Com alguns de vosaltres ja sabeu, pacients lectors, al menys una vegada a l’any em sacrifico pels meus fills tot portant-los allà on mai no hi aniria tot sol. No em refereixo als museus d’història natural amb els fascinants esquelets de dinosaures sinó a aquests parcs temàtics que com noves poblacions van destacant entre els nous espais d’oci familiar. Per sort, els meus fills, criatures relativament prudents, mai no ens han demanat que els portem a l’horror dels horrors de la cultura del cartró-pedra: l’ensucrat EuroDisney on reina la hipòcrita Blancaneus, un lloc que per sort només he vist en imatges que han estat suficients per provocar-me una gran compassió pels pobres treballadors eurodisnians que surten de casa disfressats de Mickey Mouse.

Arribem a Faunia en un barri perifèric de Madrid. El metro ens deixa a Valdebernardo (els topònims madrilenys son sensacionals, aquest sembla escrit en homenatge a l’entrenador del Real Madrid) i després de caminar dos kilòmetres i comprar les entrades i fer-nos el retrat de família pertinent, entrem al paradís dels parcs temàtics d’animals, territori a mig camí entre el clàssic zoològic de tota la vida i el ja més modern Riu Lleó Safari. La primera cosa que sobta és que no fa aquella fortor pròpia del nostre zoològic, una pudor animal, sense Axel, indescriptible, a tigre de veritat. Aquí no, fa inclús bona olor, tot i les especies que de seguida anem veient: pares amb xandall arribats de Alcorcón amb nenes que els hi pregunten: “papi, los animales son de verdaz” mentre ens creuen uns estruços presumits. Visitem els diversos pavellons com si estiguéssim a l’exposició Universal. Recreacions del món natural més o menys encertades. Entrem en un subterrani que ens porta a una espècie de Pol Àrtic en miniatura, un pessebre blanc on hi neva, amb desenes de pingüins desnortats que ens miren vestits d’ esmoking amb cara de no entendre res. O una escenografia bastant convincent de la jungla tropical amb lloros verds de veritat que semblen dissecats o titis saltant d’arbre en arbre. Per què la cosa sembli més real et deixen fer un petit circuït entre boires baixes i animals salvatges i així ens sembla que hem anat a l’Amazones sense moure’ns de Madrid. Son els avantatges del món global i temàtic: hem perdut la noció de l’espai i el temps i vivim sempre en escenaris que semblen sortit dels jocs de les video-consoles. La cosa virtual va guanyant la partida estètica a la cosa real.

A les dues arriba el show de les foques amb aquella estètica del circ. El públic és majoritàriament nadiu i ens miren amb mala cara quan senten que parlem en català. Estic per anunciar als quatre vents que el meu nom no és Arturo, sinó Artur, aquí i a la Xina Popular però no ho faig perquè em falten les agalles del gran Carod i els observo amb curiositat antropològica. Miro com preparen un pícnic molt castís, plastificat, amb xoriço i entrepans de calamar, tot tristíssim sense pa amb tomàquet. Famílies en xandall Adidas: ells amb perilla i ulleres de soldadors i elles amb permanents perifèriques i tanges color vainilla. Sensacional. L’espectacle no està en la peixera i les foques que patèticament ens saluden aplaudint amb llurs aletes d’ornit brillant sinó amb aquestes especies humanes tan diferents i tan característiques, tan espanyoles. Tornaré a Faunia un dia sol per comprendre que aquest, tot i els esforços de modernització, no és el meu país i aquesta faunia no pertany a la meva espècie…

Artur Ramon i Navarro

Fa més de dos anys que tenim el país ajagut en el diva del psiquiatre, intentat esbrinar què ens passa. Dos anys de soroll mediàtic i de mil·liars de litres de tinta impresa comentant, primer, l’Estatut i el seu penós procés de gestació i enguany la crisi de les infraestructures. Si vinguéssim de fora ens adonaríem que enllà del tòpic del català emprenyat, ara regna el del català ploraner com si aquesta tan salvatge terra fos plena de botiguers. Millor dit, som catalans immersos en el pou profund del pessimisme: una propensió a veure i a jutjar les coses en l’aspecte menys favorable, des del punt de vista més negatiu.

Sempre he pensat que el Barça és una metàfora de Catalunya i ara tenim a l’equip i el seu entorn igual de pessimista que el país. No és massa normal que acabada de començar la Lliga i a quatre punts del primer i líders del nostre grup a Europa ja es pensi en destituir a l’entrenador i fer fora als cracks. Mirem equips amb els que sempre ens ha agradat emmirallar-nos: el Chelsea i el Milà, per exemple, estan en situacions molt pitjors i no viuen en aquest clima de derrota permanent. Sense anar més lluny, la Lliga passada la va guanyar el nostre pessimisme, la impossibilitat de creure en nosaltres mateixos que va envalentonar al nostre màxim rival i anem pel camí de convertir aquesta en un calc d’aquella, és a dir, a perpetuar la nostra manera negativa d’afrontar la realitat sense cap alè d’esperança.

El pessimisme va lligat a la pèrdua d’autoestima i en conseqüència danya la nostra imatge interna i externa. Projectem una imatge de gent enfadada i trista que sent nostàlgia de temps millors, aquells feliços noranta quan ens sentíem el melic del món. Llavors vivíem il·lusionats amb un objectiu comú: posar Barcelona i Catalunya en el mapa a través dels Jocs Olímpics. Es construïen infraestructures i estadis, es repensava la ciutat urbanitzant tot allò urbanitzable, bullia la imaginació, la creativitat, el disseny i Barcelona era Londres i París, Milà i Nova York. Passats quinze anys, ara sabem que la vergonya que la primera línia ferroviària d’alta velocitat espanyola no unís les seves dues capitals més importants sinó Madrid-Sevilla, fou una concessió per poder fer la festa olímpica. “Us deixarem fer els Jocs, però ens heu de deixar que l’Ave porti els nostre ministres sevillans a casa els caps de setmana”, li va dir el barroc Gonzàlez al visionari Maragall.

Em nego, però, a utilitzar el fàcil recurs de culpabilitzar Madrid de tots els nostres mals. Sempre he pensat que és una manera poc noble de comprendre el què ens passa com quan els entrenadors es queixen dels àrbitres. De la mateixa manera que estic a punt d’exiliar-me per no sentir més tanta tertúlia de frustrats, no puc suportar seguir debatent l’encaix de Catalunya a Espanya. Entre altres coses perquè és un debat estèril que només es produeix entre nosaltres. Tal com va dir el gran Carod fins que Espanya no surti de l’armari,- és a dir, fins que no reconeixi la seva riquesa plurinacional- no hi ha res a fer, ni a pelar. Sé que aquesta actitud pessimista ve, en part, d’un sentiment d’incomprensió producte de la nostra estranya naturalesa: som un país amb llengua i cultura però sense Estat, comprimit entre dos Estats jacobins. Però som com som i portem un bagatge de més de mil anys d’història i el que ara ens cal és sortir d’aquesta depressió a base d’esperança en un futur prometedor. Per a progressar només cal que lluitem contra nosaltres mateixos, contra el nostre pessimisme. Si tornem a creure que, tot i els problemes, Catalunya és Catalunya el país començarà a funcionar, de la mateixa manera que el Barça guanyarà quan es cregui que és el Barça.

Artur Ramon i Navarro
¡

Quan estàs en una fira, les primeres hores de la tarda passen lentes com un dia sense pa. Es el moment de la migdiada i només un bon llibre pot alleugerir la immersió en el pou profund dels sons més plàcids. Bé, un bon llibre o una conversa que sorgeix a l’atzar. De sobte, entren dos matrimonis heterosexuals d’edat madura al meu estand. Per l’accent d’una de les senyores intueixo que és de ses illes però dubto si és de Mallorca o de Menorca. Li pregunto i em respon que és menorquina i que viu a Maó (Mó per a ells). El seu marit és d’aquells homes que traspuen pau i de seguida entrem en complicitat: fa uns minuts que els conec i, en canvi, semblen vells amics de tota la vida. Em comenta, no recordo a tomb de què, que eren amics del pintor Hernàndez-Pijoan recentment finat i els hi comento que a mi també m’agrada la seva pintura i que el coneixia i que em semblava una bona persona. Parlem de l’art i de la vida i la conversa és fa agradable a l’hora del cafè. El matrimoni que els acompanyen és de Vic i somriuen i em comenten que tenen una gran casa al centre de la ciutat. Jo els hi dic que hi vaig tot sovint a Vic i que estic d’acord amb l’afirmació d’en Josep Pla que a la plaça Major hi falta una gran escultura. En Pla la volia eqüestre però jo posaria un gran porc d’en Miquel Barceló, la cosa va a gustos.

Es nota que son bona gent amb temps per endavant, amants de l’art per l’art, sense el neguit de les especulacions…

Decideixo segellar la trobada amb un present, un petit cadeau en forma del meu llibre Ofici d’antiquari. Els hi regalo i els hi dedico.Abans, però, el senyor de Menorca xiuxiueja alguna cosa amb la seva esposa i em diu que vol correspondre i com son gelaters i em fa un val en el dors de l’adhesiu de la seva gelateria de Maó, un val per els gelats que es vulguin prendre els meus fills quan ho vulguin. La filla que espero naixerà, si Déu ho vol, portant un gelat sota el braç, versió moderna del pa que portàvem nosaltres. Ens acomiadem encantats d’haver-nos conegut i marxen tots quatre feliços com unes Pasqües.

Passades unes hores retorna la senyora menorquina i em diu que en un dels articles del meu llibre parlo del pintor del divuit Luís Meléndez i que ella li agrada molt i ha estudiat les seves natures mortes durant anys i ha arribat a una conclusió: les composicions expliquen receptes de cuina. I marxa deixant enrere una de les observacions més fines que he sentit mai sobre aquest pintor, anàlisi que no es troba en el centenar de pàgines que darrerament se li han dedicat. Llavors reflexiono sobre l’atzar d’aquesta tarda feliç i entenc que només algú que fa amorosament els gelats que es mengen els nins de Maó pot entendre el transfons subtil de les cuines del realista Meléndez…
Artur Ramon i Navarro
www.entransversal.blogspot.com