Viatjar en low-cost és un suplici, sobretot si vas sol. Després de passar els controls de seguretat en forma de colonoscòpia on els uniformats guardians del no-rés t’inspeccionen i et tracten com ramat,- només faltarà que els hi posin ara aquestes ulleres infraroges amb les quals es podran divertir veient-nos com Déu ens va portar al món-, després, dic, de la processó de sempre, arribes a l’embarcament on cal esperar als nens (per què no als vells?) i als de les files de la 10 a la 25 perquè quan reserves on-line t’agrada triar al davant. Sortejant els obstacles t’asseus en un seient pensant per a un lil·liputenc i quan et disposes a llegir el diari et trobes amb el respatller del davant encaixonant-te i creant aquesta claustrofòbia aèria del low-cost amb olor de pet.
Llavors, poques coses pots fer. Llegir com dins d’un apartament japonés i mirar les revistes que distribueixen aquestes companyies que son els autocars de poble d’abans. Avui volar és com fa vint anys anar amb la Sarfa. Vueling té aquest aire cosmopolita, meitat pijo, meitat anglès. La revista es diu “Living”, com no podia ser d’altra manera. En el numero 21, corresponent al Novembre de 2008, del “magazine about people and their cities exclusively for vueling passengers” hi ha una secció que no té desperdici. Es tracta d’un reportatge habitual en el que diverses persones que van en metro en algunes ciutats espanyoles,-ara toca València-, comenten els llibres que van llegint . Una imatge per a cada persona sostenint el llibre i la reproducció del què diuen en cal·ligrafia personal i traducció al castellà i a l’anglès. La reportera obre la secció amb una entradeta molt treballada: “ en las entrañas de la ciudad, entre el ajetreo del metro buscamos algunos devoralibros. Dime lo que lees y te diré como eres. No pierdas el hilo de lo que ellos te cuentan…”.
Els lectors son variats en edat i sexe. Així, Belén Navarro de 19 anys llegeix The curious incident of the dog in the night (els de reporters de Living deurien passar-se setmanes buscant un lector d’un llibre en anglès en el metro de València); Marcelo Moreira de 28, El sacerdote ante Dios y ante los hombre (evidentment l’home vol ser capellà); Teresa Calleja de 61, La cocina pobre ( una mestressa obsessionada per la cris apocalíptica que ens venen); Rosario Jiménez, de 56, Great expectations de Dickens i Jorge Guirao, un informàtic de 28 anys amb mirada perduda El elfo oscuro, llibre que declara haver llegit tres vegades i ho fa amenaçant: “sí,¿qué pasa?”. Un noia colombiana, de Cali, de 19 anys, de pell bruna i cos imponent, de nom Carolina, declara llegir un llibre de Vázquez Montalbán i diu: “es un libro que te atrapa. Me lo recomendó un amigo que conozco y lo compré. Yo era más aficionada a la literatura hispano-americana pero este escritor fue un gran descubrimiento para mi, como tantas cosas en este pais. Vengo ahorita mismo de renovar mi permiso de asilo, asi, que tendré tiempo para descubrir más escritores españoles. ¿Qué con que marco la página?. Pues con un marca paginas, obviamente.” A la foto se la veu mostrant el llibre, la portada del qual porta per titol Los ojos del Tuareg i és d’ Alberto Vázquez-Figueroa, edicions De Bolsillo.
Meravellós. Irònic. El gran Vázquez-Montalban, icona de l’esquerra, marxista de Vallvidrera i Casa Leopoldo, intel.lectual que se l’entenia menys que a Porcel, que es pensava millor que Sastre i Camus junts, reduït a un escritor de best-sellers per obra i gràcia de l’entranyable Carolina Castillo Salazar, d’una colombiana que no ha llegit a Garcia Márquez i que comet l’error de moltes secretàries: confondre els noms en dislexia repetitiva i amb els embolics que això sempre comporta. Llàstima que els de Living tampoc facin una edició massa acurada però així em van tenir distret durant el segrest aeri al qual em someten una vegada per setmana a la vegada que em va regalar aquesta columna, millor ( naturalment per a mi, per a vostès: què sé jo?) que els caramels amb els t’obsequien després de tanta sessió de sado.