Guia definitiva del Cau Ferrat

Sitges, juntament amb Vic i Montserrat, alberga una de les col·leccions artístiques més importants de Catalunya, Barcelona a part. La perla d’aquest patrimoni és, sens dubte, el Cau Ferrat de Santiago Rusiñol, el qual una vegada vaig veure traduït al castellà com “se cae herrado”, divertidíssima traducció d’una ignorant el nom de la qual no vull recordar.
Tinc a les mans la novíssima guia del Cau Ferrat, encara calenta com un llonguet sortit del forn. Format allargat i disseny contemporani, fan d’aquesta publicació un model de guia de museu que depassa en molt no només les obsoletes guies del Cau que fins ara anaven repetint la original del 1933, sinó la majoria de les existents sobre els nostres museus. Amb disseny pulcríssim de Jordi Ortiz i Patxi Solà que combina sàviament imatge (algunes a dues planes: bellíssimes) i text, compta amb la redacció exemplar de Roland Sierra. Sí senyor: una narració ajustada a l’objectiu de divulgació però alhora ben escrita per un periodista que sap que s’hi cou. La introducció ens situa el personatge i la seva dèria col·leccionista que quedaria fossilitzada en aquesta casa de pescadors única, un mirador abocat al mar i les roques, que comprà per mil pessetes el 1893. El Cau Ferrat com la culminació de l’Art Total. Un plànol situa al visitant en aquesta casa de l’art esdevingut laberint i obra la guia a les diverses seccions: pintura i dibuix, ferro, vidre, mobles i escultura, i ceràmica, explicades quasi obra a obra amb rigor i voluntat de difondre: enllà de l’encàrrec circumstancial només pots descriure així les obres quan les vius i les estimes. Treball que traspua hores d’observació en directe de les peces i hores d’estudi de la documentació de les mateixes: mirar i llegir, equació inusual entre els que avui escriuen d’art. Enllà de les grans obres de tots conegudes, em plau retrobar-me amb peces plenes d’ànima com ho son: el paisatge nevat de Regoyos que dialoga amb el de Nôtre-Dame de Miquel Utrillo, el bulevard parisenc emboirat de Ramon Pichot, el rar plat policrom de “faixes o cintes”, o d’enigmàtica Dama del Cau Ferrat, renaixemental talla policromada batejada per Joaquim Folch i Torres, primer director del museu. La col.lecció del cau és una utòpia per a un col.leccionista o per a un autèntic antiquari.
L’Any Rusiñol ha suposat un abans i un després per a Sitges. Enllà de les mostres digníssimes i dels seminaris i d’altres actes, només la inversió publicitària de l’Any Rusiñol patrocinant Sitges és d’una importància extraordinària. S’ha sabut invertir en prestigi, en reforçar la imatge de Sitges com una Babel de les Arts, tot manllevant les paraules que Rafael Benet dedicà a Tossa. I aquest és el camí adequat: retornar a Sitges el caire de vil.la cultural que Rusiñol fundà. La guia del Cau Ferrat, acabada de presentar, no és només una eina ja imprescindible per recórrer el laberint rusiñolenc sense perdre’ns sinó una publicació que en diversos idiomes donarà a conèixer el patrimoni artístic més valuós de la nostra (deixeu-me-la fer també una mica meva) vil.la.
Artur Ramon i Navarro
Sierra, Roland; Guia del Cau Ferrat, Sitges, 2007, € 9

Villa Engràcia
Molt a prop de san Diego de los Baños i dins del parc natural La Güira a Cuba, hi ha l’antiga Hacienda Cortina, la casa que un potentat espanyol construí als anys vint amb tota mena de luxes: jardins amb nenúfars, torres neogòtiques, pagodes xineses, una capella i un parc infantil amb gronxadors de ferro. Vam visitar-la un matí de gener molt calorós . Una forta impressió ens va colpir: la nostàlgia d’uns temps feliços. Passejàvem per les ruïnes del benestar d’una gent en una època concreta. Sols, recorríem els vestigis del que havia estat una de les finques més riques de la Cuba colonitzada pels espanyols. No quedava pràcticament res: la casa sense sostre, restes de la pagoda xinesa cremada, el llac brut, orfe de nenúfars i els gronxadors rovellats vigilats per un lleó d’ascendència italiana. El més frapant fou la visió de la capella desproveïda d’arquitectura, tan sols una gran creu en un bosc de matolls i arbres exòtics entre fulles desproporcionades: un decorat sortit de la pel·lícula La Misión.
Recordo l’Hacienda Cortina després de passar un cap de setmana en una de les cases de Villa Engràcia, a prop de Poblet. Fundada el 1888 com una petita comunitat de vacances (visionària proposta embrionària de la Marina d’Or-ciudad de vacaciones que anuncia la omnipresent Anne Ibartiguru), Villa Engràcia té l’encant de la decadència. Cases sortides d’un dibuix infantil composen una petita comunitat petitburguesa entre les vinyes del camp de Tarragona. A dins, es respira una austeritat cistercenca entre mobles que avui ja no volen ni als Encants i rajoles al lavabo avui introbables.
M’agrada, però, tornar amb una colla d’amics viladraeuncs pels volts de finals de febrer cada d’any a Villa Engràcia ( al Carles i a mi ens agrada pronunciar el nom subratllant la s en comptes de la c) just quan els ametllers comencen a florir. Salvant les distàncies del temps i del luxe, Villa Engràcia és com la Hacienda Cortina: ruïnes de la benaurança, com també visitant el monestir de Poblet t’adones que veus l’esquelet arquitectònic del que fou un dels nuclis amb més importants en cultura i patrimoni de Catalunya. Entre la Guerra de la Independència, la maleïda Desamortització de Mendizabal i la nostra Guerra (In)civil, el patrimoni de l’església ha quedat reduït a ben poca cosa.
Totes aquestes ruïnes van associades a les melangia, ineludiblement, però comporten una reflexió: el pas del temps deixa les coses com estaven mentre el pas de l’home ho acaba destruint quasi tot.
Artur Ramon i Navarro

Els desastre de la guerra
Torno de Cuba amb la idea que he fet un viatge al passat. El país que he trobat porta més de cinquanta anys de retrocés en relació amb el nostre. Només cal comparar el modest aeroport José Martí de L’Havana, amb les seves infantils banderes penjades del sostre com soldadets plom, i el flamant monstre futurista de la T4 madrilenya.
Repassant la premsa d’aquests dies que he estat fora llegeixo les declaracions de José Maria Aznar en relació amb la guerra d’Iraq i les llavors famoses armes de destrucció massiva. En paral·lel, veig un documental que he enregistrat del Canal Plus en el que recullen les imatges d’un campament mèdic de les forces nord-americanes desplaçades a Bagdad. Comença amb la impactant seqüència d’un metge agafant un braç acabat d’amputar i llençant-lo en una bossa de plàstic vermell mentre un auxiliar neteja un terra sanguinolent. I continua amb una successió d’intervencions a ferits que arriben cada cinc minuts: sense ulls, sense extremitats, destrossats. Veig aquests pobres desgraciats arribats d’ Oklahoma que es van allistar a l’exercit per poder comprar-se una casa com arriben al campament mèdic amb els membres a punt de ser amputats i em rebel·lo contra una aquesta guerra tan absurda. Per què?. Ja s’ha vist que el motiu que va moure aquesta barbàrie no eren les armes de destrucció massiva, com sabíem la majoria d’humans llevat del llavors president Ansar. Només calia escoltar les paraules d’un home al qual li deixaria fer de cangur els meus fills: Hans Blinx, l’inspector que no es va cansar de dir que no n’hi havien. Per què, llavors?. Em direu que per controlar una zona estratègica en la distribució del petroli. Potser sí. Crec, però, que el perquè cal trobar-lo en causes d’ordre més immediat, més humanes, sociològiques. El trio de les Açores s’explica des d’un punt de vista de sentiments humans com una tragèdia grega. La necessitat de Busch Jr. de passar a la història per acabar la feina que no es va atrevir a fer el seu pare (enderrocar Sadam Huseim), la dependència econòmica britànica que porta a Blair a fer el que des d’un punt de vista moral no faria en un escenari lliure, i la prepotència d’un inspector d’Hissenda castís, encantat d’haver-se conegut i sortir en una foto encara que fos de puntetes.
Segueixo veient el reportatge i recordo els aiguaforts de Goya, Els desastres de la Guerra, realitzats fa quasi dos segles, de 1810 a 1820, reflexions antibelicistes en tinta i paper. I m’adono que res no ha canviat. A l’estampa Aquí tampoco veiem un home a la forca com els que ens trobem cada dia a les pàgines dels diaris mentre esmorzem. A Eso es peor, un vençut sense braços ha estat empalat en el tronc sesgat d’un arbre. I a Las camas de la muerte, una dona que tapa el seu rostre deambula entre els morts. Sí, la possibilitat de la vida entre els morts: això és la guerra. Naturalment el reportatge ens mostra una de les cares del conflicte; l’altra passa davant nostra rutinàriament sense que ens adonem. Son els morts civils, les dones violades, els infants assassinat, en una paraula: la infàmia.
La resposta a la violència, al Mal en general, mai no pot ser la mateixa violència, el mateix Mal, perquè llavors tot es multiplica i la vòragine de la destrucció converteix tot en no res. Quants més morts caldran per acabar aquesta guerra imbècil que no hagués hagut de començar mai?. Em temo que molts i la irrupció d’un nou líder als Estats Units que els aparti de l’Infern que ha esdevingut l’Iraq. I també caldria que qui ens va portar a aquesta guerra fos més sensible alhora de valorar el perquè de tot plegat i no ho despatxes amb un somriure buit i una resposta de tertúlia en un bar.
Artur Ramon i Navarro