Camino sol per un museu d’art modern escandinau. Terra de parquet envellit pel temps, erosionat per les petjades de tants visitants que fa soroll quan el trepitjo. Parets de color xocolata i amplies finestres que donen a un llac el nom del qual desconec. A fora, neva. Un museu és un laberint i per a entrar en un laberint cal tenir una estratègia i l’estómac ple. Dino i estudio el plànol i decideixo que només veure la pintura abstracte, les avantguardes dels anys cinquanta que vaig redescobrir a Cuenca i que aquest museu les té ben representades. Assegut observo com les poques persones que passen miren els quadres i m’adono de la desproporció entre l’esforç del pintor per buscar i la fugaç/frugal mirada de l’espectador actual. Saturat d’imatges, l’home d’avui no busca la mateixa veritat que el pintor buscava sinó un simulacre poderós de la realitat, una representació que connecti amb el seu món. Avui s’explica el passat a través del present i no a la inversa: aquesta és la gran revolució socio-estètica del nostre entorn.

M’aturo davant d’un Tàpies blanc, matèric. Tres incisions, tres pedres dels jardins de sorra japonesos dominen una composició tan sòbria com bella. Darrera transcedendeix un món contemplatiu, monacal, contundentment cristià, sense fissures. Amb el temps, -el quadre és de 1962-, la matèria s’ha esberlat i s’intueixen unes esquerdes com les arrels d’una fulla o les línies de la vida en una ma. Reflexiono sobre el sentit de l’art i de la vida i del que vaig veure al Museu Abstracte de Cuenca i confirmo que Tàpies és un dels grans, més un intel·lectual que un pintor, més un filòsof que un artista, un alquimista o un poeta. De sobte, dues senyores entrades en anys i ornamentadíssimes, trenquen el silenci i es posen a cridar davant la imatge sense quasi mirar-la: “yo, la verdad, no entiendo que le ven a este artista…esto es un escándalo…un cuadro blanco…si esto lo hace mi nieta”. Les miro de reüll i m’agradaria que callessin i anessin una altra sala a pasturar però no puc resistir tanta ignorància prepotent i les interrompo: “perdonen señoras (quins eufemismes gasto!) pero me gustaría saber porque no les gusta este cuadro si apenas lo han mirado”. Com tardaven en donar-me una resposta per la qual no estaven preparades els hi dic a continuació: “¿no les parece que su mirada está cargada de prejuicios?, Uds. juzgan a Tàpies como muchos españoles juzgan a los catalanes, con etiquetas, sin una mirada limpia, sin un critrio justo. Cierren los ojos y piensen que están sobrevolando la inmensidad del desierto y que estas tres incisiones rectangulares son poblados que quedaron o piensen en una pared encalada de cualquier pueblo del Mediterráneo. Tàpies representa la realidad como lo podría hacer un pintor figurativo pero su lenguaje es abstracto y no es fácil. Se llega a Tàpies después de mirar/amar y de estudiar/reflexionar y no a través del prejuicio”. Per sort, les senyores encaixaven i permetien la dialèctica i així els hi ho vaig dir. Des de la discrepància també es pot dialogar. Quan ens acomiadàvem, els hi vaig preguntar d’on eren: “ De Cuenca”, em van dir en estereo. La vida té aquests cops d’atzar que val la pena viure.
Sortint del museu, deixa de nevar i trepitjant la neu verge sento un soroll similar al del parquet i segueixo pensant en l’essència/estètica de la matèria i en Tàpies i en Cuenca i en la ironía.

Artur Ramon i Navarro

Constel·lació

En David es dedica al noble i quasi extingit ofici d’antiquari. Fa temps que va darrera d’un quadre, monogramat “A.C.” i datat el 1934, que representa una constel·lació: pures formes geomètriques sobre un blau cobalt. Com un caçador furtiu, aconsegueix que li deixin per vendre. Està a la fira d’antiquaris a la plaça Espanya quan els propietaris li porten el quadre embolicat. Abans de signar l’albarà d’entrega el desembolica per a assegurar-se que és l’obra que va veure un migdia a casa d’aquella gent impossible. D’entre els papers ja arrugats, treu el cap la constel·lació que ràpidament guarda al magatzem del seu estand.
Pensa, però, que és millor que la ja seva constel·lació estigui a la botiga, més protegida de les mirades dels col·legues i de la possible inseguretat pròpia de les fires. Torna a embolicar el quadre amb la mateixa cura que un pare abriga a un fill, i surt de la fira portant el quadre,fort, sota el braç. Travessa les falses torres venecianes i s’endinsa per la gola del llop del metro fins a la línia 3. Escales automàtiques que donen a una paradeta on venen llaminadures i aigua, tot entre llum fluorescent, ideal per a una autòpsia. Ja està a l’andana i segueix els cartells lluminosos que anuncien el conte enrere dels minuts que falten perquè entri el proper comboi. A Paral·lel entra una noia que sembla sortida d’una pel·lícula de cinema francès: la pell de préssec, rossa, du una cua que deixa entreveure un clatell eròticament despullat. Els ulls son de mel i sap que el mira a través de la finestra com tantes vegades ha fet ell: finestres com seqüències d’una pel·lícula imaginaria del desig. De sobte, se li apropa i li demana amb un somriure i un anglès nòrdic quina és l’estació que porta al museu. En David li diu que va en la direcció contraria, que ha de baixar a la propera estació i canviar d’andana i tornar a Espanya i li indica la travessia mentre la mira de reüll. Llavors pensa que fa olor d’espígol i els seus braços vistos d’a prop son pigats, com una constel·lació. Baixa a Liceu pensant que un viatge de metro condensa sempre la passió frustrada i mentre es tanquen les portes automàticament i el tren corre de nou s’adona, atemorit i sense saliva a la boca, que s’ha deixat el quadre recolzat darrera dels seients. Sap que ara el seu quadre deu estar penjat a la paret d’un apartament escandinau com el tribut més clarivident de la impossibilitat de l’amor.

Artur Ramon i Navarro
www.entransversal.blogspot.com

La casa de la Davallada

Part de la meva infantesa son records de la casa de la Davallada al cor de la Vila. Mai no es pot tornar a l’escenari del record i jo ho vaig fer fa un any i m’apanedeixo. Només queden les parets d’aquella casa on, malgrat tot, vaig ser feliç. Una casa llarga i estreta. Com un gravat d’Escher, unes escales empinades et portaven als diversos pisos. Al primer replà hi havia un lavabo de cortesia amb rajoles quadrades i blanques on m’amagava poc abans que es destapés el xampany. El primer pis conduïa a les habitacions i recordo la dels meus avis presidida per un llit d’Olot, fusta pintada en verd amb una escena religiosa al bell mig, hi havien rosaris i un quadre del d’un sant Francesc intrigant de Pere Pruna. La meva estança reproduïa un camarot de vaixell, una llitera dins d’una boiserie de roure, i s’accedia al llit a través d’unes cortines de vellut tintorettianes i somniava que vivia entre pirates. De la resta de pisos en recordo ben poc, salvant l’estudi amb una biblioteca estimable i mobles d’alta època i unes talles barroques que imposaven un respecte antic. No podria assegurar que des de l’estudi s’accedís al terrat o des d’un pis més alt però el terrat em semblava enorme i no deuria ser massa gran, presidit per un sofà-gronxador de dues places tapissat mediterràniament. Tampoc recordo massa flors o plantes, a diferència del jardí tropical que inunda la casa ara, les finestres i portes de la qual han estat emmarcades per una falsa interpretació del blauet sitgetà. L’autèntic pati blau és el que donava a la cuina a la planta baixa i no era blau sinó blanc amb les parets encalades i un pou i una taula amb unes cadires de ferro blanc on esmorzàvem els llonguets encara calents que l’àvia portava de can Avalleneta. El menjador estava presidit per una taula espanyola i un quadre de vaixells d’Alexandre de Cabanyes i es bifurcava en dos petits racons com si fossin coves. Un donava a un quarto de reixa i es on fèiem l’aperitiu entre bitters violetes i l’altra tenia una llar de foc i semblava un espai que més tard vaig reconèixer a les illes i llavors l’utilitzàvem ben poc, ornament arquitectònic.

De la casa de la Davallada recordo una vida familiar i personatges que porto lligats a la memòria, com la Pepita que vivia allà on el carrer es fa més estret i de nit sentia el soroll de les rodes dels cotxes lliscant per les pedres erosionades i la Rosita, veïna que vivia just al davant i que quan ens veia ens petonejava amb efusivitat rural mentre ens deia: no tengas asco que llevo la cara limpia, la qual cosa em deixava perplex: s’havia rentat la cara perquè nosaltres arribàvem o sempre la duïa neta, em preguntava.

Sé que per anar de la platja de sant Sebastià a l’Ajuntament no he de passar per la Davallada,-mai no recorreré/recordaré el passat-, sinó enfilar Fonollar cap el Racó de la Calma vora el Cau Ferrat i mirar de reüll el carrer que porta a la façana on vaig passar la primera part de la meva infantesa. Una casa és, en part, una vida i no s’ha de retrocedir mai perquè el passat fa mal perquè no el tornarem a viure, un temps mort en nosaltres encara vius, ruïnes de la nostra biografia, nostàlgia pura.

Artur Ramon i Navarro