratlles vegin la llum, presentarem a la sala gòtica del Museu Maricel la reedició de la revista L’Amic de les Arts, una capçalera mítica en el Sitges dels anys vint. Si hagués de sintetitzar en només quatre punts l’aportació de la Vila a la civilització catalana de la modernitat diria: Rusiñol i el Cau Ferrat, Utrillo-Dearing i el Maricel, i Josep Carbonell i L’Amic de les Arts.

El poeta JV Foix , que hi va col·laborar sovint, es retratava, amb precisió germànica, com un investigador en poesia i un amic de les arts, tot manllevant el títol de la capçalera de la publicació sitgetana on van aparèixer els seus primers escrits. De Foix a Dalí, passant per tants intel·lectuals i artistes, van aportar una nova llum al projecte cultural i de civilitat anterior a la Revolució, en aquells anys vint i trenta que son una collita d’exquisida qualitat. Llavors el país tenia altres coses on aferrar-se ençà i enllà del Barça. Tenia un projecte de civilització articulat a través de la cultura i les revistes i especialment L’Amic de les Arts en foren un dels catalitzadors més útils. La revista de format llençol s’estructurava en diversos apartats que anaven de Sitges al món, de la literatura a l’art i totes les coses de qualitat hi tenien cabuda: de l’art antic al més nou, de les xilografies d’aroma britànic d’en Canyelles o d’en Jou a les figures deliqüescents del primer Dalí o la Maternitat ingresiana de l’Artur Carbonell, de la crítica d’art noucentista de Sebastià Gasch als escrits avantguardistes de Foix, entre els quals em quedo amb Sense simbolisme il.lustrat amb la imatge d’una constel·lació de Miró. Justament en el conte que dona nom a l’assaig hi ha una de les escenes més ingènuament belles i divertides alhora de l’art de Foix quan descriu la reacció de la seva aimada després que el poeta-protagonista li pessigués l’anca: “Mai cap compositor no ha escrit ni escriurà una nota equivalent al crit de Gertrudis llançà, a mitja nit, a plaça oberta”.

L’Amic, sí, una gasseta que nèxia a l’abril de 1926, fa vuitanta i tres anys, amb vocació de servei, independència política i essència o millor esperit (com deien ells) de sitgetanisme. I amb el colofó del Manifest Groc, com una de les úniques reivindicacions amb substància dels nostres intel·lectuals a favor de l’art d’avantguarda. Un crit sincer, sense fingir.

Enguany, el nou L’Amic de les Arts recupera per obra i gràcia dels dissenyadors Jordi Ortiz i Patxi Solà el disseny actualitzat dels darrers números. Els dissenyadors han mirat més el 1929 que el 1926, l’avantguarda que el noucentisme, quan la revista acabava entrevistant al cineasta Luis Buñuel. A través del Consorci del Patrimoni i de l’incansable Antoni Sella i la eficaç Elisenda Casanova,- ai las, quin tàndem!-, ara el rotatiu reneix. Que en moments com els actuals un projecte com L’Amic de les Arts retorni no només explica el treball de persistència que hi ha hagut al darrere sinó la voluntat d’un grup de persones amb voluntat d’incidir activament en el debat de la cultura artística del país prenent Sitges com a fil umbilical. No us en parlaré d’aquest primer numero per prudència: només us demano, a trenc d’alba, que correu a comprar-lo. He tingut el gust i l’honor de poder formar part del Consell de Redacció i escriure-hi i m’emociona pensar que escric en les pàgines que recuperen un dels projectes més potents que ha donat Sitges, allà on en un dels seus números es va anunciar el meu besàvi, Artur Ramon i Vendrell, sense saber que aquell fragment publicitari era una de les petjades amb les que començava la nostra història d’amics de les arts.

Només cal resar a la Verge del Vinyet perquè aquesta flor no sigui fruit d’un sol estiu i que el 2010 celebrem la sortida del segon numero de la ja rebatejada publicació sitgetana.

Artur Ramon i Navarro

La rotonda és un gènere dins de la xarxa viaria com ho és el conte dins la narrativa: un cercle en el que circulen els vehicles o les idees. Crec que van ser els anglesos els que es van inventar aquesta modalitat en el traçat de les vies i no m’estranya perquè condensa la practicitat del món anglosaxó: el tràfic flueix sense semàfors, tal com ho indica el seu nom “roundabout”. Als Estats-Units s’anomena “rotary” o “traffic circle” o “modern roundabout”. Des del punt de vist del perímetre, la rotonda és molt útil, tot i que mai acabo sabent si em toca passar a mi o si he cedir el pas, sobretot a la rotonda de les rotondes, la de la plaça Francesc Marcià a Barcelona.

El problema està en la part interior que sempre és terra de ningú. Què hi hem de posar?. I la majoria d’ajuntaments d’arreu del país han optat per seguir el model francès. En rigor, França va explotar la idea anglesa de la rotonda fins a l’extenuació, tant que molts ciclistes que participen al Tour acaben marejats o per terra després de tanta volta al voltant d’una rotonda. A moltes localitats franceses n’hi ha una cada cent metres i ara, arriba com sempre amb retard la moda a casa nostra. No seré jo qui discuteixi als experts en infraestructures viàries la utilitat o no de la rotonda per això tenim els tècnics,els experts i els amateurs com l’amic Marc Cuatrecasas. Però si discutiré la qüestió estètica que és la que m’interessa sempre i per sobre de tot. I la estètica és ben simple: menys és més que deia Adolf Loos. Si el bell mig del donut que és la rotonda perfecte i comestible no hi ha res més que el buit perquè hem de posar escultures o altra mena d’ornament per unir les vies?. Una escultura necessita sempre dues condicions: deteniment per a l’observació i la possibilitat de tocar-la, condicions que mai no es donen quan travessem el cercle atents a no accidentar-nos. L’exemple de la dificultat per omplir bé el cor del cercle està en la plaça Macià ja esmentada : un paisatge simbolista sortit d’un Brull, inútilment bell.

Hi ha varies tipologies en l’ornament de les rotondes autòctones: peces d’escultors de reconegut prestigi, d’escultors emergents, simulacres d’escultures amb elements naturals (un tronc, per exemple) i l’amuntegament d’elements reciclats a la manera de l’escultor Arman. Sitges per exemple ha optat per la primera opció, -la qual és la menys dolenta-, mentre Tona, localitat de gust sempre original, ha optat per la última en una rotonda que sempre està en obres.

Caldria fer un inventari de rotondes o una tesi doctoral, el tema dona per molt i tindríem molt per escollir perquè no hi ha cap localitat, de la costa a la muntanya, que no tingui un pavelló esportiu i una rotonda, faci falta o no, com a simples símbols d’un poder municipal quan els temps eren de vaques grasses.

Ras i curt: les rotondes no m’agraden, ni com a usuari a través del auto, ni com a contemplador estètic, encara que moltes portin les lletres capitals en pedra o marbre de la població perquè no ens perdem, ironia fina en un país com el nostre tan mal senyalitzat.

Artur Ramon i Navarro