Estava dinant en un restaurant amb la meva dona quan en una taula propera es van asseure una parella que ratllaven la cinquantena i que anaven acompanyats per un home de la mateixa edat i un nen d’uns deu anys. Curiosa barreja, vem pensar: un matrimoni amic (probablement sense fills o amb els fills ja grans i independitzats) que dinen amb un pare (divorciat, segurament) i el seu fill. Una trucada al mòbil va aclarir la situació: cridava més que parlava,-gràcies a això ens vem assabentar de la conversa-, amb la seva dona que s’havia quedat a casa amb una filla que estava malalta. Vet aquí, ens vem dir: aquest home casat ha sortit amb el seu fill a dinar amb els amics i d’aquesta manera es distreuen alhora que fugen de la grip.

Fins aquí la cosa ben normaleta. La única nota discordant no era la manera com aquell individu cridava, perquè malauradament ja ens hem acostumat a sentir les converses que es desenvolupen a través dels mòbils a qualsevol hora i lloc, sinó el to que utilitzava. Mentre el nen deia a tot que no: Mr No en versió nan: no volia paella, no volia entrecôte, no volia res. S’havia conjurat boicotejar el dinar del seu pare just aquell diumenge que la mare en sortir de casa li havia demanat que es portés molt bé mentre li estampava un càlid petó a la galta. El pare, es veia de lluny, era un fatxenda i volia demostrar el què tenia davant del seu interlocutor que semblava més ric que ell. Se sentia en inferioritat i se li notava i darrera de les absurdes ulleres, -d’aquelles amb barnilles vermelles que porta el presumit Duran i Lleida per rejovenir-se-,que delataven un ulls d’enveja descomunals. No només parlava del seu últim cotxe, un d’aquests 4 x 4 de moda, ni de la última litografia d’un artista consagrat que havia comprat i que feia passar per un original, sinó que també volia lluir les possessions del fill. En perfecte castellà li deia al nen: “Cuentáles que tienes la Play, la Nintendo, la PSP, la Wii”… per concloure: “es increible, hoy lo tienen todo”.
Mentre el nen jugava amb el telèfon mòbil de l’amic i després d’haver-se menjat tot allò que no volia amb la gana d’un llop: la paella, l’entrecôte i un gelat Magnum clàssic, el seu pare li anava donant consells al seu amic, el qual no parlava perquè li havia robat el silenci i perquè segurament no volia dir allò que pensava i una manera intel·ligent de no fer mal és sempre callar.
Li donava consell de com havia de portar l’empresa, de com havia de guanyar-se l’estima dels seus empleats i utilitzava aquest llenguatge seudofilòsofic que consisteix en dir solemnement les obvietats més grans emfatitzant-les com si fossin revelacions, una forma de parlar que ha tingut dos màxims exponents televisius que desgraciadament han creat escola: Pedro Ruíz i Sánchez-Dragó. I així anava transcorreguent el dinar, un monòleg en forma de sainet: aquell desgraciat parlant pels descosits, l’amic com una estàtua de sal fent veure que l’escoltava, la seva dona com a convidada de pedra sense paraules i el nen jugant al simulacre minúscul de la Play.

Després de la paella i dels postres i quan es disposaven a encendre uns cigars que duia l’amic mut, el ric of course, aquell mediocre va dir la única cosa certa en tot el dinar. En un atac de sinceritat li va confessar als seus amics: “mi problema es que hablo demasiado”. De reüll, me’l mirava i pensava: podries haver dit que també crides massa, carcamal!…

Artur Ramon i Navarro

Baixant Balmes a l’alçada de Mitre, em trobo en Miquel esperant l’autobús. Va vestit com sempre, de pana. Avui, però, porta una planta a la mà en un test petit, ridícul, una planta que no li ha costat més de cinc euros. Em veu i em saluda afable i em diu que està fent temps, que té un dinar a l’Eixample. Son les onze del matí i penso que encara falta molt per dinar. Li dic que vaig a buscar els Ferrocarrils a Pàdua i em diu que ve amb mi i baixarà a Provença. Caminem plegats i em pregunta per la família.

Quan entrem al metro em demana si porto passe. Al principi no l’entenc, però ràpidament m’adono de dues coses: 1. vol dir si tinc una T-10, 2. vol que el convidi perquè: a. ell no en té, b. no la vol comprar, c. no pot comprar-la. Passem per les portes de vidre que corren quan marco dues vegades la meva T-10 (només em queden 2 viatges fins que el bitllet estigui exhaurit i ho indiqui amb aquelles lletres de fúnebre tipografia: TITOL ESGOTAT) i travessem els passadissos que ens porten a l’andana. En Miquel diu que fou un gran marxant als anys setanta, que havia jugat a escacs a Cadaqués amb Marcel Duchamp i que sempre el guanyava i que a les célebres festes a casa dels Dalí a Portlligat la Gala se li havia insinuat a través dels versos de Paul Eluard. Fa gràcia escoltar el Miquel perquè mai no saps si el que conta és veritat o mentida, juga constantment a l’equivoc i és divertit intentar encertar imaginàriament si el que diu és cert o no. Té la mirada esvaïda i les ulleres llardoses però vesteix pulcrament gràcies a les atencions de la seva germana. Li agrada explicar que el seu avi va ser decorador del rei Alfons XIII amb aquella coqueteria classista tan pròpia de la burgesia barcelonesa. De fet, ell sembla sortit, embolcallat en el fum d’un bon cigar de la Vida Privada de Josep Maria de Sagarra però en versió moderna. El miro mentre parla i no l’escolto i penso que fa pena assegut en aquest banc de pedra de l’estació i esperant un tren sense pressa. Assegut com una escultura d’en Blay, marmori i absurd, amb la única esperança que li proporciona la vida breu d’aquesta planta irrisòria de tres euros.

De sobte, em diu exaltat: “saps que he tornat a tenir un viatge”. I ho diu recalcant el verb perquè m’adoni que no ha tornat de cap viatge, ni ha fet cap viatge, sinó que ha tornat a tenir un dels seus peculiars viatges astrals en els que transcendeix el món real per entrar en el dels somnis. Innocent, li pregunto: “¿aquesta vegada a on has anat?”. I mirant-me fixament als ulls em respon: “ aquest cop he vist a Déu”. I ho diu naturalment. “¿Has vist a Déu?”, li dic amb sorpresa mentre ell assenteix amb el cap com si fos la cosa més qüotidiana del món, com si veure a Déu fos cosa fàcil. Després d’aquesta revelació el silenci s’apodera del vagó i de nosaltres. Diríem que hi ha una mena de barrera, o millor sembla com si els passatgers d’aquest comboi estiguéssim dins d’una gran bombolla de sabó transparent, aïllats, incomunicats.

Abans d’arribar a l’estació de Provença i per mirar de trencar el gel i reprendre la conversa, li pregunto: “ ¿I com és Déu?”. I en Miquel em mira amb displicència i m’engalta: “ No me’n recordo”.

Just quan baixa i a manera de comiat li dic: “Si el tornes a veure, dóna-li records de part meva i digues-li que espero veure’l d’aquí a molts anys”. I ell marxa convençut que aviat complirà l’encàrrec.

Artur Ramon i Navarro

Com alguns de vosaltres ja sabeu, pacients lectors, al menys una vegada a l’any em sacrifico pels meus fills tot portant-los allà on mai no hi aniria tot sol. No em refereixo als museus d’història natural amb els fascinants esquelets de dinosaures sinó a aquests parcs temàtics que com noves poblacions van destacant entre els nous espais d’oci familiar. Per sort, els meus fills, criatures relativament prudents, mai no ens han demanat que els portem a l’horror dels horrors de la cultura del cartró-pedra: l’ensucrat EuroDisney on reina la hipòcrita Blancaneus, un lloc que per sort només he vist en imatges que han estat suficients per provocar-me una gran compassió pels pobres treballadors eurodisnians que surten de casa disfressats de Mickey Mouse.

Arribem a Faunia en un barri perifèric de Madrid. El metro ens deixa a Valdebernardo (els topònims madrilenys son sensacionals, aquest sembla escrit en homenatge a l’entrenador del Real Madrid) i després de caminar dos kilòmetres i comprar les entrades i fer-nos el retrat de família pertinent, entrem al paradís dels parcs temàtics d’animals, territori a mig camí entre el clàssic zoològic de tota la vida i el ja més modern Riu Lleó Safari. La primera cosa que sobta és que no fa aquella fortor pròpia del nostre zoològic, una pudor animal, sense Axel, indescriptible, a tigre de veritat. Aquí no, fa inclús bona olor, tot i les especies que de seguida anem veient: pares amb xandall arribats de Alcorcón amb nenes que els hi pregunten: “papi, los animales son de verdaz” mentre ens creuen uns estruços presumits. Visitem els diversos pavellons com si estiguéssim a l’exposició Universal. Recreacions del món natural més o menys encertades. Entrem en un subterrani que ens porta a una espècie de Pol Àrtic en miniatura, un pessebre blanc on hi neva, amb desenes de pingüins desnortats que ens miren vestits d’ esmoking amb cara de no entendre res. O una escenografia bastant convincent de la jungla tropical amb lloros verds de veritat que semblen dissecats o titis saltant d’arbre en arbre. Per què la cosa sembli més real et deixen fer un petit circuït entre boires baixes i animals salvatges i així ens sembla que hem anat a l’Amazones sense moure’ns de Madrid. Son els avantatges del món global i temàtic: hem perdut la noció de l’espai i el temps i vivim sempre en escenaris que semblen sortit dels jocs de les video-consoles. La cosa virtual va guanyant la partida estètica a la cosa real.

A les dues arriba el show de les foques amb aquella estètica del circ. El públic és majoritàriament nadiu i ens miren amb mala cara quan senten que parlem en català. Estic per anunciar als quatre vents que el meu nom no és Arturo, sinó Artur, aquí i a la Xina Popular però no ho faig perquè em falten les agalles del gran Carod i els observo amb curiositat antropològica. Miro com preparen un pícnic molt castís, plastificat, amb xoriço i entrepans de calamar, tot tristíssim sense pa amb tomàquet. Famílies en xandall Adidas: ells amb perilla i ulleres de soldadors i elles amb permanents perifèriques i tanges color vainilla. Sensacional. L’espectacle no està en la peixera i les foques que patèticament ens saluden aplaudint amb llurs aletes d’ornit brillant sinó amb aquestes especies humanes tan diferents i tan característiques, tan espanyoles. Tornaré a Faunia un dia sol per comprendre que aquest, tot i els esforços de modernització, no és el meu país i aquesta faunia no pertany a la meva espècie…

Artur Ramon i Navarro