Vanitats

Hi ha un gènere de la pintura antiga que s’anomena Vanitas, representacions de la frugalitat de la vida amb símbols inequívocs: la calavera, l’espelma i les monedes. Es a dir, la mort, el pas inexorable del temps i la riquesa amb la qual no podrem creuar el riu del inevitable final. Imatges prenyades d’iconografia dura creades perquè l’home reflexiones i s’adonés de la única veritat: naixem i morim sent cendra. Un dels quadres de vanitas que més m’agraden està atribuït a Antonio de Pereda i penja de la Real Academia de san Fernando a Madrid. Representa un cavaller vestit a la moda del Seicento assegut i adormit prop d’una taula mentre un àngel bellíssim apareix dempeus portant una cartela en la que es llegeix en lletres capitals: “AETERNE PUNGIT CITO VOLAT ET OCCIDIT” (la picada de l’eternitat portar a anar volant i morint”). A la dreta, es disposen sobre la taula els més variats objectes:cartes, monedes, joies, una careta de teatre, dos calaveres, armadures, flors,un globus terraqui…Darrera la imatge, hi ha un missatge: pensar en la delicada frontera que separa la realitat del somni, la vida de la mort.

Sí, la vida és un somni, parafrasejant a Calderón de la Barca que va escriure la seva obra teatral que porta aquest títol pels mateix any, vers 1637, que Pereda suposadament pintava aquest quadre. Si la vida és un somni i si quan morim no ens podem endur res del que posseïm amb nosaltres perquè ens obsessionem amb tenir més i més?. Per vanitat i per cobdícia. Acumulem possessions i objectes inútils per afany de recol·lecció i per poder-los mostrar i perquè els altres s’adonin del que tenim, i enganyats creiem que tenint som. I no som res, pura cendra.

El món d’avui és la conseqüència de no haver comprés el missatge de Pereda i Calderon. Es la conseqüència de convertir la cultura il·lustrada, -del Renaixement a la Il·lustració-, en la no-cultura de la infantilització. A les tertúlies,- amb els amics a la sobretaula o les que escoltem a les ràdios o televisions- ja no es parla dels clàssics, ni s’estructura el pensament, ni es s’articulen les idees en criteri propi, sinó que es parla del darrer divorci de Belen Esteban i del Barça. Vivim en un món ple de frivolitat on tot s’exagera i, en general, som egoistes, neguem els altres per afirmar-nos i només pensem en aconseguir el que no necessitem.

Ara ens cal un reset com fem amb l’ordinador quan no funciona. El nostre ordinador ha mort d’èxit i cal apagar-lo i tornar a començar. I fer-ho amb altres valors, pensant que més val ser que tenir, que tenim la responsabilitat i la obligació de formar-nos i superar-nos per a ser millors, que sense l’esforç no s’aconsegueix res. I cal que ens posem davant del mirall de les vanitat del disset i reflexionem sobre la involució de la nostra història moral i com podem recuperar, si es possible, uns paràmetres per reintentar-nos i poder viure amb plenitud, humilment i sense desitjar el que no tenim i tenen els altres (l’enveja segueix sent el càncer del nostre sistema social). Vanitat de vanitats, sempre vanitat.

Artur Ramon i Navarro
www.entransversal.blogspot.com

El síndrome post-Setmana Santa

Quan retornem de les vacances estivals, es parla molt del síndrome post-vacacional però ara que tornem de la Setmana Santa ningú no parla sobre com ens afecta reincorporar-nos a la feina després d’aquest parèntesi entre el primer i el segon trimestre.

Parlar de Setmana Santa és una exageració perquè per a la majoria de mortals va de dijous a dilluns i això si no m’erro son cinc dies i no set que son els que formalment formen una setmana. Un engany. A més a més, el temps acostuma a ser variable, normalment amb pluja, sabent que el sol ha sortit abans o després dels dies de festa. Son dies d’ oficis a l’església encara freda i el passos i les espelmes vetllant el Senyor. Tot té un aire preterit, inquisicional. Es retrobar-nos amb un paisatge a la frontera de l’hivern i la primavera, on a la muntanya els tons liles donen pas a l’esclat del verd. Es tornar a veure Ben Hur per enèsima vegada a l’hora de la migdiada i esperar l’escena de les carreres d’aurigues que redescobrim amb ulls de nens. També disfrutem veient la última bona pel·lícula de romans, Gladiator, i l’escena en la que Russell Crowe mata al tigre com un heroi mitològic, tot clavant-li l’espasa al coll. És jugar a cartes mentre mirem de reüll com plou i esperant que deixi de ploure. És la coca calenta al vespre. Es un bon llibre, -enguany 2666 de Roberto Bolaño: excepcional-, i barrejar a la gola una copa de Porto i un cigar estirat al sofà. Es acariciar la pell de vellut d´un nen i observar la mirada de Niobe mentre s’adorm. I per uns moments pensar que som feliços.

I el síndrome que provoca és el de la melangia que ve marcada per veure com l’hivern va morint i com s’aixeca el dia amb llum de truita a la francesa i un aire tebi que és una delícia i com va morint amb llum de rovell d’ou. I comprovar com sempre, seguint el ritual dels automatismes dels anys, el dilluns de Pasqua, dia dels sants Hermenegild i Martí, fa bon temps i no hi ha cues per tornar, com si la prividència es rigués de nosaltres, reservant el bon temps per quan hem de tornar a treballar.

Cada any té una setmana que no és ben bé una setmana i que cada vegada és menys santa i més lamentablement plujosa.

Artur Ramon i Navarro

Del anonimato a la atribución (Conferencia)

Generalmente, se conoce por “coneisseur” aquella persona capaz de atribuir un cuadro anónimo, de intuir el autor que hay detrás de una obra no firmada. Pero, el término va más lejos del reconocimiento de la atribución, porque el “coneisseur” sabe apreciar también la autenticidad, originalidad, estado de conservación y cualidad de la obra de arte. La figura del “coneisseur” en un sentido completo y humanista tendría que asociarla con la del anticuario antiguo o el crítico de arte de antes que  combinaban erudición y ojo, teoría y practica, personas dotadas de una intuición para apreciar las cualidades y de una memoria visual que permitía atribuirlas.

Una de las definiciones modernas del “coneisseur” hay que encontrarla en Francia en la segunda mitad del siglo XVII. Los eruditos de la época como Félibien, convienen que el “coneisserus” tiene que reconocer al autor detrás de una pintura o dibujo. Roger de Piles en  L’Idée du Peintre parfait distingue tres aspectos de la connoissance : la calidad de una pintura, la atribución y la distinción entre original y copia.

A principios del siglo  XVIII, el interés por la figura del conneisseur se transmite de Francia a Inglaterra como lo demuestra el anticuario John Richardson con su ensayo An argument in behalf of the science of a connoisseur. Según, Richardson, el buen  coneisseur deberá evitar falsos prejuicios y razonamientos, en el sentido de reconocer la cualidad intrínseca de una obra examinando un cuadro o una pintura por ella misma. El abad Lanzi en su obra conocida Storia pittorica dell’Italia (1789-1808, I, p. 16) sostiene que es más fácil encontrar un buen pintor que un buen conoisseur: “esta es una habilidad singular que  se llega a través de otros estudios, que se hace caminando con otras observaciones y que nada más la pueden hacer unos pocos, y pocos hacerla que dando frutos”.

No es hasta finales del siglo XIX que la ciencia de coneisseur se desarrolla como una compleja ciencia del arte. Se habla del coneisseur intelectualizándolo, es decir, convirtiendolo en un experto de su propia materia donde confluyen dos aspectos esenciales: la sensibilidad y la capacidad de distinguir. Para Sir Charles Eastlake en Contributions to the Literature of the Fine Arts (1835) el nombre de coneisseur “designa sobre todo una correlación de hechos más que de realidades, más con la apariencia y los resultados que con la causa en sí. En la aceptación más general índica familiaridad con las características de la época, estilo, escuela y maestros singulares unida a una sutil capacidad para distinguir las imitaciones de las obras singulares”. Es justamente en el siglo XIX cuando el arte del conoisseur queda definido como la actividad del atribucionista en la que se intercalan aspectos propios de la metodología de la historia del arte en la realización de catálogos para instituciones públicas o privadas. Muchos críticos del siglo XIX y XX se han movido en los ámbitos del coneisseur, entre los cuales destacaríamos a: Ventura, Berenson y Longhi en Italia o Tormo, Angulo y Camón Aznar en España. Y entre los vivos en Italia: Mina Gregori o Fernandino Bologna y en España: José Milicia o Alfonso E. Pérez Sanchez.

No hay que  decir que el arte del coneisseurship ha traído a partir de la  segunda mitad del siglo XIX un gran desarrollo a través de las imágenes fotográficas, desde el blanco y negro a la reproducción digital. Sin embargo,  a veces se ha confundido la imagen por el original y en algunos casos ha llevado a confusión como veremos en ejemplos concretos, la imagen fotográfica ha sido una herramienta  fundamental para la filología de la atribución. Actualmente, con la reproducción digital e Internet, las imágenes pueden viajar al instante y los conocimientos para las atribuciones se han extendido en un mundo global, ventaja que ha sido a la vez una trampa en un doble sentido: en la formación de nuevos coneisseurs y en el rigor en la atribución de las obras.

La atribución es el reconocimiento del autor o de los autores de obras que pertenecen a diversas épocas, las cuales han sobrevivido como anónimos. A partir del siglo XVII, hay una necesidad y una exigencia para encontrar una metodología, lo más científica posible, para reconocer en las obras de arte los datos que caracterizan el estilo inconfundible del artista y reencontrar al autor. No hay ningún método infalible para el arte de la atribución. La atribución es siempre un desafío, que plantea la obra no firmada. Un reto para definir y singularizar al artista en el camino del anonimato a la atribución y que va atado al fenómeno del coleccionismo y del anticuariado, de los dilettanti y
amatori o amateur del arte.

Sobre todo, la atribución es un acto instintivo que implica la experiencia, es decir, método y memoria visual, propia del crítico. Nunca olvidaré los dos segundos que pasaron entre que le enseñé al profesor Galiano Briganti un cuadro que durante años fue anónimo para mi y que él reconoció al momento, súbito. “Domenico Corvi”, preparatorio para la certosa de Veadana a Belluno”. No son los dos segundos los que tardó el profesor Briganti para hacer su atribución, sino una vida dedicada al estudio y condensada en dos segundos. El desafío de la atribución siempre trae a la memoria una serie de obras correspondientes a maneras formales semejantes a la que  se debe atribuir que se han conocido a través del desarrollo del ojo, -la retina- y el estudio en directo o a través de fotografías. Roberto Longhi, uno de los grandes conoisseurs del siglo XX, definió la atribución como un ejercicio de crítica, un acto  que concentra toda la crítica dentro de un mismo ejercicio aunque sea una crítica no verbalizada o no escrita. Por otra parte, acercándonos a una obra ya atribuida renovamos, para completar la confirmación, cambiarla o negarla, el acto de la atribución. Sin dudas, el reconocimiento o la reconstrucción de numerosos maestros y discípulos, la configuración de territorios pictóricos, el diálogo entre los maestros y las influencias de diversas épocas y centros, no hubiera sido posible sin la crítica de arte del siglo XX y de nuestro XXI, fundamentada en procedimientos atributivos.

El proceso de la atribución va ligado al del progreso. El Renacimiento comporta la recuperación del pasado para proyectar una nueva época basada en  la cultura clásica. No es hasta el Barroco que se pasa de la recolección a la catalogación y las obras no sólo se inventariaban y se observaban para reconocerse a manera de espejos, sino que se empiezan a conocer y conocer es siempre atribuir, encontrar afinidades y apuntar una sugerencia de época o de autor. El siglo XVIII teoriza la ciencia del coneisseur y el siglo XIX lo estructura. Una ciencia global, de frontera, entre el estudioso y el diletante, el crítico y el anticuario.

Es evidente que, en nuestro país, la Guerra Civil marcó un antes y un después en muchos campos, y el del anticuariado no es ajeno a la fractura cultural y social de la desgracia bélica. El anticuariado que surge en los años de la posguerra, el que puede sobre vivir a condiciones pésimas en los años cuarenta y cincuenta, la figura del coneisseur si es que antes existía, se había esfumado definitivamente.  Mejor, se había traspasado a algunos críticos o historiadores del arte de gran valía como Joaquim Folch i Torres o Josep Gudiol, si hablamos de Barcelona, hombres más teóricos que prácticos, menos coneisseurs que académicos. El conoisseurship conlleva un aspecto humanista entre la obra de arte como en un mundo en condensación y la ciencia atributiva que va muy atada a esta cuestión del arte y de la vida.  Nuestra historia del arte se ha basado más en la erudición que en la atribución, en los conocimientos del estado de la cuestión y los archivos que no tanto en el reconocimiento de las identidades perdidas. Naturalmente hay  siempre excepciones que confirman esta regla general pero para decirlo muy claramente, reduciendo el problema para hacerlo gráfico, ha interesado más encontrar la partido de nacimiento de Joan Ribalta que dice que nació en Solsona (por tanto, poder, así , integrarlo a la pequeña lista de pintores catalanes de relieve del Barroco) que no acabar de descifrar y dar una solución definitiva al problema de si el retrato de Ramon Llull que cuelga del MNAC es obra suya o quizás es de un joven Velázquez en su etapa de formación sevillana: erudición por encima de la atribución, la busca de los datos por encima del estudio de la obra.

También des de la Universidad se ha fomentado una mirada de la historia del arte a través de las imágenes reproducidas, en diapositivas cuando yo estudiaba y hoy en power-point. Una imagen reproducida es una aproximación muy sumaria a la obra: nos falta conocer el volumen, el color, la textura, aspectos fundamentales para el conocimiento de las obras de arte. Se nos ha hecho creer que una imagen funciona como la obra, que es una simulación perfecta. Seguramente, nos lo hemos creído porque vivimos en uno de los mundos más llenos de imágenes de toda la historia de la humanidad y hemos confundido la imagen reproducida con la realidad. Así, últimamente, la polémica suscitada con la cúpula de Miquel Barceló en la sede de la ONU en Ginebra vino, en parte, condicionada por este apriorismo de juzgar la imagen por encima de la realidad. La mayoría de los que opinaron en tertulias y desde los periódicos no habían visto una obra que requiere conocer el entorno arquitectónico, el volumen, los colores y las texturas para poderla juzgar, y menos hacerlo desde fragmentarias imágenes que se encontraban a través de los periódicos o de Internet.

Creo en el poder de la obra por ella misma para poderla juzgar. Una imagen nada más nos aporta una idea, una aproximación de la realidad. Nunca la puede sustituir. Fomentar una cultura de la imagen por encima de un interés por la visión directa de la obra es uno de los grandes causas que ha llevado a la Universidad a no formar parte hoy, en general, de la ciencia del conoisseur aunque iniciativas como este Master construyen unos inusuales puentes en busca de un diálogo con los diversos sectores del mundo del arte, dialogos que integran, por primera vez, la visión en directa de las obras con las materias de estudio con posibilidades muy esperanzadores en un futuro próximo. La colaboración entre la Universidad y los profesionales a través de un sistema de becas es una experiencia hasta la fecha inédita y que replica una formación anglosajona más que meridional que ha dado unos resultados extraordinarios en paises como Gran Bretaña o los Estados Unidos en la construcción de una nueva cultura y generación de conoisseurs que tanto pueden surgir desde el ámbito de la Universidad como de los Museos o fundaciones o de iniciativas privadas. El aprendizaje y la base del coneisseur es estrictamente individual y poco tiene que ver con filiaciones de sectores, escuelas o ámbitos. Viene dada por el afa´n vorza de mirar y de intelectualizar la mirada, de darle sentido y asociarla en el disco duro de las imágenes que incorporamos a nuestra memoria visual a lo largo de la vida.

Bartolomeo Cavarozzi, Sagrada Familia con san Juanito

Gracias a un becario
Familia Gil Nebot
Copia
Reatribución
Fundación Foucus Abengoa. Centro Velázquez, Sevilla

A propòsit de Miquel Utrillo i Sitges (2)

El consistori de Sitges fa temps que s’esforça en donar a conèixer la Vila més enllà del sol i la platja habitual o del món gai, fonts turístiques que sortosament han anat alimentant la vila i la seva gent. Avui, però, es vol ampliar la mirada i és pensa en un nou target: una Vila de les Arts, tot i que el projecte em sembla encara poc definit. Per construir una ciutat de les arts caldrà molt talent i molt pressupost. De talent, Sitges en té molt, de pressupost em temo que no tant. Darrerament, durant la gestió de l’alcalde Jordi Baijet,-a qui he tingut el gust de tractar i sempre m’ha semblat un polític amb un perfil gestor i que sap escoltar, una qualitat insual entre els del seu gremi-, hi hagut algunes actuacions valuoses al respecte, especialment tota la gestió relativa a l’Any Rusiñol que va tornar a posar a Sitges en el mapa de la cultura a Catalunya amb gran èxit. Aprofitant aquesta inèrcia enguany es dedica l’any a Miquel Utrillo i la comissaria és Vinyet Panyella que de ben segur que ho farà molt bé tot i que comptarà amb menys mitjans que els que es van dedicar a Rusiñol per dues raons fonamentals: Utrillo no és Rusiñol i el context econòmic no és el que era.

De tota manera la figura de Miquel Utrillo és cabdal per entendre el desenvolupament de Sitges com una ciutat de les Arts els anys vint, una idea que avui, quasi un segle després, és vol recuperar. Segurament però falta trobar el triàngle perfecte que va permetre fer el Maricel i ser l’admiració dels sitgetans i dels foraster: l’artista de renom, el multimil.lionari mecenes i l’activista cultural. On son?. No ho sé i menys en temps de vaques magres. Realitzar una mostra Miquel Utrillo i activitats i conferències al seu voltant ajudarà a mantenir aquest tó culte i civilitzat de la vila. Restaurar el Cau Ferrat ja és una gran cosa i aprofitar l’avinentesa per a donar a conèixer Sitges arreu a través d’algunes de les obres del cau mentre estigui tancat també. Ara bé, reconvertir els espais al voltant de l’Ajuntament amb centres culturals ja ho veig més complicat. No tot pot ser com la Fundació Stampfli perquè costarà molt trobar les obres d’art i els pressupostos per a mantenir-ho. Més val poc i bó que atomitzar l’oferta amb continguts de curta volada com passa avui a Barcelona on a cada cantonada hi ha una fundació: estic per fer-ne una al rebedor de casa. A Catalunya tenim el mal costum de començar la casa per la taulada: primer cal comptar amb l’obra artística i després adaptar-la a l’arquitectònica no a l’inversa, primer el contingut i després el continent, sino anem deixant caixes buides com ho son molts dels nostres museus i espais culturals.

Retornant a l’arquitectura sitgetana modernista, crec que seria bó i no costaria massa fer una mostra o álbum de fotografies de les millors cases que s’han enderrocat des del final de la guerra civil fins avui per comparar el que ara s’explica a les guies de l’arquitectura modernista sitgetana en relació amb el que s’ha perdut. Enllà del blanc que Sitges ha anat perdent, també les torres en punxa que simbolitzaven la Vila han anat desaparaguent. Ara, de torres amb punxa solament queda la del cap de la Vila i la torre d’en Cebriano del carrer Jesús , però abans es veia el jardí i l’entrada de la casa amb la gran torre. Han tapat la vista perquè han fet una nova construcció al davant i han tapat l’entrada, que fa perdre tota la gràcia . Certament era de les cases amb torre del centre de la Vila que es feia admirar.

En fi, Utrillo i Sitges i l’arquitectura i l’art, d’ahir i d’avui, de sempre.

Artur Ramon i Navarro

A propòsit de Miquel Utrillo i Sitges (1)

Pels volts de 1920 el meu besàvi patern, Artur Ramon i Vendrell arribava a Sitges provinent de Reus i cridat per l’activitat de la vila que transformàven tres personatges irrepetibles: Santiago Rusiñol, Charles Deering i Miquel Utrillo al voltant del projecte del Maricel. Un pintor de renom, un mil.lionari nord-americà i un activista cultural: el triàngle perfecte per a construir un projecte civilitzat. Llavors Sitges era la Blanca Subur perquè des de la creu de Ribes el blanc s’imposava contrastant amb el mar de blau intens, una vila blanca com ho son encara avui alguns pobles de les illes gregues. En canvi, avui Sitges vist des de la creu de Ribes és més rosat que blanc: la força imparable de la totxana s’ha imposat a la cal que lloava Josep Carner. Tot ha canviat. I em pregunto, que pensarien avui aquelles persones de 1920, com el pròpi Miquel Utrillo, si aixequessín el cap?. Utrillo va morir el 1934, fa setanta-cinc anys, -enguany ho celebra la vila-, estalviant-se la Guerra (In)civil.

Primerament, quedaria sorprès al veure que ara s’arriba en cotxe de Barcelona a Sitges en vint minuts, això sí pagant un peatge que equivaldria a mesos de feina dels seus temps. En arribar, constataria ,amb tristesa, que part del millor Sitges ha estat absurdament enderrocat i quedaria parat de saber que el perquè no cal trobar-lo només en el conflicte bèl·lic sinó més aviat en l’ambició econòmica desmesurada. Buscaria sense trobar la torre de can Planas, sobre l’estació, que fou enderrocada quan un obús de la guerra va fer malbé una punta, la qual s’hagués pogut restaurar fàcilment. Avui seria la casa de lectura de Sitges, la nova Biblioteca amb un jardí que arribaria fins a l’estació i on els lectors podrien llegir embolcallats de l’olor de l’acàcia. En canvi, ara és un barri perifèric amb carrers estrets que fan pujada i cases construïdes en temps dels excesos. Miquel Utrillo quan arribava a Sitges per tren o carretera veia la torre LLopart , ara coberta de pisos i els jardins de can Planas amb arbres centenaris i les dues punxes de la torre. Contràriament, l’entrada a Sitges és un desastre amb aquestes rotondes farcides d’escultures que no es poden mirar. I la torre de can Montaner ,on hi havia els Escolapis i on hi va estudiar el meu oncle Anton, fou enderrocada per fer-hi una escola d’arquitectura uniformada. I buscaria
Can Bailac ,- carrer Bonaire cantonada la Ribera-, que era una meravella pels seus vitralls modernistes amb un jardí de magnòlies que omplien d’olor tot el carrer .I també buscaria tantes altres cases d’americanos que no han resistit la força immobiliària i altres cases del poble que s’ havien hagut de mirat amb lupa abans de tirar-les a terra.

A Sitges hi havia una arquitectura autònoma que valia la pena conservar i que ha quedat sepultada per l’especulació dels nous rics. A més dels patis blaus pintats per Rusiñol i les cases del centre de la vila, Utrillo recordaria aquelles cases que feien olor a xató i on hi havia patis amb arcs i al centre un pou ,voltat de flors ,que tenien un encant especial, patis que convidaven a la migdiada després d’un bon havà.

Que diria avui l’Utrillo davant dels disbarats de l’Hotel Melià i de tot el que l’envolta que fa perdre la silueta de Sitges?. Naturalment, el mal ja està fet i és irreparable. Aquell Sitges avui ha quedat sepultat sota la piqueta dels nous temps. Per sort, aquesta crisi ajudarà a aturar el desgavell i ens permetrà reflexionar. Cal que a l’Ajuntament hi fa hagi una persona independent,de bon gust i ull urbanístic de primera que no deixi passar obra nova o enderrocaments sense el seu permís . Existeix?. Em temo que no. Al menys la crisi frenarà el tsunami de tant despropòsit i ens permetrà reflexionar i preguntar-nos què hem fet.

Artur Ramon i Navarro