Llegeixo a través d’Internet que Lance Armostrong torna. Vaig tenir el gust de conèixer al ciclista nord-americà quan vivia al call de Girona i guanyava Tours de França any rera any. Armstrong és una de les poques llegendes vivents del món de l’esport. Per què torna Lance després d’haver guanyat set tours consecutius?, per què vol assumir el risc de la derrota després de la glòria?. Simplement perquè Armostrong ja ha descansat prou i no sap viure sense competir. Un home que s’ha passat la vida posant-se reptes i superant-los ja no pot més d’anar de festa en festa amb dones bellíssimes i cotxes esportius o d’estar a casa veient la televisió.

La vida de Lance Armstrong és de pel·lícula. Va néixer el 1971 a Plano, Dallas. La seva mare, Linda, es va quedar embarassada d’ell amb només disset anys d’un home que els va abandonar deixant-los en una precària situació econòmica. La Linda va haver de compaginar diversos treballs per poder tirar endavant el seu fill. Poc després va entrar a les seves vides, Terry Armstrong, l’home que li va donar el cognom adoptant el petit Lance i que després de deu anys de convivència els va abandonar. Amb tretze anys, Lace entra en el món de l’esport a través de la natació. La seva mare el llevava a trenc d’alba per entrenar a la piscina. Després arribaria el triatló mentre s’anava forjant la seva personalitat de disciplina ferrea i d’autoexigència. D’aquells temps, en Lance recorda que no competia per guanyar els premis sinó per l’obsessió de ser el millor. Aquest desafiament per l’excel·lència han fet de Lance Armstrong un ésser excepcional.

El 8 de maig de 1996 va comunicar en roda de premsa a Austin, Texas, que s’havia sotmès a una operació de càncer de testicles. Durant tot el 1997 es manté allunyat de la competició i retorna el 1998 després de fitxar per l’equip Us Postal. A partir d’aquell moment, les aparicions de Lace Armstrong es compten en victòries, guanyat quatre vegades consecutives el Tour de França i dos anys més tard imposant-se a tots els rivals de la clàssica francesa, convertint-se amb l’únic ciclista de la història que supera els sis triomfs dels mítics Anquetil, Merckx, Hinault i Indurain. Després de la seva retirada, Lance Armstrong ha alternat desafiaments més assequibles, com la marató de Nova York, amb actes benèfics per a recaptar fons per a la seva fundació dedicada al càncer, també ha protagonitzat sonats affairs amb cantants o actrius properes al món de Hollywood,-de Sandra Bullock a Kate Hudson passant per la bessona Ashley Olsen i la cantant Sheryl Crow- després que es separés de la seva dona Kristin. Però sembla que s’ha cansat de tot aquest món de frivolitat i vol tornar a la competició. La gran pregunta és saber si serà capaç d’arribar al seu nivell després de tants anys sense competir. El seu gran rival no és Alberto Contador ni cap altre ciclista sinó la seva pròpia llegenda, ell mateix. Lance haurà de competir contra la glòria de Lance i sé que se’n sortirà. Mai no he vist una persona amb tanta disciplina i esperit de superació. Quan llegeixes la seva biografia entens la capacitat de sofriment d’un home que ha lluitat sobre la bicicleta tant com contra un càncer el condemnava a una vida malalta i breu. Aquesta voluntat d’exemple també mou a Armstrong a tornar. Només ell sap com pot ajudar el seu exemple a mil.lions de persones condemnades a una malaltia similar. És una manera de ser molt americana, que barreja l’exemple cristià de conducta moral amb l’èpica dels superherois del còmic, de Superman a Bathman, fet ara real. Lance contra el Mal. Per a Armstrong la vida és un desafiament progressiu i constant, i ara li toca tornar a demostrar que ell és el millor, el numero u, una llegenda de llegendes encara que un dia em digués que era tan sols un home que volia fer la seva feina el millor possible amb aquell spanglish meravellós aprés després d’hores de conversa informal en el “pelotón”.

Armstrong, Lance: Mi vuleta a la vida. Como ganar el Tour despues de superar el càncer, RBA, 2001, € 6,50
Armstrong, Lance: Vivir cada segundo, RBA, 2005, € 10

No sé qui em va dir una vegada que per conèixer a una persona només cal veure-la com menja. Certament, les formes expliquen moltes vegades el fons. Observo en una fotografia del passat diumenge 31 de juliol al matrimoni Obama esmorzant amb el matrimoni Biden. Una taula informal plena de sucs i cereals. Retallat de perfil, s’alça, elegant, la figura d’Obama dibuixant un quatre perfecte, amb l’esquena recte com una tabla de surf. Associo aquesta imatge amb la de l’amic Ansar posant els peus sobre la taula al costat de Bush quan explicava sopars de duro i jugava a ser un mandatari universal com en Charlot a El Gran Dictador. Era llavors quan deia que corria deu kilòmetres en cinc minuts, un temps que no faria ni Usain Bolt. Només un mediocre home de províncies que es pensa que és un líder còsmic (val la pena visitar la web www.losgenoveses.net on s’expliquen les aznaranyes d’aquest homenet) pot comportar-se així, imitant el mal exemple de Bush, i davant la mirada impertèrrita de Chirac.

Miro la foto d’Obama i veig i escolto els seus discursos a través de YouTube i penso que si al Novembre guanya, el món pot millorar bastant, tot i que superar a Bush no és una gesta massa complicada. Obama sembla un home serè i humil, coherent, un comunicador que enllaça amb la tradició demòcrata, de Kennedy a Clinton, però en versió lírica. Més que lírica, bíblica. Obama té una cosa bíblica que el fa especial. En un món sense valors morals i sense líders polítics, la figura d’Obama s’alça com un ideal d’esperança, com el redemptor que pot fer sortir als Estats Units d’una crisi que va més enllà de l’economia perquè és identitària: un país desnortat que ha perdut el seu paper de garant de la llibertat i els drets humans al món. Un país superat per l’adversitat del 11-S que, portat per fanàtics catòlics, ha potenciat l’odi en odi a través de la revenja banyant de sang països,-Afganistan i Iraq-, que un ciutadà nord-americà mitjà no sabria situar en un mapamundi. L’odi del desconeixement, la barbàrie de la ignorància.

Sé que molts analistes diuen que Obama és el gran candidat per als europeus i que als Estats Units guanyarà McCain. No tinc cap prejudici contra McCain, ni m’importa la seva edat, ni que la seva vicepresidenta Palin tingui una filla que es casarà de penal. Però després de l’era Bush, -primer l’inexpressiu pare i després el fill i la seva manera de caminar com el xulo més ignorant del barri-, amb el parèntesi fresc de Clinton, tot i les seves activitats lúdiques a la sala Oral, Estats Units i el món, necessita una alenada d’aire fresc: el diàleg sobre la confrontació, la raó sobre la follia, la lírica sobre la èpica. Es per això que em sento orfe d’Obama,-no hi ha cap líder europeu, de Sarkozy a Putin, que estigui a la seva alçada humana i intel.lectual- i celebro que mengi educadament perquè darrera la seva posició corporal en un esmorzar informal hi ha una educació de l’anima. Just el que necessitem. Ja ha passat el temps dels embaucadors i dels prepotents que es fumen els cigars posant els peus sobre les taules, mentre busquen les mentires de destrucció massiva per omplir de reguerots de sang innocent un país llunyà.

Artur Ramon i Navarro

Si fa dues setmanes us parlava de la Vinyet Panyella i del seu paper d’apoderada en els meus primers passos literaris, un dels meus principals apoderats en la meva faceta d’historiador de l’art és el pare Josep Laplana, monjo de Montserrat. Naturalment, els primers records d’aquest home de calba brillant i ulls vivíssims que es mou amb una rapidesa trepidant pel laberint de la Muntanya Santa em ve donat pel meu oncle l’Anton Picas, el pare Crisòleg, el seu antecessor en el càrrec de dirigir les esplèndides col·leccions d’art del Museu de Montserrat. Conec, doncs, al pare Laplana des de nen i no sé perquè sempre m’ha recordat a l’actor Bob Hoskins en un paper seriós of corse.

Darrement he tingut la sort i el privilegi de poder col·laborar amb ell en dos projectes de pes, molt interessants per a mi. Gràcies a la seva generositat vaig poder comissariar i escriure el catàleg de la mostra Els Piranesis de Montserrat que s’obrí a Oviedo l’octubre de 2006 i es clausurà recentment. Mostra que ha viatjat de Tarragona a Paris passant per Sabadell, Montserrat i Andorra. D’ençà que el 1987 fortuïtament vaig esdevenir deixeble de John Wilton-Ely, el màxim expert en Piranesi, tot el que he anat estudiant i coneixent durant aquests vint anys del gravador venecià, vaig poder-ho abocar en aquest catàleg-llibre luxosament editat. Una gran sort.

Però per si això fos poc, un migdia d’octubre de 2006 vaig rebre un encàrrec del meu boss Laplana encara més engrescador: escriure la fitxa del sant Jeroni de Caravaggio de Montserrat per al catàleg de l’exposició Caravaggio i el realisme europeu que comissariava pel MNAC el meu mestre, José Milicua. Estudiar d’a prop un dels pocs caravaggios a Espanya, quadre que tant he estimat a través del meu oncle Anton, i seguir en directe el procés de restauració al Museu del Prado i descobrir la pedra que amaga en la ma esquerra que els vernissos oxidats no permetien veure però que les fonts antigues citen, fou una experiència extraordinària, que difícilment tornaré a viure. I sé que el pare Laplana va ser valent en confiar-me un encàrrec com aquell delicat i que de segur no va ser ben vist per alguns membres de la recelosa comunitat científico-artística ( un eufemisme per no parlar dels envejosos historiadors de l’art i les seves capelletes excloents: un mercader com jo assaltant el temple del saber…quina heretgia my Lord!).

He anat descobrint al pare Laplana i el seu finíssim sentit de l’humor que expressa tant en les converses properes al magatzem on m’ensenya l’ultima donació com en els seus correus electrònics trufats d’ironia fina. M’agrada la seva imbatible capacitat de treball i de fer més d’una cosa a l’hora, com escriu i com sent el fet religiós d’una manera oberta i actual, montserratina. Celebro tenir en ell un amic i un nou motiu per pujar a Montserrat de tant en tant. De totes les imatges que guardo seves, em quedo amb una: la seqüència que enregistràvem pel documental sobre la mostra de Piranesi. Sortint de la penombra de la biblioteca del Monestir apareix amb guants blancs ,que contrasten amb l’hàbit tant negre, passant les pàgines de la primera edició del llibre Il Campo Marzio de Piranesi, talment com si fos Clement XIII, el Papa Rezzonico, principal promotor del jove mestre de Mestre. Sí en Laplana, es el meu Clement XIIII, i li agraeixo públicament el seu coratge i atreviment, la seva confiança, pels encàrrecs que han estat regals en estat pur.Grazie, padre…

Artur Ramon i Navarro

Tot i que havia conegut a la professora Gregori feia quasi vint anys a l’Universitat d’estiu de Santander en un curs sobre el Caravaggio, vaig tenir el gust de retrobar-la novament a través de la pintura del mestre en motiu de la mostra que va fer el Museu d’Art de Catalunya el 2006. Sempre Caravaggio. Menuda, delicada, amb una mirada intel-ligent i incisiva, florentina, pròpia de la seva ciutat natal, Mina Gregori és una de les úniques dones que ha triomfat en el masculí món de l’història de l’art. Deixeble directe i estimada del gran historiador i millor escriptor Roberto Longhi, la Gregori,-com li diuen a Italia- ha dedicat la seva vida ha estudiar la pintura italiana del Seicento, especialment el Merisi.

Un dels honors més grans que he tingut va ser poder acompanyar a la Gregori visitant aquella mostra i sentir en boca de la professora quan el bidell em demanava l’entrada que no tenia dir: “ lui è il mio asistente”. Sí, un privilegi ser l’assistent de la Gregori encara que fos per portar-li les maletes. Escoltar-la parlar de Caravaggio entusiasmada, gesticulant, amb la passió que tenen els coneisseurs davant la pintura és un dels pocs plaers que et pot donar la història de l’art , especialitat plagada d’aniquiladors de l’art com deia a Mestres àntics Thomas Berhard. La Gregori et posa en relació directe amb Caravaggio a través de mirar la seva pintura, sense dades, sense lectures intel.lectualitzades, simplement a través de la pintura i de la seva associació filològica. Aquesta és la història de l’art que m’interessa i que m’apassiona i de la qual en vull formar part. La cultura del coneisseur, de l’humanista, de l’afeccionat, del diletante que està desaparaguent en aquest món nostre d’analfabetisme cultural i visual. He tingut el gran plaer de conèixer la mirada de Longhi a través de la Gregori o d’en Milicua, dels deixebles fidels als mestres com apostols que prediquen una mateixa manera de mirar la pintura.

Dinant m’explicava com havia descobert alguns quadres de Caravaggio perduts, la gran proesa per a un estudiós d’aquell nivell, esbrinar el misteri que separa l’anonimat de l’atribució. Em parlava emocionada dels darrers documents que aclaren l’atribució del , un quadre que ella sempre va defensar. O la descoberta incontestable d’uns dels darrers Caravaggios, quan pinta quasi amb les mans com Rembrandt.

La Gregori, una humanista posmoderna, la dona que al matí vibra explicant-me el trasfons de Caravaggio i a la tarda vibra comprant la última novità de disseny en una botigra fashion del Passeig de Gracia. Quan desaparegui ella i la seva generació de gent culte i humanista, ens quedarem orfes de referents.

Artur Ramon i Navarro

Sempre he cregut en el joc just de les correspondencies, en la reciprocitat que acompanya a les persones quan tenen una memòria agraïda. Sent estudiant, la Vinyet Panyella un dia va passar pel carrer de la Palla i va entrar a la nostra galería. Per atzar, aquell mateix dia el poeta J.V Foix feia vista al meu avi Artur, el qual va presentar el poeta a la jove estudiant. Sé que la Vinyet mai no va oblidar aquell moment i va voler deixar constància de la correspondència quan molts anys després va tenir la bondat de publicar la meva primera plaquette de versos a Quaderns de Terramar, la qual cosa jo tampoc oblidaré mai.

Si parlessím en termes taurins, la Vinyet és una de les persones que m’ha donat l’alternativa. L’alternativa com a aprenent de poeta. I ho va fer amb generositat. Una alternativa que té un abans i un després. Pel centènari del naixament de J.V Foix va encarregar-me un article per a Serra d’Or quan tenia poc més de vint anys. Veure els meu nom imprés en portada al costat de personalitats com la pròpia Vinyet, o Antoni Tàpies o Jaume Vallcorba em va posar la pell de gallina. Ara comprenc que aquella era la primera correspondència al gest del meu avi. Després, va tenir la gentilesa de convidar-me juntament amb Ricard Salvat, un dels professors de la Universitat que recordo amb afecte a una taula rodona sobre Rusiñol a l’Institut d’Estudis Catalans i altres correspondències que no venen al cas perquè ara vull parlar-vos de la Vinyet escriptora, poetesa i activista cultural sitgetana que tant admiro.

Sí, admiro la Vinyet perquè és una dona forta que sap lluitar contra l’adversitat i vencèr-la. L’admiro per la seva capacitat de treball, pel seu rigor, pel seu optimisme i per la seva tendresa. A més, ella entronca directament amb el millor que ha donat Sitges al món cultural català. Em refereixo al Sitges que va de Rusiñol i el Cau al de les avantguardes de Carbonell i de Foix a través de L’Amic de les Arts, revista que, a través de l’amic Antoni Sella,vem voler rellençar formant part amb la Vinyet i altres amics d’un altruista consell de redacció i que, com tants projectes en l’àmbit cultural del país, ha quedat en el terreny de la més pura utopía. Al menys, la idea ha servit per agrupar una col.lecció de llibres d’art que veig que publica el Consorci.

Quan arriba L’Eco sempre llegeixo els articles dels altres col.laboradors abans de llegir el meu. Es una manera de salutar els veïns abans d’entrar a casa i m’agrada el tó del diàri i el què es diu i disfruto amb el dietàri cultural de la Vinyet i el seu Marge llarg. Lamento veure’ns ara poc,-caldrà trobar algun altre projecte literari aviat- però tenim amics comuns que ens informen i sé que ella també em llegeix i sap com estic. Parlar de la Vinyet és parlar de Sitges i de la la bona gent, com deia Espriu, de la que s’aprecia i té memòria afectiva.

Artur Ramon i Navarro