Quan el viatger arriba a Nova York, el primer que sobta, enllà de les desmesurades mesures de seguretat, és que els nord-americans encara no han entès que la majoria dels que aterren a la illa no son, ni volen ser immigrants, sinó turistes o homes de negoci. Les autoritats segueixen aferrades a la idea de l’exili que va recorre tot el segle passat quan arribaven riuades d’europeus a Manhattan per refer una vida que havien deixat Atlàntic enllà. Les cues, interrogatoris amb fotografia i empremta dactilar incloses son absolutament surrealistes com ho son les absurdes preguntes que et fan quan embarques sobre si tu has fet l’equipatge o si portes explosius. Que il·lusos!. Quina càndida ment pot pensar que si porto una bomba els hi ho diré?. En fi, passo el control com ho feien els irlandesos que arribaven pel port però amb més comoditats i agafo un yellow cab cap a l’illa de les promeses…

Nova York és una de les poques ciutats del món que el viatger mira més al cel que a terra. La teatralitat d’aquests edificis perd molt des de lluny: vista des de l’autopista que et porta de l’aeroport de Newark a Manhattan sembla Platja d’Aro en gran. En canvi, dins el laberint perds la mesura i enlluerna l’alçada de les torres… Mirant el cel blau trencat entre les pells de vidre d’aquests edificis inacabables observo com els avions segueixen sobrevolant la ciutat. Manhattan és la San Gimignano de la modernitat. Sembla inversemblant que després del 11-S no s’hagi tallat el trànsit aeri sobre Manhattan per sempre més. La visió porta associada la imatge televisiva de l’impacte dels avions i posa els pels de punta. Una tragèdia que només he arribat a comprendre a través del llibre de Don De Lillo, El hombre del salto (Seix Barral,2007).

Observo la gent com camina ràpida per la quadrícula perfecte de la ciutat com formigues. Tot és contradictori. A les paradetes que hi ha a cada cantonada sents música àrab entre olors indescriptibles d’aquests productes que semblen de plàstic. La majoria de les persones, vells i joves, van connectats a mòbils o a Ipods. Una altra contradicció: vivim els temps amb més vehicles per a la comunicació i al mateix temps amb més persones incomunicades, aïllades sota l’aparenta felicitat de la música concentrada. Tot son estratègies per evitar el silenci, és a dir, per poder pensar i veig en alguns bars a dones soles i tristes com sortides d’un quadre de Edward Hopper.

Nova York és la ciutat de l’explotació de la imatge. Hi ha pantalles per tot arreu, als lavabos de les habitacions, als taxis, a les entrades del metro. Imatges lligades a la publicitat que tot ho contaminen, espais plens de soroll . Tot és ràpid, no hi ha un parèntesi per a la reflexió. Si després del 11-S, Busch i el seu ganivet s’haguessin parat a pensar abans de passar a l’acció, el món aniria ara d’altra forma. Enyoro aquells temps quan la cosa més important era saber si la Levinsky li havia fet una fel·lació al president Clinton a la sala oval (oral, hauria de ser). Si Nova York fos com Barcelona i es quedés tot sovint a les fosques perdria la seva raó de ser. Nova York és la ciutat dels neons de color i fantasia: imatges de la CNN, els números taronges dels stock- markets, dels espectacles a Broadway…

Nova York em recorda els quadres d’arquitectures fantàstiques de Monsù Desiderio. Nova York és una arquitectura imaginaria dels europeus, una fantasia d’invenció, un caprici. I s’emmiralla en ciutats europees, especialment París però també Londres. El que determina una manera de ser, -els museus, els restaurants, com vesteix la gent- prové directament d’Europa, de la Vella Europa acomplexada però a Manhattan hi ha més diversitat, com la que trobem als noms dels taxistes que he anat apuntant entre els trajectes: Biyaminov Biyamin, Oluh Sylvanus, Anastasio Pantelio o Obeng Sampson, for example…

Artur Ramon i Navarro

De la mateixa manera que hi ha un síndrome post-part que consisteix en una recol.locació de les hormones en les dones que acaben de parir, la nostra nodrida representació política i institucional a la fira de Frankfurt ha patit una patologia similar, – és l’anomenat síndrome post-Frankfurt-, una cosa natural no s’espantin. Consisteix en viure l’experiència pensant-se molt més del que som i recol.locar les neurones després d’una setmana mirant-se al melic. El reset és dur perquè parteix d’una mentira: som tan collonuts que els grans aconteixements del món ens criden, com la Biennal de Venecia. I després resulta que tot son imaginacions quixotesques portades per l’exultació del moment amb moment-dimissió-no-dimissió.

Cal entendre i comprendre el perquè de tot plegat, tot parafrasejant un llibre de Quim Monzó, l’únic que ens ha representat dignament, sense solemnitat, tal com li agradava a Augusto Monterroso. El perquè està en l’exageradíssima visibilitat mediàtica d’aquest aconteixement que passa cada any i que no és més que una fira comercial on es compren i es venen els drets dels autors. Ens hem passat un any veient i llegint tota mena d’informació sobre aquesta fira amb estèrils polèmiques incloses. La polèmica principal encara no l’he entesa: calia invitar als autors catalans que escriuen en castellà?. Evidentment que no. La literatura la fa la llengua, no el lloc des del que s’escriu i la nostra literatura és catalana perquè ha estat i està escrita en català, finito. El perquè està en l’obscena representació institucional i mediàtica. Què han costat tants polítics i tants presentadors desplaçats?Ens ho diran?.Em temo que no. El perquè està en els shows que hem presentat i amb el públic que hem hagut de llogar perquè assistís als actes. La nòmina d’inefables: Cesc Gelabert, Sol Picó, Carles Santos, i tutti quantti, se li han afegit els Adam Raga de torn que francament no sé que té a veure el trial amb la literatura. He trobat a faltar a l’inefable dels inefables, er millor cuine der mon, o el professor Espadaler que tant val per parlar de literatura medieval com de futbol, on eren el mestres?.

En fi, el final del festa amb la invenció veneciana explica una de les poques coses que m’han agradat de Frankfurt, la ballerina d’ heterofíl·lia de Miquel Barceló. Sembla que el pes ha pogut amb la delicada bellesa de la dona del tou-tou, i és que sempre ensopeguem amb la mateixa pedra: la prepotència i la frustració de ser una cultura universal i singular sí, però sense estat, ni força i sovint mal representada…

Artur Ramon i Navarro

Puntual, el patriarca organitza la taula just quan toquen quarts de tres de la tarda. Els fills han guanyat trenta minuts als costums familiars i ho han fet amb el sistema de la gota malaia, és a dir, sense puntualitat, civilitzadament, sense insubordinació. Ara es dina a les tres, l’hora de la concòrdia. A la cuina, la dona del patriarca arregla els darrers preparatius. No hi ha feina més desagraïda que aquesta: la preparació dura tot el matí i la consumició es despatxa en vint minuts en els que amb sort algú dirà: “està bo aquest pollastre”, mentre es cruspeix un conill. Les dues filles ajuden, diligents, a la mare amb els automatismes apresos d’anys de representar la mateixa funció. Els fills fan veure que posen la taula i compleixen amb els nous temps de fingida paritat. Les joves copien mimèticament a les dones de la casa mentre els gendres o no hi son o arriben tard i quan ho fan com a molt mouen quatre cadires del porxo a l’era. Observar com prepara el dinar la família del patriarca és una experiència sociològica de primer ordre: la importància de cada membre de la família ve dictada per la seva implicació en el treball, com les formigues.

A les tres en punt es dina al jardí. Hi ha dos taules. Una, pels menuts i una pels grans i normalment dos menús. La dels petits és una amalgama de sala bolonyesa o beixamel entre crits i sobtades interrupcions per culpa de les abelles que desperten una freudiana reacció que consisteix en cridar i aixoplugar-se sota els pits dels pares. Mentre, els grans dinen i les converses xoquen frontalment com si fossin transportades per autos de xoc: la conquesta del silenci. Fa temps que en aquests dinars cal aprendre a ser molt ràpid, no s’hi val divagar, que de la idea a la paraula no passi més d’una dècima de segon perquè sinó estàs perdut, mut. Per sort, el patriarca no monopolitza les converses, ni fa callar als demés. Assenteix i riu i puntualitza i és generós amb els temps d’intervenció dels altres perquè sap que la seva posició patriarcal li dona un temps propi que pot utilitzar com vulgui. Té un as a la manega i juga bé les seves cartes, sense recrear-se. Els fills han aprés el funcionament de la partida i juguen de similar manera amb aquella complicitat fraternal que permet un esgrima verbal apassionat però que mai no toca de mort. Els sobrevinguts, amb llurs graus de veterania, intervenen prudentment, llevat d’un que li agrada agafar-se més temps del que li pertoca però que intenta utilitzar-lo amb enginy i humor. Dins de la generalitat de les converses, diríem que cada membre de la família té una especialització: la feina, la política municipal, les motos, la crítica sistemàtica del proïsme quan aquest no hi és (l’absència es penalitza) o els viatges sempre tan exòtics.

A mi, però, el que més m’agrada és analitzar el paper de la dona del patriarca. Ella és el motor silenciós de tot plegat perquè sense la seva dedicació no hi hauria dinar, sense l’amor amb el que ha elaborat els plats, no passaria res. Cuinar és estimar sense paraules. A vegades, davant el desordre de la conversa i alguns monòlegs inacabables pren el rol de moderadora i fa callar a alguns perquè parlin els altres: actua com una mena de Robin Hood en temps sense silenci. Però tot va molt ràpid i la vida flueix intensament entre plat i plat i no suporta quedar-se fora dels grans temes que es parlen als entreactes . Li sembla que parlen a la seva esquena i els posa a tots en pausa.

Llavors, l’esperen i segueixen parlant fins que arriben les postres i els cafès i les sobretaules infinites amb les galetes Birba que l’àvia o el gendre pilota han portat, sobretaules embolcallades pel fum dels cigars i regades per la dolçor d’estiu del moscatell.

Els dinars del patriarca son efímers però la seva memòria és perdurable: espero que el patriarca en pugui fer molts més i que jo els pugui viure o, al seu dictat, escriure.

Artur Ramon i Navarro