Mentre estiuejava a Mallorca vaig conèixer al Gustavo, un argentí especialitzat en l’estudi de les formigues. Fou en un sopar de grup. Al principi, -el prejudici sempre se m’imposa: ho sento- vaig pensar que hauria d’aguantar les disquisicions d’un psicòleg argentí per la manera com parlava embolicant una sola idea en mil paraules. Mentre anava parlant pensava amb les rodes de premsa de Menoti quan entrenava al Barça i recordava que per dir que havien guanyat de penalti solia comentar: “no pudimos ganar sin el azar de la pena máxima culminada en la red”.

El Gustavo explicava una curiosa teoria sobre les formigues mallorquines: les formigues petites, quasi invisibles, que ens trobem per les cases o el jardins no son autòctones. Les veritables formigues mallorquines son més grans, de cap vermell i cal trobar-les en llocs més alts, a uns tres-cents metres d’altitud. En un moment donat van ser expulsades dels entorns més baixos per aquest exercit de formigues minúscules,- Linepithema humile-, provinents d’Argentina. Les reines mesuren uns quatre mil·límetres i les obreres dos. Son poligímiques: permeten varies reines en un sol formiguer amb la qual cosa el creixement de la població és molt elevat. Copulen al mateix niu i un cop completada la còpula el mascle mor mentre la femella es passa el resta de la seva vida,-una mitjana de cinc anys-, posant ous. Hi han colònies molt extenses, algunes poden abarcar els 6000 Kilòmetres que van del Nord d’Italià a la costa atlàntica espanyola passant pel Sud de França. Com van arribar a Mallorca?. Segons les darreres investigacions, van arribar en vaixell, transportades en mercaderia, de port a port. Son exercits que quan arriben al nou medi s’apropien i monopolitzen les fonts d’aliment. S’han trobat ocells morts totalment cobert d’aquestes formigues i sense cap rastre d’altres formigues o insectes. El fenomen de les formigues argentines s’està estenen per tota Europa i amenaça molts equilibris naturals en zones de gran valor ecològic.

Mentre sentia al Gustavo i la seva científica exposició sobre les formigues pensava en una història que hagués pogut escriure Kafka. Imaginem-nos que aquests exercits no han arribat a través de vaixells com els investigadors afirmen sinó a través de mil.lions de galeries subterrànies dins del globus terraqui. La terra foradada com un formatge per les formigues com els corcs que es mengen les cases de fusta a la muntanya. I imaginem-nos que una sola formiga o una família o un exercit poguessin començar un viatge subterrani a través de la terra penetrant per un forat del carrer Posadas de Buenos Aires i aparaguent a la platja de S’Agulla després de mesos duríssims per una selva obscura. Els apocalíptics anuncien la fi del món pel canvi climàtic quan no han entès que si el món s’acaba serà per la desintegració del mateix engolit lentament des del seu cor mateix, des de l’interior de la terra, menjat per les invisibles formigues. Des del seu origen l’home només tem els perills provinents de l’exterior, el cataclismes de la natura amenaçant-los, quan el veritable perill és més simple: la unió d’exercits de mil.lions de formigues argentines engoliran la terra sense no deixar ni una engruna. Per si de cas, tinc les golfes de casa plenes d’insecticides.

Artur Ramon i Navarro

Abans d’anar a veure el darrer treball de Woody Allen vaig voler que baixés una mica el suflé, que les cues inicials es reduïssin i que desapareguessin les crítiques dels diaris. Confesso que vaig anar amb els ulls nets, intentant ser objectiu però no em va interessar gens el que vaig veure. Quan el sanguinari crític de El Pais Carlos Boyero va fer la ressenya de Cassandra’s Dream (la pel·lícula anterior a Vicky… que no he vist) la va titolar “Alguien ha suplantado al maestro”: vaig pensar que era un exagerat. Deia textualment: “tan comprensible y humano como hacer algo insulso, plano, repetitivo, desganado, sin la menor huella de una personalidad tan fuerte como ancestral”. I acabava: “seria muy doloroso asistir al crepúsculo artístico de alguien tan excepcional como Allen. Ojalá esta película olvidable sea fruto de un desfallecimiento. Alguien ha suplantado al maestro”. Doncs, em temo, que Vicky Cristina Barcelona confirma el presagi de Boyero: Allen no és el que era i aquesta és la seva pitjor pel·lícula.

A finals dels anys vuitanta vaig veure un cicle sobre Allen al desaparegut cinema París,-el meu Cinema Paradiso particular- del Portal de l’Àngel (próximament Zara: la moda s’imposa a l’art) i amb la meva novia, avui dona, vem anar seguint les propostes d’aquest artista extraordinari i del seu cinema que era una barreja entre la poètica del cinema europeu, -del neorealisme italià a Bergman passant per la Nouvelle Vague francesa-, i l’humor dels còmics americans dels anys cinquanta que va conèixer d’ a prop al seu Brooklyn natal. De la seva filmografia mai em cansaria de veure Manhattan (1979) o Annie Hall (1977), autèntics clàssics que retraten la ciutat de Nova York i les seves gents. Però llavors Allen tenia per musa, dintre i fora de la gran pantalla una gran actriu com Diane Keaton i després va tenir a Mia Farrow i va fer pel·lícules delicioses com La Rosa Púrpura del Cairo (1985) o Hanna y sus hermanas (1986), entre d’altres. No entraré en judicis personals relatius a la seva vida de tant privada pública, però d’ençà que Allen no té muses i Scarlett Johansson ha substituït a les seves dones només a la pantalla (m’imagino), l’estrella d’Allen ha deixat de brillar i la culminació de la decadència no és altra que aquesta cosa plana i amorfa, sense estructura, ni guió, que només la salva del pur avorriment una Penélope Cruz que és pur sexe, i que té un títol tan dolent com el poc contingut que aporta. El tàndem Bardem-Johansson no funciona gens bé, no hi ha feeling, no és creïble ni quan copulen a la cuina davant del forn que fa de petit mirall en el fotograma més pictòric del film: inclús aquestes escenes estan mal resoltes i no sembla que s’estimin sinó que s’inspeccionin.

I Barcelona?, el tercer protagonista del film. Doncs, la veritat és un personatge tan terciari com els personatgets del nostre mini star-system que haguessín matat a llurs mares per sortir una dècima de segon a la pel·lícula d’Allen: la vanitat immortalitzada en el setè art. Genteta de les ràdios i la cosa nostra que es comprèn que vulguin ser figurants d’aquests pastorets en versió internacional; en canvi, fa pena veure a actors de la vàlua d’Abel Folk com son maltractats per la prepotència del que fou un bon director i els seus productors catalans. No cal dir que, enllà del treball de la gran Cruz, salva la pel·lícula la versió original que barreja l’anglès i el castellà de forma intel·ligent perquè doblada per veus alienes deu ser insuportable.

Em temo que en Boyero, per una vegada, té raó: algú ha suplantat al mestre. I aquest algú fou en el seu dia un periodista esportiu de TV3. Quina visió podíem doncs esperar de la nostra ciutat més cosmopolita? Pur tòpic en format postal i l’exotisme (la identitat catalana que estudia Vicky (una sensual Rebecca Hall) i la guitarra de Paco de Lucia, descontextualitzada a Astúries).Estic cansat de tanta Barcelona, i de tant Gaudi i de tanta gastronomia catalana. Si Allen ha de marxar de Manhattan (l’escenari que coneix de debò) millor que vagi a Londres (brillants Match Point i Scoop) i deixar la nostra ciutat tranqui-la, provinciana com ha estat sempre, -quina mania amb internacionalitza-la!- quan el seu encant era, abans de l’absurda globalització, ser ella mateixa.

Artur Ramon i Navarro