De nen, magnifiques els viatges dels grans. Quan era petit, els únics que a casa viatjaven per plaer eren els meus avis i alguns dels seus viatges formen part de la mitologia familiar, entre els quals el nom italianitzant de l’illa grega de Santorini està en lloc destacat. Viatjar llavors, -anys seixanta-, era un luxe, i l’avió un mitjà de transport civilitzat. Passat quaranta anys, viatjar és una vulgaritat i l’avió, la Sarfa. Retornant a Santorini, les fotografies en blanc i negre dels meus avis pujant en burret el camí en ziga-zaga que separa el port de Acinios de la Vila de Thira, se’m van quedar gravades a la memòria i hi retorno ara que baixo amb un cavall- bonsai aquest mateix camí que ells pujaven, acompanyat d’un dels meus cunyats i uns dels meus nebots i d’un cuidador dels burros que s’assembla al Pere Tàpies i té unes mans monstruoses, només li falten les urpes; és l’home-ruc o l’home-llop?.

Santorini està situada en un lloc insòlit, màgic, com ho son els paratges volcànics. No puc imaginar com deuria ser la brutal erupció del volcà que va enfonsar l’illa en temps dels dinosaures. Ara, les vinyes broten de la terra negra com passa a Lanzarote, terra fèrtil pels vins blancs i sants, dolços. A l’oest és escarpada i rocosa mentre al sud descendeix lentament per turons de verd i negre. Les figueres hi creixen fortes en aquesta terra de lava entre els eucaliptus i els festucs. Una illa, els habitants de la qual van haver d’emigrar: mariners comerciant els productes locals,-ceràmica, vi, oli,…-pel Mar Negre des dels inicis de la seva història mil·lenària fins al segle XX. Des de llavors, Santorini no exporta sinó que importa. La industria del turisme de luxe que es nota des de l’aeroport construït als anys setanta fins a les botigues de luxe, joieries and so on. Moltes parelles de rics europeus i americans trien l’illa per a casar-se o passar la lluna de mel entre capvespres inoblidables. Cases blanques retallades entre el blau del mar: un plató ideal per a l’amor.

El Blue Monarch ja està preparat per salpar i cau la tarda daurant aquests penya-segats salvatges a la joia de les Cíclades. S’acaba el viatge. Tot comença i tot acaba, fugaçment. Viatjar és recordar. En aquestes mateixes aigües fa tan sols uns mesos va naufragar el Sea Diamond, ara es troba a 240 metres sota l’aigua. Allí roman el vaixell convertit en monstre marí, en la submarina idealització de la polis postmoderna. D’aquí dos mil anys els buscadors de tresors el descobriran sota les aigües i podran entendre millor el perquè de la nostra decadent civilització i s’adonaran que érem copia de copies, que tot ja estava inventat a la Grècia clàssica com aquestes ceràmiques del Museu Arqueològic d’Atenes que son Picassos avant la lettre o els ídols de marbre que només s’avancen en 3000 anys a Brancusi. Sí, som copia de copies però al menys ens seguim emmirallant en el millor dels miralls possibles a la recerca de la bellesa perduda. Al menys ens queda la Grècia clàssica, fossilitzada a Roma, la qual he pogut conèixer gràcies a aquest viatge caigut del cel dels Déus de l’Olímp.

Artur Ramon i Navarro

Paguem la novatada i arribats a Turquia no contractem el tour, i ens quedem a la ciutat sense veure les ruines d’Efesos. Els creuers porten aquest complement incorportat del qual ningú en parla quan els contractes. A cada illa, hi ha una visita guiada amb autocar que cal pagar religiosament, a part. Si no ho fas corres el risc de quedar-te en un poble ple de carrers amb botigues de souvenirs o simplement no poder baixar del vaixell i divisar l’illa entre les finestres rodones dels camarots.

Apresa la lliçó, a Patmos contractem una guia, de nom Paola,
el cognom de la qual no recordo, que fa trenta anys s’assemblà a Marlene Moreau, neta d’una senyora de Castelló d’Empuries. Ens guia per l’illa més mística de l’Egeu amb la fe de les persones que estimen la terra on viuen. Arribem al monestir que alberga la cova on sant Pau va tenir la rebel.lació de Déu i va escriure el Llibre de l’Apocalipsi. Baixem quaranta-quatre escales, el nombre de les quals ens l’assenyalà la Paola amb aquella obsessió per les dades quantitatives que només tenen els/les guies. A dins, el sostre baix de la cova entre taules sobre fons d’or d’influència bizantina representant el sant al qual se li consagra el santuari. Surto amb energia positiva. A Patmos es respira puresa, tradició, espiritualitat, ençà i enllà de les postals que idealitzen les illes gregues. Una gran roca al mig d’un paisatge metafísic em fa pensar amb el món orgànic d’Yves Tanguy. Aquí els miracles es fan pedra i els eucaliptus voregen les carreteres. Religió i natura, només falta la pintura…Hi ha bona pintura grega?. Tan sols recordo El Greco, que fou més venecià que grec.

A l’alba arribem a Creta, a Heraclion la seva capital que a primers del segle XVI va nèixer justament Domeniko Theotokopulos, El Greco, quan la ciutat es deia Candía i estava sota domini venecià. Ens porten en ramat al palau de Knosos, centre de la cultura minòica. Reconstrucció a principis del segle XX d’Arthur Evans que ha convertit quatre fragments en un simulacre, un Port Aventura arqueològic. No queda res, algunes columnes i troços de frescs que ens permenten conèixer la pintura grega, lineal com ha quedat reflexada en la ceràmica. Sembla que la milenaria cultura minoica va ser destruida per un tsunami el 1400 ac, no va caldre cap guerra perquè la força de les aigues va acabar amb aquest palau laberíntic darrera la bellesa del qual un dia habità el Minotaure…

Continuarà
Artur Ramon i Navarro

A coberta del Blue Monarch, escolto el Viatge a Itaca de Lluís Llach des del Ipod. Un mar d’un blau intens entre l’horitzó de boires i illes de noms innombrables: un paisatge fet per a copsar en aquarel·les. A mitja tarda arribem al port de Mikonos. Fa un vent tramuntant que accentua la sensació de fred. Mikonos és un poble de pescadors reconstruït. Em recorda Binibeca a Menorca o Portofino a la costa Ligur. Carrers laberíntics encalats: blanc i blau, mediterranis. Gats. Botigues cares. Joieries de disseny. Comerços que venen els fruits del mar com si fossin obres d’art, úniques: esponges a deu euros, petxines a vint-i-quatre i mandíbules d’os de petits tiburons a cinquanta…

Mikonos té un aire cosmopolita, gai. No queda res del seu passat de pescadors, ara és l’escenografia perfecte perquè els continentals arribats d’arreu trobin en un parell d’hores, (les que ens deixa la dictadura del creuer), la idealització de les illes gregues: Mikonos i Santorini, dues postals. La posta de sol és espectacular: segur que algú l’ha intentat comprar però afortunadament hi ha algunes coses que encara no es compren, com la bellesa clàssica d’aquesta grega que ara s’amaga pel laberint de l’illa, grega rossa. M’adono que hi ha dues tipologies ben clares de dones gregues: les morenes i bigotudes, arcaiques, i aquestes gregues que semblen nòrdiques, futures, deeses modernes com la Bar Rafaelli. A dalt del mirador hi ha un molí d’aigua, i una vista espectacular de la Vila, terrats blancs coronats per les antenes parabòliques i el llençol del mar que afavoreix al Déu dels vents.

Sopem al vaixell al costat del capità, un home en l’esplendor de la seva seixantena que trobo massa gran per anar disfressat de primera comunió. Després a la sala El Greco, hi ha ball. Surt un home-balena mexicà portant entre els dits una dona bulímica. Al seu costat, hi ha un japonès tan prehistòric com presumit que es balanceja sobre una senyora maquillada en blanc. Els animadors van mal caracteritzats de Travolta a Grease i d’Elvis, respectivament. Sense gràcia a Grècia, thanks Cabrera. La discoteca d’un creuer és un contenidor de la nostàlgia en moviment, el simulacre de la felicitat, de l’eterna joventut. El temps passa volant perquè no hi ha temps per a res. Al Karaoke, un desgraciat de Badalona imita a Julio Iglesias, pitjor que els Morancos. Després dues lesbianes sixties s’ofeguen en una cançó impossible d’atribuir, entre galls que acabaran enfadant a Poseidó.

Mentre la vida es condensa en el Blue Monarch, el vent ens porta per les aigües de les Cíclades i sé que a l’alba ja serem a Turquia.

Continuarà
Artur Ramon i Navarro

Escenes en una perruqueria

Una perruqueria és un dels negocis de la il.lusió. Hi anem per deixar de ser els que erem. Hi ha un abans i un després de passar per la perruqueria. M’hagués agradat seurem un dia en un d’aquests salons per prendre notes i poder-vos-les servir de manera natural. Privat d’aquest desig de notari de perruqueria, passaré a ser un cronista eventual, portat pel què he vist i pel que he imaginat. Aviso: tota coincidencia amb la realitat és pura coincidència.
La perruqueria acostuma a ser un negoci femení, tot i que en els darrrers anys la paritat entre els dos sexes ens ha permés als homes entrar en territoris que abans només estaven reservats a les dones. Tot i així, la presència d’un home en aquest santuari de la vanitat de les fèmines és tan estranya com la d’un pop en un garatge i algunes vegades m’he sentit rar mentre em començaven a tallar els cabells entre dones banyades en tints o portant compactes artilugis com a capell. Hi ha dones de totes les edats, un inventari del genere femení, des de la nena que li retallen el serrell quan s’està quieta fins a la venerable senyora que després de tres hores surt amb els cabells de lila fluorescent, la qual podries veure, com un far, en el cor de la nit. Entre la més jove i la més gran, un exercit de senyores de totes les edats entren demanant hora i amb l’esperança de trobar el millor d’elles mateixes a través d’un estilisme adeqüat. Una peluqueria és una màquina del temps, la recerca de l’eterna joventut. Recordo la imatge entranyable d’una amiga meva que quan el seu matrimoni ja estava agonitzant va demanar hora a la perruquera amb la confiança que per la força màgica del nou pentinat el seu marit es quedés amb ella i no amb la noia més jove amb la qual s’entenia des de feia anys. Com deia el gran Johnson: “segones núpcies: el triomf de l’esperança sobre l’experiència”…
Les clientes s’asseuen i es vesteixen amb aquelles bates negres sense manegues que encara conserven com a penyora algun cabell sortit del cap del darrer client. Com a presumits escarbats, passen a rentar-se el cap en aquesta mena d’orinals inveritits on la temperatura de l’aigua mai no és la ideal i sobre la qual acostumes a mentir. Això sí, cada ensabonada porta un regal: un massatge capil.lar que t’ajuda a dormir o et provoca el record de les escenes més eròtiques de la pel.licula El marido de la peluquera. I despres passen novament a la butaca on demanaran, davant del mirall: cruel autoretrat-, allò que busquen. Tot és un joc de miralls en el que veus i parles al perruquer o a la perruquera des de la imatge invertida que et produeix el mirall. Des del mirall observes el procés, la transformació, mentre plouen els cabells al terra. A vegades has de donar conversa al professional de les tisores i això sempre és avorrit perquè mai no saps de què parlar. Ja sé que el temps és un argument imbatible però a mi el temps em deixa del tot indiferent i se’m fa difícil parlar d’alguna cosa que no m’apassiona. Es veritat que les dones com es troben en congregació tenen un arsenal de temes inimaginables per a nosaltres: de la darrera tafaneria del Tomate (per cert, em va encantar l’estat de la qüestió d’Ortega Cano tan ben definit per Tico Medina: “este hombre puede matar o puede morir”, sintètica sentència lacònica). A vegades, pots posar-te al dia de les darreres noticies servides en paper couxé i saber coses tan interessants com que la Nietísima i el seu judoKa han visitat Cobadonga.
Tinc una veina que es passa el dia a la perruqueria, diria que viu allí. Cada vegada que hi vaig me la trobo, i em fa l’efecte que busca el mateix que la meva amiga ja divorciada: retenir al marit-tomàquet a través d’un canvi constant de pentinat. De fet, una dona que canvia cada setmana de pentinat és una multi-dona. Son moltes dones en una, com les nines russes i això per l’imaginari eròtic masculi sempre té el seu què perquè més que el vestit o el perfum, la veritable imatge, la més autèntica, només te la dona el pentinat, el gust del qual depen d’aquest professional que renta, talla i ennobleix amb la seva feina els nostres cabells: el jardiner secret del nostre ego…
Artur Ramon i Navarro