Plou. Arribo a Ginebra al capvespre. La ciutat sembla sortida d’una pel·lícula negra dels anys trenta. Travesso amb el taxi el llac Léman i els edificis amb grans cartells lluminosos. Al mig del llac, la jete d’eau, el famós sortidor al costat d’una pilota gegant que anuncia la propera Eurocopa de futbol que s’inaugura demà. Tot és artifici i luxe en aquest indret avorrit. Una ciutat on no pots sopar després de mitjanit és una capital de províncies, no una metròpolis. Ginebra està a mig camí d’Andorra i de Montecarlo. Ginebra, Geneve, Geneva. El nom és bell com el d’una dama medieval. Enllà del nom, grans avingudes i carrers pulcríssims, aigua i vegetació a dojo, joies, rellotges i diners.

Visito el Museu de Belles Arts. Hi vaig per veure els quadres de Jeanne-Etienne Liotard, el gran artista del divuit de la ciutat. Autoretrats magnífics on pots conèixer l’home darrere el mirall. Gran pastellista. Liotard condensa la cultura del Rococó en poesia pura. La despulla d’ornament per fer-la veritat. En ell no hi ha rocalla, ni artifici, res és arbitrari, tot és essencial, per això ens agrada tant avui. El seu pas per Constantinopla li va donar un cert aire refinat i exòtic, elegantíssim. Al costat de Liotard, hi ha un Juan de Flandes notable,-la crueltat castellana contra la sensibilitat suïssa: desigual duel entre dues primeres espases de la pintura- i una col·lecció interessant d’arqueologia, especialment de Kerma i alguns paisatges notables del fauvista Felix Valloton banyats en colors bàsics.

Vaig al Museu d’Història Natural, un edifici d’arquitectura racionalista dels anys cinquanta de quatre plantes plenes d’animals dissecats. M’impressiona aquesta fauna immòbil, caçada per la càmera d’un fotògraf amb vocació de taxidermista. Diorames bellíssims com els que per Nadal es mostren a l’església barcelonina del Betlem. Escenari per a una pel·lícula de terror, sobretot si aquests animals momificats ressuscitessin, escenari que recorda el del film La Jette de Chris Maker on s’enamoren els protagonistes reflexats en els ulls de vidre, morts, dels cérvols. Ella és bella i muda i Borges l’hagués pogut admirar. M’impressiona un exemplar enorme d’un mussol Grand-Duc de plomes brunes i ulls enigmàtics. O les àligues reials de becs afilats com ganivets o la col·lecció de ratpenats o vampirs que em transporten tant als quadres del Bosc com a la sèrie cinematogràfica de Batman o la Iguana banyada en verd llampant. Em fascinen aquestes bèsties primitives, son els últims vestigis ens queden de la Prehistòria, descendents llunys dels dinosaures.

Camino pel quai prop del llac Léman i penso en Borges que va venir a morir a aquesta ciutat trista i grisa com Paris però sense ànima, sense vida, morta entre les flors i els lingots d’or sepultats a les caixes fortes dels bancs. Va venir a morir per tancar un cercle i reposa sota un monòlit celta al cementiri de Plainpalais amb una inscripció tallada a la pedra en anglès antic que diu: “Hann tekr sverthlt gram ok leggr i methal theira bert” i un baixrelleu amb uns guerrers que simbolitzen aquesta arenga abans de la batalla. A Ginebra només hi ha misteri sota les aigües del Léman i entre els diversos exemplars de peixos grossos alimentats amb les carns putrefactes inflades dels darrers suïcides…

Artur Ramon i Navarro

El meu avi Artur va morir quan jo tenia catorze anys. Va ser la primera vegada que veia la mort d’a prop en una persona que tant estimava i que em va demostrar com ell m’estimava acomiadant-se de mi: un adéu per sempre. Sé que aquell dia vaig deixar de ser un noi per esdevenir un home. Per a l’adolescent que jo era llavors la mort de l’avi va representar un abans i un després en la meva concepció de la vida, la seva mort li va posar límits a la vida que llavors creia eterna, la va omplir de significat. Moria qui, el meu pare a part, més admirava, Admires el avis com admires els mites i els meus avis sempre han estat referents per a mi. Soc afortunat de tenir en forma encara el meu avi Pep Navarro que viu a Sitges i molts coneixereu,-una salutació per als seus col·legues del Casal-, amb els seus vuitanta-vuit anys acabats de fer, la veu forta i la curiositat d’un vailet: és, en definitiva, un jove octogenari perquè l’edat és sempre un estat d’ànim.

Pocs anys després de la mort de l’avi Artur, el meu pare va tenir un gran disgust. En un semàfor, tot baixant amb el cotxe per Balmes quan els cotxes no acostumaven a tenir aire acondicionat i portant el braç esquerra recolzat en la porta i amb la finestra oberta, uns individus en moto se li van acostar i amb una maniobra rapidíssima li van robar el rellotge que havia heretat del seu pare i que probablement un dia jo hagués heretat. Aquell rellotge no només era especial perquè duia els noms dels dies inscrits en català,- una curiositat que va trobar a Andorra- sinó que hagués marcat el temps per a diverses de les nostres generacions. Dos desgraciats, d’esquena, vilment, van robar-nos part de la nostra memòria i de les hores futures.

Això passava als anys vuitanta quan era freqüent que lladres amb motocicletes robessin a la ciutat. Malauradament aquesta pràctica segueix vigent a Barcelona, una de les ciutats amb la pitjor imatge de seguretat arreu del món. Llegeixo a La Vanguardia del 22 de maig que una senyora danesa de vuitanta anys ha mort a conseqüència del traumatismes rebuts quan uns lladres amb moto van estirar-li el bolso allà on conflueixen l’Avinguda de Roma i la Gran Via de Carles III. La dona visitava la ciutat acompanyada de la seva filla que va presenciar el desgraciat incident. Fa anys una veïna meva, bellíssima persona, va morir, a punt de fer els noranta, en similars circumstàncies.

Quina mena de ciutat pot consentir aquests fets?.La ciutat hauria de ser per definició una concentració de civilització, no la selva. Avui Barcelona és molt més que una ciutat de moda plena de turistes passejant per la Rambla en busca d’un barret mexicà o un local de flamenco, és també la ciutat amoral que ha alimentat l’especulació immobiliària i el mobing, la ciutat on qualsevol establiment de prestigi acaba sent un restaurant argentí o un dels més de vuitanta hotels que es van construint. Especulació pura i dura: diners contra tradició. Una ciutat on impunement uns fills de mala mare et poden robar un rellotge que és un pedaç de la teva història o poden tranquil·lament acabar amb la vida de persones venerables que han viscut vides plenes, que han sobreviscut les guerres i que cínicament han d’acabar els seus dies lluny de casa, regalimant sang a les voreres grises d’una ciutat massa hostil i desencisadora.

Artur Ramon i Navarro