Tintoretto (2)
De cada gran exposició caldria fer una tria personal: escollir els quadres amb els quals t’agradaria conviure. De les tres hores tintorettianes recorrent la mostra al Museu del Prado, em quedaria amb les següents obres:
Sant Agustí curant als baldats (1550).
Obra banyada en gris i blaus. Una autèntica simfonia de escorços sortits de les escultures de Miquel Àngel. Insinua el clarobscur que triomfarà setanta anys després amb Caravaggio. M’agraden els personatges que semblen sortits d’un núvol al fons, pintats amb suaus tocs de pinzell: un somni pre-romànic.
Sant Jordi i el drac (1553)
Quadre construït en quatre plans: la princesa que fuig teatralment vestida de vermell tintorettià avellutat, l’home que jeu amb un cos proper als de Mantenga, el sant Jordi lluitant d’esquena amb el drac ferotge, i el fons amb el castell entre un cel explotant de Déu i de sol. Intel·ligència compositiva, moviment i colors.
El Lavatori (1548-1549)
Centra l’escena un gos de perfil prestat de Bassano però amb el pel menys sedós i el cos tacat. Un home a l’esquerra és treu la sandàlia en un dels models més bells del repertori tintorettià de formes. Un altra intenta treure-li les botes amb una escena que sembla sortida d’una comèdia de Goldoni. Els protagonistes estan conversant a la taula després de dinar i a la dreta destaca el conjunt de Crist. Darrera, una arquitectura provenint d’un gravat derivat de Serlio que Tintoretto ha millorat introduint l’aigua. Sublim fusió del Renaixement clàssic amb l’incipient Manierisme: obra de frontera.
Tarquini i Lucrecia (1578-1580)
Per contraposició amb la versió de Tizià, la de Tintoretto és més sensual, menys rígida, humana. Les dues figures estan seminues i Tarquini mostra la força que el porta a Lucrecia expressada amb l’escultura caiguda que ornamentava el llit i les perles arrancades del collaret, preciosa visió de l’art conceptual avant la lettre amb la ironia d’una de les perles molt a prop del sexe: una perla o una gota de la passió del violador. En primer pla hi ha el ganivet amb el qual Lucrecia es llevarà la vida.
Autoretrats (1547/1587)
Es preciós comparar el primer i l’últim Autoretrat de Tintoretto, inici i final de la mostra. Com més tard passarà amb Rembrandt, el rostre de Tintoretto és una radiografia de la seva ànima, el mapa de la seva biografia. No hi ha cap alusió al seu ofici, ni al seu estatus: el rostre despullat. Contrasta la imatge del jove que amb els ulls es vol menjar el món amb la de del vell que tot ho ha vist i només espera la mort. Entre una imatge i l’altre el mirall ha vist passar quaranta anys.
Torno de Madrid en tren i per la finestra passen els fotogrames d’un paisatge antic. Amb l’arribada de la primavera ha nevat i els camps conserven encara el blanc immaculat. Fa fred. De darrera de la boira em sembla veure les figures sortides encara del pinzell de Tintoretto, insinuades, aquarel.lades i m’adono que no hi ha res millor que començar a comprendre un pintor quan no és fàcil i l’has mirat molt .
P.D. Sovint la realitat evoca la ficció. M’atrapa la imatge en escorç del nedador Michael Phelps a punt de capbussar-se en la portada d’un diari de tirada nacional: l’home-anfibi, em dic. M’atrapa perquè és una imatge tan antiga com moderna que ens transporta a les bèsties prehistòriques i avança l’home del futur. No trobo però la font de la qual prové aquesta potent imatge. Passats uns minuts m’adono que aquest cap que no té quasi connexió amb el tronc és el mateix del vell que espia la casta Susanna en el quadre de Tintoretto.
Artur Ramon i Navarro

Tintoretto
Hi ha pintors que només pots arribar a descobrir a través del temps. Artistes que concentren el seu món en obres hermètiques, callades, que necessiten dedicació i perseverança. El Tintoretto, com El Greco,-el seu germà greco-espanyol-, és un exemple d’aquests pintors difícils. I és per això que comparativament amb altres mestres de la seva escola i generació,-Venècia, segle XVI-, mestres com Tizià o el Veronés, ha gaudit de menys exposicions i estudis. La mostra antològica que ara presenta el Museu del Prado fins el …és una oportunitat única per conèixer i reconèixer la vàlua d’un dels grans mestres de la història de la pintura antiga: Tintoretto.
La historiografia antiga va definir el mestre venecià amb una equació perfecte: el dibuix de Miquel Àngel i el color de Tizià. De forma sintètica, aquest és Tintoretto sí, però el seu món és molt més ric i comprimir-lo entre la cultura florentina del dibuix que conegué copiant els models miquelangelescs i el color d’ ocres i liles del vell Tizià, -mestre que segons la llegenda el feu fora del taller perquè s’adonà que era massa bo i podia fer-li ombra-, és simplificar massa l’estudi d’un pintor laberíntic. Es veritat que Tintoretto s’apropa al cos humà des de la copia en dibuix de les escultures i no tant des de l’anatomia i les seves dones tenen una tipologia de cos similar a les de Cranach però amb més ventre, son com les dones del mestre alemany però després d’haver parit. Dones de pell d’alabastre com la casta Susanna, amb un pentinat de trenes en scaletrix, banyant-se mentre els vells l’observen com uns voayeurs avant la lettre. En canvi, la seva Lucrecia és més bruna, sensual dama enredada entre les formes serpentinades del seu violador. Es fascinant, el rostre de cera d’Helena amb els llavis de carmí intens en un quadre atapeït de figures en escorços impossibles.
Enllà de la capacitat de Tintoretto per donar resposta als reptes més difícils que ell mateix es planteja, enllà de la seva fantasia veneciana per imaginar espais més propis del teatre que de la pintura, enllà dels seus colors de vi i de blau ultramarí, el que més m’agrada és anar descobrint els detalls que configuren la seva peculiar manera de pintar. Així, en el Lavatori a més de fer protagonista principal al gos el qual tracta amb un pinzell que sembla acariciar-lo, tot donant l’últim toc de blanc siluetajant el perfil del seu cap i separant-lo del fons, un dels apòstols llueix una calba napolitana amb una piga negra al bell mig de la coroneta. Es la mateixa calba que ara veiem frontal i sense continuïtat amb la resta del cos en el cap del vell que espia a Susanna.
M’agrada observar com Tintoretto disfruta pintant animals quotidians: la gallina i els coloms del Naixement i els diversos gossos del seu repertori que avancen els de Tiepolo però en canvi es nota que pateix pintant animals que no ha vist mai, com els lleons propers als sant Jerónis que s’assemblen més al gat Garfield que al rei de la selva. En canvi, pinta els llibres amb un gust especial, llibres d’apretada tipografia com les plaques que avui trobem dins dels ordinadors.
Molts pocs pintors de la història de l’art s’associen tant a una ciutat com Tintoretto a Venècia. La seva pintura prenyada de vermells i blaus i ocres s’emmiralla en les aigües del Gran Canal. Tot Tintoretto es troba a la Scuola de san Rocco: les figures laoocontines, les pinzellades desimboltes, delacroixianes. Costa entrar en aquest pintor immens i quan comences a entendre algunes de les seves propostes t’adones, com el mar, que és inabastable. Per això, de l’Aretí a Sartre, Tintoretto ha estat literaturitzat, com ho recull la selecció d’escrits que ha recollit Vicente Molina Foix d’imprescindible lectura pels que ens acostem a aquest gran mestre de la pintura de tots els temps.
Continuarà
Molina Foix, Vicente; Tintoretto y los escritores, Museo del Prado, Galaxia Gutemberg, 276 pp,
€ 19,50
Artur Ramon i Navarro

Petita història d’un peix urbà
Al centre de la ciutat, hi ha un restaurant napolità. Porta el nom exagerat de Vesubi tal com ho indica la targeta amb la imatge descolorida d’una vista de la ciutat amb el volcà que li dona nom fumejant. La decoració del local és dubtosa: parets blaves amb un estucat d’afeccionat seguint l’ancestral tradició napolitana de simular el luxe amb procediments econòmics. Em sobta la gran peixera que hi ha al fons, més pròpia d’un restaurant xinès que d’un d’italià. Una peixera és una imatge essencialment col·lectiva: un conjunt de peixos girant en imaginàries formes el·líptiques. Com un pintura viva, parteix d’un simulacre: reproduir en miniatura el fons coral·lí del mar. Darrera els vidres bruts, hi ha un sol peix donant voltes sobre si mateix: malviscut i bastard i amb cara de pocs amics: una espècie inútil. A no ser que l’únic exemplar fos singular, un peix lleig i sol dins d’una peixera és vulgarissím. No m’estranya quan el veig moure’s cansat, d’un costat a , sense esperança, sense destí. M’aixeco i el miro fixament als ulls i veig dos caps d’agulla que subjecten un cos d’escates de colors que combinen malament. Aquest no és definitivament un peix-dandi sinó un peix que no arriba ni a hortera perquè darrera de la seva naturalesa no hi va haver cap mena de pretensió estètica. A voltes, la naturalesa més que sàvia és del tot imbècil.
Mentre em porten la comanda, m’aixeco i torno a mirar-lo detingudament, observant-lo com si la peixera fos la lent augmentada del microscopi i m’adono que aquesta bèstia absurda ha perdut el sentit de la seva vida. Dona tombs topant mil vegades contra aquesta paret freda i transparent. Sembla que pensa, que reflexiona, però deu ser que està seriós: és un peix no-future com un personatge de Houellebecq. Mirant-lo, però, amb ulls objectius m’adono que no pensa en rés, viu abandonat davant la gran pantalla. Quan l’analitzo fredament, sense la compassió que sempre desperten en mi els desheretats, m’adono que conec moltes persones que son com aquest peix. Persones que viuen en aquest laberint personal de no entendre que han fet amb la pròpia vida quan es massa tard per tornar-la a viure. Vivim una sola vegada i volem aprofitar aquesta oportunitat única. Portats per aquest miratge (en el fons, la recerca proustiana del temps perdut) sovint equivoquen el camí. I el gran dama humà és que l’últim i més autèntic sentit de la vida només ens el dona la mort, l’altra cara de la mateixa moneda.
Deixem-nos però de filosofia o de moral i tornem al protagonista de la nostra història. Immers en un simulacre del golf de Napolí viu ara en un rectangle minúscul. Em pregunto obsessivament: va ser un dia lliure?. La cuina amb els focs alçats son la representació del llunyà Vesubi: tot restaurant italià és, en part, l’escenografia d’una nostàlgia. El peix segueix nedant rutinàriament com l’oficinista que va cada dia a la feina, empresonat com un guardià de quadres amb un sol paisatge com a tot horitzó.
Artur Ramon i Navarro