Ens passem la vida acumulant coses sense adonar-nos-en que quan morim ho deixem tot. Aquesta és una de le grans crueltats de la vida. Compren coses perquè volem comprar el temps, el futur de disfrutar-les i aquesta il·lusió mai no arriba esquinçada d’un sol cop pel necessari final. Acumular: per què?. Per a res. Quan morim les nostres cases son les ruïnes del que vem ser i els objectes s’apilen amb les cartes, les fotos, i els vestits repartits sobre els nostre llit encara calent i amb olor a nosaltres. Tres son els personatges que queden sempre rondant les nostres i recorden tant als voltors: els hereus, les minyones i els antiquaris. Tres personatges balzaquians que ja no va en busca d’un autor, ni ens vetllen sinó que vetllen alguna cosa més útil: la màxima rendibilitat de les nostres possessions.

Els hereus no acostumen a ser gent culte i sentimental que volen que la nostra memòria quedi fossilitzada en els objectes que guardaran com si fossin nostres. Més aviat no tenen més que un interès, diguem-ne, material per allò que un dia fou nostre. Acostumen a convertir les cases que no son seves en un lloc comú on coincideixen tots els compravendes i antiquaris de la ciutat i després s’ho diuen als cafès i organitzen una mena de subhasta imaginaria a base de demanar la taxació i de vendre, sempre, al màxim postor. Vendre què?. Els hi és absolutament igual. Vendre, vol dir, guanyar en transaccions on no hi ha cap cost (el cost cal imputar-lo al difunt, és a dir, al no-res) i tot és benefici. A vegades juguen a fer-se els sentimentals, però no s’enganyin: tot és teatre. Quan reben per a la millor oferta d’ aquell quadre que la tieta demanava que no es venguessin mai en bitllets sortits del banc, corren al concessionari a comprar l’últim model esportiu del cotxe més car de la gama.

Les minyones son entranyables. Les guardianes de les nostres coses com també les va definir Augusto Monterroso en aquell conte titulat Las criadas. Sí, “las criadas como fantasmas de una raza extinguida llegan, se meten en las casas, husmean, escarban, se asoman a los abismos de nuestros mezquinos secretos leyendo en los restos de las tazas de café o de las copas de vino, en las colillas, o sencillamente, introduciendo sus miradas furtivas y sus ávidas manos en los armarios, debajo de las almohadas, o recogiendo los pedacitos de los papeles rotos y el eco de nuestros pleitos, en tanto sacuden y barren nuestras porfiadas miserias y las sobras de nuestros odios cuando se quedan solas toda la mañana cantando triunfalmente…”. Sempre es queden soles netejant sobre net i quan ja no cal netejar perquè ningú ja no embrutarà a l’espera de que l’atzar faci que algun dels hereus s’enrecordi del molt que van fer pel difunt.

I els antiquaris?. Buscadors del tresors perduts que arribem quan els hereus s’estan rancorosament repartint les coses en lots dispersat al terra. Tenim una informació que no volem o no podem facilitar perquè no podem taxar i comprar alhora: seria com ser jutge i reu al mateix temps. Sé que dispersem les col·leccions fetes amb amor i esforç i que a través nostre les obres recomencen el viatge de l’imprevist en el temps però nosaltres només ejecutem el desig dels hereus sota la mirada envejosa de les criades. No vull fer cap mena de defensa corporativista perquè no crec en els sectors sinó en les persones però permeti’m que els hi expliqui un secret: nosaltres, els antiquaris, no som ni millors ni pitjors que els hereus, ni que les minyones. Som com ells, ni més, ni menys.

I tot passa mentre el mort ja descansa i per sort no s’ha pogut endur res del que va acumular, ni veu el que s’organitza després d’ell perquè de l’ensurt moriria una altra vegada. Es més, un cop morts, ningú no parlarà més de nosaltres sinó és a través de la nostra memòria repartida en quatre fets i quatre coses. I els nostres objectes moriran a les ventes dels Encants. L’oblit: em temo que així és, en gran part, la vida, és a dir, la mort.

Artur Ramon i Navarro