No hi han llocs més sagrats que els que has conegut de nen de la mà del teu pare. Passats els anys, aquests indrets formen part del paisatge més preuat de la teva memòria sentimental, una mena d’inventari d’espais que amb els ulls de l’infant veies enormes. El nen distorsiona amb el seu reduït tamany els espais com feia Piranesi quan retratava Roma molt més gran del que era per a impressionar els grandturistes. Si retornem a les cases que hem viscut de nens ens semblen ara molt més petites del que llavors les veiem, la mirada distorsionada pel pas del temps.
De petit, el meu pare em portava sovint al Museu d’Art de Catalunya quan no es deia MNAC,-sigles de complicada fonètica-, ni volia ser nacional i recordo la gran escalinata, teatral, que semblava sortida d’una tinta del Juvara. Les sales estaven atapeïdes d’objectes i mai no hi havia ningú. El Pantocràtor de Taüll em semblava immens, inabastable i les talles que l’envoltaven, -Maiestas Mariae-, s’imposaven per la seva hieràtica bellesa. Des de llavors, he estimat el romànic com la condensació d’un món en essència, innocent i pur, més autèntic que el gòtic que és més espiritual i impostat. Amb el romànic i el gòtic passa el mateix que amb el Barroc i el Renaixement. La historia de l’art és un camí d’acció-reacció, de causa-efecte, d’excés i de moderació. Perdoneu, he tornat a perdre el fil, i us contava les visites endiumenjades del museu i de les exposicions a la Virreina quan allí hi havia el Museu d’Art Modern i més tard al Palau Macaya,- Morandi, Thesaurus, Nofret la Bella, entre d’altres-, que contrastaven amb els esmorzars a ca’l Pinotxo, a l’entrada de la Boqueria. L’ambient del mercat amb els colors de la fruita i les cuirasses metàl•liques de les llagostes d’antenes espasmòdiques, agonitzant al taulell dels peixaters, m’omplien una infantesa robada. Recordo molt bé el Joan, l’amo del Pinotxo, i el seu uniforme amb l’armilla ratllada,-la mateixa que porta ara-, i la conversa ràpida, sagaç, amb els parroquians. Em fascinava l’activitat del Pinotxo tant com la que trobava en un bar, el nom del qual no recordo, que estava situat just darrera de la nostra botiga, al carrer Boters i que servia un cambrer que es movia com una anguila preparant cafès, servint cerveses i netejant els vasos que sortien de l’aigüera fumejant: un equilibrista a la barra.
Retornem, però, al Pinotxo. Amb la innocència dels sis anys, creia que el Joan era el propi Pinotxo, el personatge del conte que havia arribat allí amb el nas escapçat i el mirava fixament per si deia alguna mentira i li creixia. El Joan-Pinotxo llavors em feia molta por, tanta com la practicant que em posava injeccions quan arribaven els primers freds banyats en la llum ataronjada del pis de Rosselló, una dona que semblava talment sortida d’un aiguafort de Xavier Nogués. Una dona de Nogués en un interior de Lluis Graner.
Avui torno sovint al Pinotxo i parlo amb el Joan, al menys un matí a la setmana i em segueix fascinat l’ambient: uns japonesos anatomitzant uns xipirons, un treballador cruspint-se una botifarra amb pà i tomàquet i uns senyors de Madrid,-vestits de Cortefiel i gomina a dojo-, una flauta amb truita de verdures que mai no comprendran. Aquest anfiteatre de la Boqueria dona sentit al dia perquè no és altra cosa que la representació de la joie de vivre, en aquella barra estreta s’hi condensa la pròpia vida. I quan marxo i el Joan em diu: “adéu guapo”, em trasllado quasi quaranta anys enrere i penso que tot ha passat massa ràpid i també que un dia tot acabarà. Caldrà que els hi ensenyi als meus fills els espais de la memòria perquè ells puguin ensenyar-li als seus i els espais és multipliquin, com en un joc de miralls, ençà del temps i les seves circumstàncies.

Artur Ramon i Navarro