G.K Chesterton
Sempre he pensat que hi ha dues menes d’escriptors: els de les distancies curtes i els de les distàncies llargues. Com els atletes, poquissíms escriptors excel·leixen en ambdues. Els que son brillants en les cròniques o columnes dels diaris, que venen a ser els 100 metres o els 1500, no ho son en la novel·la que és la marató, o viceversa. Hi ha exemples que em donarien la raó: Josep Pla o Josep Maria de Sagarra foren millors en la distància curta que en la llarga, com ho son avui Quim Monzó o Sergi Pàmies, mestres de la columna o el conte, atletes de les lletres en la distància curta. Per a mi, un dels referents d’aquesta mena de mestres és, sens dubte, Gilbert Keith Chesterton.
Nascut a Londres el 1874, Chesterton fou un escriptor que emprà tots els generes però destacà en el periodístic. Gràcies, una vegada més, a la feina del gran editor Jaume Vallcorba, El Acantilado ha anat recuperant alguns dels seus títols, entre els quals em quedo amb el meravellós recull de cròniques Correr tras el propio sombrero ( y otros ensayos) publicat el novembre del 2005 amb pròleg d’Alberto Manguel. Crec que fou Augusto Monterroso qui no suportava la solemnitat que acostumen emprar els homes de lletres. Chesterton hi hagués estat d’acord perquè la seva prosa, tan si tracta aspectes mundans com clàssics, mai no és rígida sinó que flueix naturalment i ens sorprèn amb idees brillants desenvolupades a través de frases curtes: subjecte, verb i predicat. La clau de l’escriptura és ingeni i estructura. Chesterton té les dues virtuts i en treu un profit extraordinari.
A través de les pàgines de L’Amic de les Arts, la avantguardista revista sitgetana dels anys vint, sabem que Chesterton passà per la vil.la el maig de 1926. El cronista ens diu que Chesterton a la ribera passa just entre la terra i el cel i que fou homenatjat com es mereixia un escriptor de la seva vàlua, amb la presentació d’armes en forma de clavells, rebuda que impressionà a Chesterton tal com ho indica amb una carta que dirigeix a Josep Carbonell amb una frase que condensa el seu brillantíssim talent: “you are kind enough to refer to my deplorable habit of writting”. Tan de bo tots els deplorables vicis, fossin com aquest: l’escriptura d’un dels més importants autors britànics de tot el temps
Artur Ramon i Navarro

El negoci de la mort
El nostre ritme de vida és trepidant i pensem avui menys en la mort que fa moltes dècades enrera quan els nostres avis vivien més calmadament. De la mateixa manera que avui la mort s’evita perquè vivim en una societat que ens ha venut la feliç idea de l’eternitat i només pensem en acumular propietats i diners i plans de pensions, com si tot ens ho haguéssim d’emportar quan arribi el necessari final, fa quaranta anys hi havia la costum de contractar una pòlissa amb una asseguradora per a pagar-se l’enterrament amb còmodes terminis. La meva besàvia Maria,- la recordo petita i riallera, sempre enganxada al ganxet-, va anar pagant l’ enterrament i el del seu marit secretament a una companyia que fa referència al sol ponent a principis de la dècada dels anys quaranta del segle passat. Cap als anys seixanta quan els meus avis ho van descobrir van seguir amb el pagament fraccionat per inèrcia i conscients que un cop traspassats si al menys no podien evitar el dol a la família, si podien deixar les coses arreglades i evitar que s’haguessin de rascar la butxaca els familiars fent front a les despeses mai econòmiques del negoci de la mort.
Amb els anys, aquella primera asseguradora ha anat passant per distintes mans fins que fa quatre dies el meu avi va rebre la notificació que estaven ara emparats per una important mútua madrilenya, el nom de la qual no vull publicitar (es veu que en aquestes qüestions no aflora l’anticatalanisme, o potser sí, observant la naturalesa del negoci).
Després del que han anat pagant al llarg de tantes dècades, crec que els meus avis haurien de rebre sepultura com els faraons d’Egipte amb sarcòfags d’or amb incrustacions de marfil i pedres precioses, el fèretre dels quals hauria de ser transportat per cavalls blancs guarnits de dol i plomalls negres, i el taüt entre columnes salomòniques i sota tàlem, com a mínim. En canvi, per desgracia abans del Nadal vaig assistir al funeral i enterrament de la meva estimada avia Elisa i em vaig trobar amb un taüt senzill i uns serveis funeraris justets. On han anat a parar els diners que durant quaranta anys ha pagat la família per cobrir l’enterrament?. A les butxaques dels propietaris o accionistes d’aquestes mútues asseguradores, als traficants de la mort. La cobdícia humana no té límits i la capacitat de fer diners amb temes sensibles a les persones encara menys. No oblidem que el principal motor de la nostra economia pivota al voltant d’un negoci no massa ètic com és l’especulació de la vivenda, un dels drets bàsics dels ciutadants. Fer negoci amb la il·lusió dels nostres joves o amb els pocs recursos dels nostres vells no és massa bonic, com tampoc ho és lucrar-se dels que es volen pagar l’enterrament. De tota manera, crec que ambdós deuen ser grans negocis perquè parteixen de necessitats vitals (o mortals) de la població. La vida i la mort: les dues cares d’una mateixa moneda. Proposo que les dues activitats lucratives es fusionin a través d’una opa fraternal i que comenci ( si no ha començat encara: sóc molt il·lús!) l’especulació dels espais funeraris: nínxos i panteons. Què val un mini-piset de dos metres per un amb vistes al mar i assolellat tot el dia?. Endavant, especuladors, comenceu a jugar al monopoli de la mort per veure si ara que ja no podem comprar un pis en vida, aviat ja no podrem ni tenir us espai per a l’etern repós…
Artur Ramon i Navarro

Eva
Llegeixo E.M Cioran i trobo en els seus Cuadernos (1957-1972) una perla en forma d’aforisme: “per la curiositat (Adam), pel desig (Eva) i per l’enveja (Caín): Així s’ha escrit, s’escriu i s’escriurà la Història de la Humanitat”. Precís i preciós!. El món encara es mou per aquest tres grans eixos: la curiositat per descobrir nous límits, un cop coneguts, el desig de traspassar-los, i per voler sempre el que no tenim nosaltres però sí tenen els altres.
La rara corrent subterrània que va encadenant els fets i les coses que hem vingut denominant atzar, va fer que trobés extraordinàriament representada aquesta reflexió en una de les obres mestres que ens ha donat el cinema: All about Eve, pel·lícula mal traduïda al castellà per Eva al Desnudo, obra dirigida el 1950 per Joseph L. Manckiewicz i protagonitzada per Bette Davis, Anne Baxter, George Sanders, Celeste Hola i una joveníssima Marilyn Monroe en un dels seus papers més sensual. El film explica en blanc i negra la projecció de Eva, una aspirant a actriu, des que fa de secretaria de la star Margo Channing fins que aconsegueix triomfar en el teatre. La història és una metàfora perfecte d’Eva que a través de la seva ambició ens va fer fora del Paradís. Es una reflexió sobre els límits ètics que comporta tot desig, tot somni i la narració, – servida per uns diàlegs esplèndids i unes interpretacions magistrals -, aconsegueixen fer d’aquesta obra mestra del setè art la dissecció meravellosa d’una ambició i els conflictes que sorgeixen entre les dones quan competeixen, de les dones quan son llobes. Una reflexió també sobre l’edat o la bellesa enfrontada a la vellesa i com afecta a les dones quan s’apropen als quaranta anys, – les ruïnes incorporades als rostre de la bellesa com un temple decadent-, aspectes encara més actuals avui que fa més de mig segle quan es va estrenar.
Tots hem conegut i coneixem a personatges com el d’Eva i les històries que porten lligades. Caiem, especialment, els homes per vanitat i per adulació i per intentar recuperar la joventut perduda a través de persones més joves. Ens enganyem vampiritzant. I llavors, retorno a Cioran per comprovar que efectivament, gràcies a Eva, la primera trepa de la història de l’humanitat, estem sotmesos a les estranyes lleis d’aquest món, al destí o el que és el mateix al guió imprevist de l’atzar i la fragilitat que aquest porta incorporat. Cioran m’ha dut a Eva i Eva a la pel.lícula de Manckiewitz i la pel·lícula a la columna que estic escrivint, i tot flueix i res no queda, ni tan sols quedaran aquestes lletres fetes ja tinta…
Artur Ramon i Navarro

2007
Quan comença un nou any, com aquest que acabem d’estrenar, acostumem a fer balanç de l’any que acaba i a fer bons propòsits del que entra. Sempre ho he fet i amb el temps m’he adonat que els bons propòsits duren tant poc com el temps d’inscripció en un gimnàs: de gener a març. Tot i així, no defalleixo i vull, com a epíleg d’aquest any, fer una llista de bons propòsits, a la manera del m’agrada i no m’agrada, tot esperant que, al menys, alguns es podran complir en aquest nou 2007 que encara fa aquella olor de nou de les tapisseries dels cotxes quan surten del concessionari:
Voldria pel 2007 que: sortis el sol per a tothom; que a l’hivern faci fred i a l’estiu calor; que no mori ni un immigrant més mentre busca el seu somni; que no hi hagi ni racisme, ni xenofòbia i que pensem que un dia algun dels nostres avantpassats fou també un immigrant; que visquem en un món amb més cultura i menys armes; que oblidem el rancor del passat i ens retrobem; que ens tornem a parlar; que deixem de jutjar als altres i ens jutgem a nosaltres mateixos; que no ens afirmem negant; que no critiquem ni malparlem dels que no ens agradaria que ens critiquessin ni mal parlessin; que l’escriptura sigui un vehicle de l’amor i no una arma de l’odi; que els vells siguin respectats com ens agradarà que ens respectin d’aquí uns anys; que els que s’han equivocat no hagin de suportar el pes de les cadenes de la culpabilitat; que aprenguem a escoltar, a oblidar, a reconèixer, a perdonar, a estimar; que substituïm el jo per el nosaltres; que els nens llegeixin més i mirin menys la televisió; que no sucumbim als cants de sirena del consum i la pornografia dels diners; que no quedi ni un pederasta sobre la faç de la terra; que els més rics siguin més pobres i els més pobres més rics; que plegui ja George W. Bush; que s’acabi la guerra d’Irak i totes les guerres; que no mori més gent absurdament; que no mori la gent de gana a l’Africa; que els israelians entenguin que els palestins son germans i viceversa; que arribi la pau a Euskadi i no hi hagin vencedors ni vençuts; que no es despertin els fantasmes de la nostra encara propera Guerra (In)Civil; que desapareguin tots els que inciten l’odi fraternal impunement; que es trobi l’antídot al càncer; que no morin més persones a les carreteres; que la seguretat no ens faci perdre la llibertat; que capturin a Bin Laden i el jutgin i pagui; que es desarticuli AlQaeda i tots els integrismes; que no es facin més proves nuclears; que amb els diners utilitzats per les proves nuclears es construeixin més hospitals i biblioteques; que la KGB no enverini o mati els que no opinen com Putin.; que no hi hagi censura i la premsa informi i opini lliurement; que el nostre president aprengui a escriure i parlar bé el català; que la Generalitat no esdevingui una diputació provincial; que la fira de Frankfurt sigui un èxit de la nostra cultura ( de l’escrita en català, naturalment); que l’Any Rusiñol acabi tan bé com ha començat i que es restauri el Cau Ferrat; que el Barça guanyi la Lliga i la Champions; que Eto sigui pitxixi; que el Nàstic no baixi a Segona; i sobretot que tots tinguem molta salut i molt treball i que aviat puguem celebrar que ja ha passat un any i que qui dia passa any empeny, tot esperant que alguns d’aquests bons propòsits es compleixin definitivament. Feliç 2007 per a tots!.
Artur Ramon i Navarro