Son les cinc de la tarda. Estació dels Ferrocarrils de Plaça Molina. Baixo l’ascensor envoltat de tennagers que acaben de sortir del seu primer dia de classe a l’Institut. Un noi, el rostre del qual està folrat amb grans a punt d’una explosió de pus, després de saludar una noia que es creu més bella del que és, li diu: “¿Cómo ha ido el primer dia de clase?” i ella, presumida, mentre es desconnecta l’auricular blanc de l’Ipod-nano, li espeta: “muy mierda”. I ho diu en veu alta i sense rubor.

Enllà d’aquesta exaltació actual de la mala educació, una reivindicació de les males maneres, darrera d’aquesta càpsula muymierda que pronuncia l’adolescent no hi ha una resposta sinó una actitud i això és el que preocupa. ¿Com pot ser molt merda el primer dia de classe?, ¿com pot ser molt merda retrobar-se amb els companys, tornar al món de l’estudi i dels llibres?. El molt merda vol dir que vivim en una societat en la que fora de l’oci tot és molt merda. No hi ha res. Tornar a l’escola no només vol dir concloure les vacances com a espai d’oci sinó que també significa retornar a una certa cultura de l’esforç, encuriosir-te per les coses. I hi ha una renúncia col·lectiva a tot els que significa deixar de ser un subjecte passiu,- el jo connectat als Ipods, videojocs, Internets i televisions-, per passar a ser un subjecte actiu que s’encurioseix, que pensa, que llegeix, que escriu…La cultura audiovisual pesa tant, és tan potent i forta que crea una bombolla on es refugien mil.lions de criatures com a ramats. Aquest món audiovisual és, sens dubte, l’opi del segle XXI. Qüestionar-lo amb noves propostes que engresquin és el gran repte per a educadors i pares. Fer entendre avui als nens que enllà de la Playstation hi ha vida comença a ser una proesa. I no s’hi val prohibir perquè acaba sent pitjor. Quan era petit tenia uns veïns que es passaven el dia mirant la tele a casa amb l’excusa de que a casa seva els hi tenien prohibit.

Ahir la meva filla em diu que no vol anar a l’escola (fa segon de primària) perquè no li surten bé les matemàtiques. Li responc que anar a l’escola no és optatiu, és obligatori com anar a treballar i que justament la portem perquè aprengui, que si ja en sàpigues no hi aniria. A la tarda repassem el càlcul mental i veu que no és tan dolenta com es pensa i espero que aviat comenci a agradar-li. Li dic que de petit jo era pitjor que ella i que sempre em van tirar més les lletres que els números i que no cal desanimar-se i que un s’ha d’esforçar en tot el què fa.

Només desitjo que d’aquí deu anys quan la meva filla es trobi un borinot d’aquests baixant l’ascensor de la Plaça Molina i li faci la mateixa pregunta ella contesti ( en català, si us plau): “molt bé, m’ha agradat molt”, perquè ni la vida, ni el primer dia de classe tenen res a veure amb la merda, sinó amb la il·lusió per superar-nos i ser millors.

Artur Ramon i Navarro

Retornat de Madrid m’assabento de la mort de Francisco Umbral, un dels símbols literaris de la capital on he passat aquest estiu. La seva perdua va lligada al record de la primera i última vegada que el vaig veure al Café Gijón fa una pila d’anys. Em va impressionar la seva figura de dandi tronat, portant una bufanda vermella en ple més d’Agost,-recurs molt afrencesat, una mena d’homentage a Baudelaire, que també duia Pierre Rosemberg quan dirigia el museu del Louvre-, un home que caminava recta com una escombra i seriós com un cagarro, un home que semblava talment de cera, com si la figura que representa a l’escriptor en el Museu que hi ha molt a prop, a la plaça Colon,l’haguessín airejat una estona.Aquesta sensació de ninots de cera només l’he tingut veient a l’Umbral i als Reis. LLavors jo era molt jove i ja tenia vocació literaria i encara només admirava l’ambient i el posat de l’Umbral al Café Gijón. El fum,-quan fumar no era un delicte- embolcallava les tertúlies i les paraules morien en el marbre funerari de les taules. Eren dies de la Transició, a les ràdies sonava el Serrat de Para piel de manzana i el Gijón era un temple, o una colmena com diría Cela a la qual m’hagués agradat pertanyer.

Anys més tard vaig deixar enrera el record del personatge per introduir-me en la seva literatura. La lectura de Mortal y Rosa va ser un veritable descobriment. Una prosa profunda i poètica que servia a una narració colpidora: el dolor per la pèrdua del seu fill mort als sis anys de leucemia. Mai no oblidaré aquella frase: “cuando me arranco al bosque de los sueños…y me cobro a mí mismo, me voy lentamente completando…he dejado de interesarme por mis sueños” I que acaba amb un contundent: “ A la mierda con Freud”. Mortal y Rosa és una de les gran obres de la literatura espanyola del segle XX. Més que un llibre de memoria és una elegía, un crit desesperat, una confessió d’un home abatut per un fet contra-natura. Mortal y Rosa demostra que la literatura, entre altres coses, pot ser un vehicle potentíssim per al psicoanálisis. Per això, renega de Freud, perquè no li cal, ja escriu.

La gent recorda Umbral per la seva sortida de tó malhumorada en el programa de Mercedes Milà quan va reclamar que havia anat allí per a parlar del seu llibre. Naturalment, el seu nacionalisme espanyol i anticatalanisme poc han ajudat a proyectar-lo entre nosaltres que acostumem a lligar sempre literatura i ideología, la qual cosa si no ens permet admirar lliurement figures tan nostres com un D’Ors o un Pla encegats per aquest vici, és imposible pensar que poguem accedir sense prejudicis a un autor com Francisco Umbral.

Enllà de la seva narrativa de la qual he llegit algunes obres bones com Travesía de Madrid i assaigs notables com el dedicats a Larra o Valle-Inclán, l’Umbral que més admiro és l’articulista, el creador de la columna que és una carrera ràpida que està a l’abast de molt pocs. Confesso que comprava el diàri on escrivia només per llegir la seva secció Los placeres y los días. LLegir Umbral era un dels plaers del dia. Com li va ensenyar el seu mestres González Ruano un article és : “como una morcilla dentro metes lo que quieras pero debe estar bien atada por un principio y un final”. Pero, a més a més, Umbral feia de les seves columnes poesia en estat pur i arribava a una excel.lència en aquest exercici d’esgrima diària a la qual només hi han arribat poquissíms autors. Observadors de la realitat i poetes de la cosa qüotidiana que amb l’esboç d’unes poques ratlles son capaços de construir tot un món, un món on la única cosa que importa és l’home.

Artur Ramon i Navarro

Porto dies sense dormir. He visitat dues vegades la mostra de Patinir i tinc el síndrome de Stendhal, estic posseït per la bellesa patiniriana.
En tot el dia no em trec del cap alguns quadres de l’exposició, els paisatges de roques punxegudes incendiats, els horitzons inabastablement blaus. Però hi ha un quadre que em produeix insomni. Es tracta de Caront travessant la llacuna Estigia, de 1520-1524. En una sola composició Patinir reuneix imatges bíbliques amb imatges de la mitologia greco-romana. Al mig de la llacuna, Caront rema una petita embarcació de fusta transportant una ànima. El mar està arrissat i els núvols, llunyans, anuncien tempesta. A la seva esquerr,a hi ha la riba que simbolitza el Paradís amb àngels acompanyant les ànimes bones. Només s’arriba en aquest paratges de bellesa inenarrable a través d’uns afluents i passant per davant de la font de la vida, una construcció d’un blau deliqüescent que sembla talment una medusa feta arquitectura. Per contra, la riba dreta enganya. Al principi ens ofereix la mateixa orografia que la del Paradís,- vegetació frondosa, naturalesa esclatant-, però tot seguit el paratge canvia i una construcció defensiva fa de barrera a l’Infern. Un paratge inhòspit, protegit per una bèstia amb tres caps de gos: el cerber que vigila el territori del pecat. Al fons, un incendi amb pecadors consumint-se entre flames. Puc sentir el que sentien els espectadors que van veure aquesta obra per primera vegada: l’enlluernament per la qualitat tècnica i el missatge que anuncia. Sí, arribar al Paradís és sempre més difícil que entrar a l’Infern. En tota la història de la pintura mai no s’ha representat tan bé una ànima conduïda al seu fatal destí com aquesta que acompanya Caront: ànima quasi transparent, ànima pura.

Surto del Prado quasi levitant i decideixo retornar al Madrid antic i perdre’m pel laberint dels seu carrers de poble. Entro a Lardy i em prenc un Porto i penso en Thomas Bernhard, el mestre que freqüentà aquest local. Deixo que passi al temps fins a l’hora de sopar. Aniré al restaurant dels meus amics Castaneda, una família de mexicans, el patriarca de la qual és el gran pintor Alfredo Castaneda, que regenten un local de nom encantador: Entre suspiro i suspiro. M’hi acosto i els hi estranya que en ple mes d’agost estigui a Madrid. Sopem plegats i em conviden a veure els últims quadres de l’Alfredo abans que marxin a una mostra a Nova York.

L’estudi de l’Alfredo està molt a prop i arribem sense haver fet la digestió. Es disposen ordenadament teles acabades al costat d’ algunes a mig fer i em sorprèn la presència d’un personatge petit i barbut com un barrufet que s’assembla al pintor. A la dreta una biblioteca, el que ell anomena: “mi altar, mis santos, como los toreros”. La seva pintura és una illa, aliena als corrents contemporanis . És una pintura descriptiva, una mena de fussió entre Patinir i Magritte. Pura ironia. M’agrada un quadre que representa un paisatge amb un penya-segat, molt patiniriana. Li comento la relació (als artistes no els hi agrada que els hi descobreixis les influències) i em diu que el cineasta Gonzalo Suárez ja ho va escriure en una crítica d’una de les seves exposicions. Ens acomiadem.

Mentre deixo Madrid penso que no ha estat gens malament aquesta decisió d’estiuejar a la capital del Regne. He descobert nous paisatges i gent nova i m’he adonat que, en el fons, catalans i madrilenys, per molt que ens pesi, no som tan diferents com ens creiem.

Artur Ramon i Navarro

Un ermità a Madrid (1)

El trajecte de Barcelona a Madrid en cotxe explica perfectament el diàleg històric entre les dues ciutats: una autopista de peatge fins a Saragossa i una autovia irregular i trista fins a la capital del Regne. Les alternatives ja les coneixem: el pont aeri caríssim ara substituït per les companyies de low-cost i un tren que tarda quasi tant com el cotxe. Sempre ens queda anar a Camp de Tarragona i fer-nos il.lusions agafant l’AVE: sortint de Barcelona a les sis podem estar al centre de la capital a les onze. Aquesta comunicació és una metàfora perfecte de com ens hem anat relacionant madrilenys i catalans en aquesta Espanya de les autonomies tan prospera: amb sort l’AVE arribarà a Barcelona quinze anys després que el va unir amb Sevilla. Això sí, aquí ens agrada perdre el temps discutint Estatutets i mirant les obres, els catalans som com jubilats…

Enllà de la mala carretera plena de corbes perillosíssimes, sobta que no hi hagi cap restaurant mínimament decent on parar. Entre Saragossa i Madrid, a part d’un paisatge àrid inabastable i pobles amb noms d’horrorosa fonètica hi ha alguns restaurants que semblen puticlubs disfressats on hi ha uns personatges amb uniformes tristíssims sortits dels paradors nacionals del franquisme i menjadors on impera un mal gust inenarrable que va de la televisió omnipresent com un altar modern i alguna bèstia dissecada que ens mira amb la compassió pròpia de la reencarnació: de bèstia a bibelot. ¿ Per què els hi agraden tant la cosa de la taxidèrmia en espais dedicats a l’hostaleria? Semblen dos conceptes higiènicament antagònics, si al menys fossin cranis d’ossos nets com escultures i no aquests caps de pelatges pretèrits que han acumulat pols i polls com les catifes.

Arribo a Madrid a través de la R2 la única autopista de peatge que naturalment no hi passa ningú perquè en aquestes terres no tenen el mal costum de pagar quan viatgen en auto.

Em vaig fent a la idea que per raons laborals aquest estiu no tinc vacances i hauré de viure vint dies en aquesta ciutat estranya on penso escriure aquestes cròniques, el títol de les quals l’he manllevat del gran Calvino quan escrivia des de Paris. Un ermità, sí, perquè em passaré el dia a l’hotel aixoplugat per l’aire condicionat des d’on podré llegir, escriure aquestes cròniques i veure pel·lícules en DVD, des del mateix ordinador en que escric ara.

¿Sortiré?. La nit de Madrid ja la conec i m’interessa ben poc. Sempre em quedarà el parc del Retiro , el jardí Botànic d’espècies extraordinàries i el Prado (estic delirós per veure Patinir!),. M’esperen Velàzquez i Goya, els quals seria capaç de canviar pel nostre mar. De fet, el Prado és una mena de mar, un oceà de pintura bona, impossible de conèixer en una sola vida i al qual penso dedicar més dels tres minuts que dedicava o de les tres hores gran d’Ors.

(Continuarà)

Artur Ramon i Navarro

Un ermità a Madrid (2)

El parc del Retiro és un pulmó a la ciutat. Tota gran ciutat té un gran parc que l’oxigena: Londres té el Hyde Park, Paris el Bois de Boulogne i Madrid el Retiro. A Barcelona ens falta un gran parc perquè el de la Ciutadella és petit. Tenim una ciutat emmarcada entre muntanyes i potser el nostre gran parc és Montjuïc. Al matí corro pel Retiro i vaig fins a l’escultura del Angel Caido. Travesso el llac amb les seves barques de fusta preparades pels enamorats i les aigües verdoses que emmirallen aquesta arquitectura monumental i escenogràfica com l’attrezzo d’una òpera. Demà llogaré una canoa i remaré per aquestes aigües. No hi ha res com començar el matí oxigenant-me.

Esmorzo unes porras (una mena de xurros més oliosos que els nostres xurros) a la cafeteria La Llave de Oro de l’hotel Wellington , al carrer Velázquez, local que fa uns anys van remodelar. Abans semblava sortit de la sèrie Cuentame, com tants establiments de Madrid, però ara té un disseny dubtós, barat. Decideixo passar el dia al Madrid antiguo. Intento anar a veure el Convento de las Salesa Reales però, després de fer tres quarts d’hora de cua entre guiris amb color gamba vinguts d’arreu, desisteixo. Entro al cor de la Plaza Mayor sota les portalades, protegint-me d’aquest sol d’agost que cau com una llosa. Al voltant de la plaça hi han establiments singulars sortits del Madrid més castís, entre els quals destaca La Torre del Oro amb caps de braus dissecats que miren amb tristesa, impertèrrits mentre des d’un panell electrònic s’anuncia amb lletres vermelles: “lomo embuchado, sordaito de Pavia, pescaito frito al estilo Andalusia, Jamon Iberico,…”, un ambient que està entre Ramon Gómez de la Serna i Santiago Segura. Després d’aquesta experiència antropològica en el bar andalusí sembla que ja ho has vist tot. Passat el Museo del Jamón amb fotografies de l’oferta gastronòmica (el bocata de calamares val a la barra €2,30 i al saló € 2,90) em planto davant La Favorita, merceria dedicada a l’art del capell. Uns jubilats de Salamanca miren les gorres i un li espeta a l’altre: “ Ese color crema no te iría mal pal monte”. Dos establiments enllà, venen souvenirs i samarretes. En una llegeixo: “My name is Bon,cabrón”, amb aquest gust made in Jueves tan fi i elegant.
A la xarcuteria Los Ferreros es disposen les viandes en simetria perfecte com sortides d’un Morandi rural: “queso roncal, manchego, Keg and Cia Holanda, Gouda, Señorío de Valderrey, Cabrales…”, acompanyats de: “ Cecina de Leon, preparado para fabada, chorizo Cabero, embutidos Compango”, productes per a una dieta equilibrada i antimediterrània…

No aguanto més aquesta olor de formatge en fermentació, ni aquesta calor seca, insofrible, ni aquest merchandising de la bandera espanyola que m’ofèn. Per molt que vulguin ser la capital d’Espanya, Madrid no deixa de ser el poble més gran de Castella.

(Continuarà)

Artur Ramon i Navarro